Aigües Càlides (Final)

Ja no era capaç de dir amb seguretat ni a canvi de tot el sol d’Aràbia si estava conscient o inconscient, viu o mort. No sentia res. Ja no sabia del cert si encara era a l’aigua o si flotava enmig de l’èter. No podia fer-se un pessic al braç per esbrinar si estava despert. Ni tansols no podia estar segur de si encara tenia mans a l’extrem dels braços, ni si tenia braços. Era ingràvid i incorpori com un alè.

Llavors va sentir una veu. Podria haver estat la veu del capità o la seva pròpia. Podria ser que no existís fora del seu cap.

-Si ahir t’hagués dit que moriries serè i en pau no m’haguessis cregut. Haguessis cridat i insultat i esquitxat i marranejat. I per què m’hauries hagut de creure? Ahir eres un marrec malcriat que mai no havia hagut de preguntar-se qui era, que mai no s’havia posat davant del mirall amb honestedat. Ara et veus. Ningú no t’ha de dir com ets ni qui ets ni què ha estat la teva vida. Cap legislador celestial, cap eulogi d’un parent entristit, cap necrològica no et defineixen ni t’avaluen. Et jutges tu, t’avalues tu, ara tens preses les teves pròpies mesures. Digue’m, doncs, ara que el mar ha congelat i neutralitzat la pulsió bestial de sobreviure per sobreviure, què veus? Què queda? Hi trobes l’esca del foc diví, hi trobes una bona persona, una vida que es justifica per ella mateixa, o bé l’existència d’una bestiola, un temps viscut d’esma, més o menys plaent, més o menys honest, però ple d’atonia, una vida absurda? Si ara t’aferrés per les aixelles i et treiés de l’aigua, i t’embolcallés amb mantes d’alumini, i t’injectés substàncies per reescalfar-te, si ara et tornés a la vida, en fi, per a què hi retornaries? Trobaries la voluntat a dins teu de reclamar de nou el lloc que et pertoca entre els vius, o després de veure’t tal com ets, desprovist d’instints i d’inèrcia, has descobert que no hi ha res en tu que valgui la pena de reviure?

-Però no hi tenies cap dret. –va replicar a aquella veu que podia ser la del capità o la del seu propi cervell. –No hi tenies cap dret.

-Quan aixafes amb la punta del dit una formiga, demanes permís? Demanes perdó? T’he mort perquè podia. Però digue’m ara, home a l’aigua, ets un insecte o un home?


Quan era petit a casa tenien una barqueta amb el casc pintat de color blau. Tenia una cabina menuda i baixa on son pare acostumava a fer-hi una becaina després de dinar. Anaven a passar el dia vora una illeta a mitja hora del port. Nedaven, miraven el fons amb les ulleres, prenien el sol. Quan bufava vent del sud, tiraven l’àncora a la costa nord, que era rocosa i misteriosa, plena d’amagatalls. Es capbussava a dos o tres metres de fondària i tot esclatava en colors, vermell, porpra, verd. Estrelles de mar d’un roig encès, petites anemones verdes i morades, garotes ultraviolades i d’altres criatures de les quals no en sabia el nom, totes dansant amb les forces invisibles que es remenen a sota l’aigua. Si tenia sort, veia algun pop. Quan s’hi acostava desplegava els tentacles i l’amenaçava amb flaixos de colors, vermellós, porpra, blanc amb vetes blaves, fins que s’amagava en un recés de roca impossiblement petit. Bancs de peixos platejats s’encastellaven i es dissolien aprop d’ell, resplendint en esclats daurats quan els tocava un raig de sol. Tots aquells ulls de cristall sense parpelles que l’observaven. Es quedava suspès tanta estona com podia entre el fons i la superfície, contemplant aquell indret resplendent i ingràvid, i se sentia part de tot.


Quan sortia a respirar sons pares exigirien d’examinar-li els llavis i els palpissos dels dits. Li havien de repetir força vegades que sortís quan els uns els tenia blaus i els altres balbs i rebregats. Les escaletes per pujar a bord no estaven fixades i les onades les remenaven i les sacsejaven, de vegades atrapant-li els dits. Li passava les ulleres i el tub a son pare per sobre la borda, que ho posava tot al sol, i després les aletes. Tot d’una sentia els peus petitíssims i inútils com un munyó. El rebien a bord amb una enorme tovallola emblanquinada que s’havia estat al sol durant hores. Son pare o sa mare l’abraçarien alhora que l’hi embolicaven, mirant de traspassar-li una mica de la calor del seu cos, i rebent a canvi una part de la felicitat que sentia, fins que tots dos sentien una gran escalfor.


El capità va aferrar-lo per les aixelles i amb un gruny d’esforç va arrossegar-lo fora de l’aigua, per dipositar-lo sobre la plataforma de popa. Va llençar a la banyera el tub, les ulleres i les aletes. Va despullar-lo del vestit de neoprè tallant-lo a tires amb el seu propi ganivet, que encara duia al panxell. La fulla va fregar la pell aquí i allà, tot i que el capità la feia anar amb molta cura, però no va vessar-se ni una gota de sang, que a hores d’ara ja no circulava. En acabat, li va posar el ganivet a la mà. Va haver de trencar-li un parell de dits per fer passar l’empunyadura. També va haver de forçar-li els braços per aconseguir creuar-los-hi sobre el pit. Després el capità va pentinar-li els cabells cap enrere amb els dits i va examinar el resultat. Semblava una d’aquelles figures que de vegades es troben sobre els sarcòfags dels reis i dels mercaders rics del passat. Li va acariciar el front. En aquell gest hi havia possessió i intimitat. Finalment, el va empènyer de nou cap al mar, cap a la corrent que fluïa vers l’oest. Si n’hagués estat conscient, a l’home a l’aigua li hagués agradat la idea d’un funeral víking.

El capità no es va quedar a veure enfonsar-se el cos. No m’agraden els comiats, hagués dit. L’oceà s’estenia en totes direccions i ell hi vagaria durant hores, temptejant els límits del tanc de carburant, gairebé fins a arriscar-se a extraviar-se enmig del mar, atrapat a la mateixa corrent que s’enduia la seva víctima cap a l’oest, i després cap al fons, i després cap al no-res. Barca i home es veien menudíssims i insignificants en comparació amb l’oceà indiferent. Una clucada d’ulls i es perdien de vista per sempre més.


FI.

Aigües Càlides, Capítol 8

-T’encantarà la tercera història. Tracta de tu.

L’home a l’aigua va odiar el somriure del capità. Era verinós.

-Fa uns deu anys, una noieta va anar a la universitat. En una festa va ser violada per sis o set estudiants d’altres cursos. No va saber mai exactament quants ni quins, perquè l’havien drogada amb vés a saber què abans de fer el que en van voler. Ho va denunciar, però els dos nois que havia pogut identificar van negar que fos violació. El jutge va acceptar la seva defensa, amb l’argument que una noia que anava a una festa d’aquestes ja sabia a què s’exposava, i que no era creïble que la droguessin contra la seva voluntat. No va exigir als dos nois que identifiquessin la resta dels violadors. Ras i curt, li va tirar les culpes de tot a ella.

>>La noia es va casar amb un mariner que es va pensar que podia ajudar-la. Durant anys va patir depressions, atacs d’angoixa, agorafòbia i simples malsons. Llavors una nit es va ofegar a la banyera, després de prendre’s massa somnífers. Els metges mai no van poder dir si havia estat un accident o un suïcidi.

L’home a l’aigua va pensar en les aigües càlides de la banyera.

-Què té a veure això amb mi? –va preguntar, no cal dir que maldant per articular ni que fos una paraula de cada tres.

-Ja saps què –va dir el capità –perquè tu hi eres quan va passar.

L’home a l’aigua va fer un esgarip.

-No. –va dir.

-Quants matins a la universitat es vas despertar sense recordar-te de res del que havia passat la nit anterior? Quantes nits anaves tan passat que no podies ni dir com et deies?

Massa, va pensar l’home a l’aigua, l’expressió contreta, l’estómac revoltat.

-Els teus companys, els he caçat un per un. Ells em van dir el teu nom. Els vaig fer creure que els deixaria lliures si identificaven els altres. Pobres desgraciats. L’expressió de les seves cares quan van adonar-se que els havia mentit.

L’home a l’aigua no tenia alè per replicar.

-Mentida. –va fer, en un murmuri que era més semblant a un prec que a una asseveració.

-Com vas saber de mi? Com vas descobrir les meves excursions de pesca?

Un fulletó a la bústia, cada dimecres, durant tres mesos.

-Has sabut res dels teus vells companys de la universitat, aquest últim parell d’anys?

No, no n’havia tingut cap notícia.

-No! –va interrompre’l just quan l’altre anava a clavar-li una altra estaca. –Mai! No podria! –va cridar, intentant acallar el bleix del dubte que li xiulava a les orelles, massa odiós per poder-lo tol·lerar.

-Oh, però sí que podries. –va insistir el capità, inassequible. –Ho vas fer. Saps que ho vas fer.

-No! –va bramar, els ulls tancats, les mans inútils pel tremolor agitant-se a sobre les orelles.

Tantes coses que no encaixaven. Si pogués pensar clarament. Si pogués repassar tota la història des del començament. Com havia anat a petar en aquell vaixell, amb aquell home. Com havia anat a parar a l’aigua –li havien induït o havia estat decisió seva? No hi havia massa detalls que només podien haver estat cosa de l’atzar? Massa coses que era impossible que el capità pogués controlar? Que no se n’hagués assabentat d’alguna manera, si tots els seus companys de la universitat haguessin començat a desaparèixer? Però totes aquelles preguntes i moltes més s’havien convertit en un eixam de mosques i abelles que brunzien eixordadorament dins del seu cap. Els pensaments començaven però no concloïen, simplement quedaven pendents en l’aire, sense dur enlloc, interromputs pel següent, i un altre, i un altre. Si només pogués prendre’n un, un de sol, i considerar-lo amb calma. Però tots se li escapolien com una anguila d'entre les mans. Simplement, era incapaç de pensar clarament. La confusió que anunciava la seva mort imminent havia començat.

-Quin era el seu nom? –va dir, mentre les barres repicaven.

El capità va fer un somriure immens de satisfacció i de triomf.

-Així, estàs dient que optes per la tercera història?

L’home a l’aigua estava confós. Se n’havia oblidat, d’aquell joc macabre. Creia que estava sentint finalment l’horrible veritat de tot allò. De manera que sí, es pot dir que optava per aquella història.

-El nom? –va insistir, qui sap per què.

-Això vol dir que sí? Tries la tercera història? –el capità no pensava deixar-lo escapar sense una resposta, la voluntat fixa en el seu joc.

L’home a l’aigua va sentir el turment del fred, la seva carn com el marbre. Les barres encara li repicaven, però s’adonava que el tremolor a la resta del cos era menys violent que feia una estona. S’estava morint.

-Ho sento. –va dir aleshores, molt fluixet. No estava gens segur de què s'excusava. Però lamentava tantes altres coses. La veritat és que hagués pogut fer una cosa com aquella. Què diables, la majoria de gent en seria capaç. Si aquesta no era raó suficient per lamentar-se, no sabia què n’era.

-Tens un problema, doncs. –va dir el capità, molt a poc a poc, com si volgués que l’altre no es perdés ni una sola paraula. L’home a l’aigua les sentia com a través d’un vel. –Si el que t’he explicat és veritat, si tot aquest muntatge és una venjança pel que dic que li vas fer a la meva dona, i si m’he près tantes molèsties per trobar-te, per dur-te aquí i per executar-te, de veritat t’has cregut per un moment que ara et deixaré viure? Només perquè l’has encertada? Només perquè dius que et sap greu? De veritat et penses que estàs salvat?

L’home a l’aigua va tancar els ulls. No, no ho creia. No ho creia. No hi havia salvació d’una cosa així, d’un crim així. Fins i tot si no l’havia comès ell, gairebé començava a creure que algú havia de pagar-ho.

El sol era alt. A ell li semblava esblanqueït i balb, i el blau del cel transparent i agut com el glaç. En aquells moments, va prendre consciència del que li passaria. Això és tot, així s’acaba.

-Era veritat? La noia. –l’última voluntat del condemnat.

El capità va fer un somriure. L’home a l’aigua el va odiar per això. No tenia cap gràcia.

-No ho sabràs mai. Potser les tres històries eren veritat. Potser no n’era cap. Realment importa? Era tot part del joc.

L’home a l’aigua va somriure molt lléument, adonant-se que s’endormiscava.

-El joc. –va repicar.

Aigües Càlides, Capítol 7

-Molt bé, doncs. La segona història. Ahir em vas preguntar com em vaig fer aquesta cicatriu. –el capità es va fregar el panxell de la cama esquerra. Hi faltava ben bé un terç del múscul, i enlloc seu hi havia una marca d’un pam i mig de llarg, dentada i blanquinosa. –Et vaig dir que era una història molt llarga, però en realitat no n’és tant. Vaig ser idiota i cobdiciós, vèt aquí com me la vaig fer. Treballava en un vaixell de càrrega al mar Roig. Vaig descobrir molt aviat que transportaven armes il·legalment des de l’Aràbia Saudita cap a Somàlia. Tota la tripulació eren curts de gambals, els molt imbècils, del primer a l’últim, i el capità el pitjor. Es comportaven com si transportessin taronges. Sabia que era perillós, i sabia que n’hagués hagut de fugir cames ajudeu-me, però pagaven bé i em vaig quedar. Algun d’ells devia fumar-se un d’aquells cigarrets marrons i pudents que els agradaven tant on no hagués hagut de fer-ho. Un migdia va haver-hi una explosió ensordidora, i després una altra, i una altra, i una altra, i llavors un incendi, i llavors els dipòsits, i au, cap al fons. Cent cinquanta homes flotant enmig del mar Roig, entremig dels cadàvers dels cremats i els triturats per les explosions. Ja et pots imaginar quants bots portava aquell vaixell. El capità va agafar-se’n un amb un parell d’oficials i va deixar-nos abandonats, el molt fill de mala mare. Com que no volia preguntes, no va avisar. Ens hi vam estar gairebé tres dies.

El capità no semblava gaire afectat per tot allò. De tant en tant s’arronsava d’espatlles o negava amb el cap. L’home a l’aigua interrogava la seva alarma interior, encara sense cap resposta.

-Tu diràs que el pitjor devia ser l’esgotament i la set. Al cap i a la fi, molt pocs teníem salva-vides. Però no, el pitjor no era això, tot i que en van morir no pas pocs. El pitjor eren els taurons. Tigres i toros, em sembla, no sóc cap expert. N’hi havia dotzenes. Vam fer cercles de quatre o cinc i miràvem d’espantar-los amb bengales i restes del naufragi que flotaven, trossos de fusta, el que podíem arrambar. Quan se n’acostava un, qui el veia donava l’alarma, i tots començàvem a cridar i fer cops de peu, i clavar-li garrotades si podíem. I de vegades funcionava. D’altres vegades no. Amb els taurons passa una cosa: quan se t’acosten no sembla que tinguin vida. Tenen ulls negres, morts, ulls de nina. Fins que ataquen. I aleshores aquells ulls morts es tornen blancs, i l’aigua es torna roja, i sents sons que no haguessis cregut mai que podien provenir d’una gola humana.

L’alarma va disparar-se. L’home a l’aigua encara no sabia dir que era. Va seguir escoltant. El cor havia començat a bategar-li més de pressa.

-Recordo haver contemplat el sol ponent, com tu ahir, i pixar-me a les calces, pixar-me de veritat, per por de la nit que venia. Recordo que mirava cap a l’aigua negra, en què el meu cos desapareixia del pit en avall, com si ja hagués estat devorat. No podia deixar de pensar que, si venien d’allà sota, no els veuria, ni veuria com se’m menjaven les cames i la cintura, ni veuria la sang. Els meus companys s’allunyarien de mi nedant i esquitxant com bojos, i es reunirien a una distància segura, si és que això existia aquella nit en aquelles aigües, i mirarien cap a una altra banda, i potser fins i tot es posarien a cantar ben fort, esgargamellant-se, per si així aconseguien esmorteir una mica els meus esgüells. És exactament el que jo vaig haver de fer tres dotzenes de vegades, aquella nit. Encara recordo les cançons. Eren totes en llengües que no coneixia, però que havia cantat igualment, quan carregàvem i descarregàvem aquelles caixes maleïdes que anaven a ajudar a massacrar pobles i armar nens. De vegades, en els meus malsons, encara canto aquelles cançons mentre em devoren coses que no puc veure.

El capità continuava aparentant una placidesa misteriosa. Feia tornar boja l’alarma.

-El matí següent, un terç dels supervivents del naufragi havia mort. Alguns havien estat devorats només en part, i miràvem d’empènye’ls lluny de nosaltres amb pals i fustes. Estaven envoltats de peixos petits que se n’enduien bocinets, com si fossin esculls. Per alguna raó, ens resistíem a apartar-nos de les restes que flotaven, que era més fàcil que intentar que fossin els cadàvers els que marxessin, com si el mar obert i desert ens fes més por. També ens dedicàvem a aplegar els ferits, tot i que hi havia un parell de grups que s’hi negava. Deien que no podíem estar-nos costat per costat amb homes que sagnaven, que els taurons tornarien i allò era com agitar-los un drap vermell davant dels morros. Alguns de nosaltres no teníem pebrots de deixar-los morir sols. Hi havia un parell de mossos que es dedicaven a aplicar torniquets a tort i a dret, fets amb trossos de roba i cinturons dels morts –als quals també havíem près els salva-vides, sempre que en tenien. Malgrat tots els esforços, al cap de poques hores ens trobaríem empenyent també aquests cossos lluny de nosaltres.

>>Vaig anar a ajudar un amic meu, en Hariq, un dels pocs que havia dut salva-vides des del principi, que ara se li estava deslligant i aviat el perdria. Creia que estava adormit. Es remenava com una boia. Vaig sacsejar-lo per l’espatlla per espavilar-lo. Va tombar-se cap per avall. Vaig veure que l’havien devorat a partir de la cintura.

L’alarma l’ensordia. Què era, què era!

>>La segona nit va ser pitjor que la primera. Potser perquè nosaltres érem molts menys, els taurons semblaven molts més. Només cal que et digui que el matí següent només quedaven vint homes. Hi havia tanta carronya, que els taurons ens van deixar en pau en bona mesura la resta del dia i la nit següent. De tant en tant encara queixalaven, això sí, perquè al cap i a la fi els vius fèiem tanta pudor de sang com els morts.

>>El matí següent, un pesquer que passava ens va veure. Mai no vaig passar tanta por com aquells últims moments, esperant a ser recollit. Mai més no em tornaré a posar un salva-vides...

L’alarma va esclatar. Ho tenia.

-És d’una pel·lícula! Una pel·lícula! –va xisclar.

El capità somreia amb condescendència i bonhomia.

-Mentida! Mentida! –xisclava l’home a l’aigua, esquitxant i tremolant i intensament excitat. No sabia si estava content d’haver-lo descobert o irritat per haver estat perdent el temps amb fàbules marineres.

-No vols sentir la resta de la història? No vols sentir com gairebé em moro de gangrena a l’hospital de Santa Maria de les Xinxes i les Paparres del Iemen? Com vaig necessitar quatre operacions més, quan finalment vaig retornar al món civilitzat, només per poder tornar a caminar? Com encara em desperto xisclant de dolor per la carnisseria que em van fer aquells curanderos de Iemen? –el capità somreia mansament; era una expressió que no anunciava res de bo per a l’home a l’aigua.

Ell no volia sentir res de tot allò. Va bloquejar les oïdes amb pensaments que preferia: l’he caçat, l’he caçat. M’estava explicant una trola, i l’he caçat.

-No se t’ha acudit que podria haver-hi ficat aquests fragments de la pel·lícula per despistar-te?

Se li havia acudit, sí, però immediatament després havia ensopegat amb una inspiració que donava suport a la seva teoria que eren tot fal·lòrnies:

-I el trauma? –va dir, com si allò ho resolgués tot.

El capità va riure, una rialla lenta i bonhomiosa.

-La ment humana és una cosa complexa. –va dir.

Això no és una resposta, va dir-se l’home a l’aigua. Esquiva la pregunta. Tinc raó jo.

-Tercera història! –va dir, gairebé saltant de joia. Sentia coratge.

El capità seguia somrient i assentint, com si acceptés graciosament la derrota. Per alguna raó, aquella concessió va obrir una esquerda en la certesa a què s’havia aferrat tan cegament. Ha estat massa fàcil, botzinava l’alarma, massa fàcil.

-T’encantarà la tercera història. –va dir el capità, somrient d’una manera completament diferent. –Tracta de tu.

Aigües Càlides, Capítol 6

-Molt bé, doncs. La primera història. –El capità va encantar-se amb l’horitzó. –Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un pare que tenia molta fal·lera pel mar. Tenia dos fills, un noi i una nena. La mare no hi era. Estaven divorciats. No –va corregir-se- ella era morta. El pare va comprar-se un veler. Portava els nens a navegar els caps de setmana. És així com el noi va aprendre les beceroles de la navegació, però sobretot és així com va aficionar-se al mar.

L’home a l’aigua fustigava el capità amb la mirada, concentrant-se en detectar qualsevol senyal de mentida o de veritat. El capità parlava amb un to deliberadament lleuger, mentre els seus ulls contemplaven el buit. Els indicis suggerien que l’home mirava de protegir-se d’un record dolorós prenent distància. I malgrat tot, l’home a l’aigua sentia per dins una alarma. No creguis res del que et digui, deia l’alarma.

-El cas és –va continuar el capità -que un agost memorablement calorós van sortir a mar. Els va atrapar una tempesta d’estiu terrorífica, un tifó. El pare només era un mariner de cap de setmana. –en aquella afirmació hi ressonava la pena, el desdeny i el ressentiment en una sola nota dolorosa. -Ens vam enfonsar.

L’home a l’aigua va detectar el canvi de persona, i va creure que veia aquest canvi reflectit en el plec profund que va creuar ràpidament el front del capità.

-Només teníem dos salva-vides. No, un salva-vides. –ara parlava com un robot. –No em preguntis per què punyeta no en teníem més. Pregunta-li a mon pare. En fi. Potser perquè creia que ella era massa menuda i el perdria, potser perquè creia que podria subjectar-la millor a ella que a mi, o potser perquè m’estimava més, jo què sé, em va posar a mi el salva-vides, i ens va lligar tots tres amb una dotzena de nusos de sabater.

>>Les onades eren altíssimes. Unes vegades ens carregaven a l’esquena i ens feien pujar molt amunt, i aleshores havíem de veure el panorama horripilant d’un mar enfurit i sense fi. D’altres vegades les onades ens trencaven a sobre i ens engolien mar endins, tan al fons que no s’hi veien els colors. Recordo que el salva-vides m’estirava cap amunt, mentre ells dos m’estiraven cap a baix. Quan tenia els pulmons a punt d’esclatar i creia que mai no ressorgiríem, aleshores desitjava que el cap es trenqués perquè deixessin d’arrossegar-me mar endins.

>>Recordo com plorava i xisclava la meva germana, i com estossegava i s’ofegava. Tenia tanta por, pobreta. Crec que el pitjor era el brogit. Els trons llarguíssims que sonaven com edificis que es desplomen, els llamps que eren com una estripada a dins del propi cervell. Tret de quan et trobaves a la vall d’una onada, que cessava el vent i es feia un silenci de mort, i miraves amunt, amunt, amunt, i no veies el cel. I ma germana, com plorava. Gemegava “papa, fes que pari! Fes que pari!” i amb els sanglots fortíssims s’empassava aigua i s’ofegava. No em puc ni imaginar el que devia sentir quan una onada gran com una casa ens va caure a sobre, i en ressorgir, si és que va arribar a ressorgir, va descobrir que els nusos s’havien desfet i que es trobava sola enmig d’aquell horror. Espero que no arribés mai a tornar a la superfície, perquè no puc sofrir pensar que encara va haver de viure una estona més perduda, desesperada, i tan aterrida que encara em bull la sang de ràbia quan hi penso. No la vam tornar a veure més. -Els seus ulls eren com gemmes de vidre fumat.

El silenci va permetre que l’home a l’aigua percebés aleshores el primer bleix del mar que es desvetllava. Sonava com si una multitud llunyana s’amagués rere la línia de l’horitzó.

-I doncs, què, te la creus? –va dir el capità, tot d’una, lleuger com l’aire. Ben bé com un actor de cine després que diuen “talleu!”. –No trobes que té molt sentit? Un trauma relacionat amb el mar, i mira on som ara. Podria ser que intento comprendre el suplici de ma germana fent que el revisqui un desconegut, o potser intento sublimar el ressentiment que tinc contra el desgraciat del meu pare torturant un cap de turc que pateixi enlloc seu. Què opines?

L’home a l’aigua havia estat sentint una esgarrifança creixent. S’adonava que era incapaç de dir si s’ho creia o no s’ho creia. S’adonava que podia ser que li passés allò amb cadascuna de les tres històries. Se li va fer un nus a l’estómac. Va prendre consciència per primer cop que havia dit que sí a una partida de ruleta russa.

El capità va fer un somriure horripilant, cruel, maliciós, homicida. A l’home que era a l’aigua li va glaçar la sang a les venes. Sé què estàs pensant, deia aquell somriure, i és exactament el que jo volia. No te’n sortiràs d’aquesta, deia aquell somriure. Passarem una estona entretinguda veient com l’esperança i el dubte et dóna una raó per lluitar, i tot s’allargarà una estona més, però al cap i a la fi això acabarà com jo t’he dit de bon principi que acabaria. Moriràs de fred enmig del mar, mai no sabràs perquè, pobre desgraciat, i jo seré aquí per veure-ho.

-Teu pare? –va dir l’home a l’aigua, una inspiració sobtada.

El capità va enfosquir-se tot sense deixar de somriure.

-Ah, el meu pare. –sonava fred com una fulla d’afaitar. -Et donaré dues opcions. La primera: el nus que el meu pare va fer per lligar-se a mi era tan poc seriós com el que hagués hagut de subjectar ma germana. Pobret de mi, sóc orfe. De vegades em passo la nit en vetlla dient-me a mi mateix que mon pare mai no va tenir la intenció de sobreviure a ma germana. Era una nena encantadora, ma germana, i jo un malcarat. El divorci de mons pares... vull dir, la mort de ma mare em va enganxar a una edat difícil. El culpava de tot, i encara ho dec fer. Ma germana era més petita, era la nostra campaneta. De vegades he pensat que, amb aquell cap, no lligava dos cossos, sinó dos destins. I si ella no se’n sortia, ell tampoc no se’n volia sortir. Imagina’t com em fa sentir tot això. Però tot plegat poden ser fal·lòrnies meves. Figura’t quantes nits en vetlla m’he passat recordant allò. I cada cop que recordes una cosa, l’alteres. Potser m’invento més del que recordo. No oblidis en quina situació ens trobem. Només una persona molt malalta fa una cosa com aquesta. Una persona que confon les fantasies amb la realitat.

>>Però per què no et dic que ell va sobreviure al cap i a la fi, que ens van trobar a tots dos, que ell es va convertir en un borratxo, que vam perdre el contacte molts anys quan jo em vaig fer mariner, i que només el vaig tornar a veure quan ell va esdevenir el meu primer client en aquest joc que juguem tu i jo ara? Vaig pensar que posaria fi a aquella vida miserable, d’un home que havia estat inútil per a ma germana quan l’havia necessitat, i després inútil per a mi quan el vaig necessitar. Però la mort d’aquell desconegut decrèpit no va fer res per a mi. No hi va haver catarsi, ni un bleix d’alleujament, no res. Jo seguia experimentant la mateixa fúria, la mateixa frustració, el mateix odi, el mateix ressentiment. De manera que em veig impulsat a repetir-ho amb desgraciats que em coneixen quan tinc un mal dia, com tu, que pugeu a la barca vosaltres sols, que feu alguna cosa que em cabreja, o que simplement sou aquí, jo sóc aquí, i el mar és aquí, i necessito veure com us foteu de fred fins que us moriu.

L’home a l’aigua va sentir una tristesa enorme. Tenia molt de fred, molt de fred. Li feia un mal de cap terrible, tenia els músculs de tot el cos exhausts. No podia pensar amb claredat. El capità xerrava i xerrava i les esperances de l’home a l’aigua defallien, perquè l’alarma que duia a dins botzinava que tot era fals, que no s’empassés res, que tot s’ho inventava, però alhora sentia empatia i compassió. Se non è vero, è ben trovato i tot això. Mentida o veritat, començava a no importar-li. Estic perdent el cap, es va dir l’home a l’aigua. M’estic perdent, va murmurar.

-Què has dit? –va dir el capità.

-Segona història –va dir l’altre, entre espetecs de dents, amb una dificultat que feia mal de veure i molt poca convicció.

El capità el va contemplar amb ulls negres, buits, sense vida.

-Molt bé, doncs. La segona història.

Aigües Càlides, Capítol 5

Es va adonar que s’havia adormit. Va desvetllar-se sobressaltat, amb el cor a cent. L’esquitxada que va fer i la punyalada del fred que retornava amb fúria van acabar d’espavilar-lo. Si no hagués portat el vestit de neoprè... Bleixava i bleixava.

Quanta estona havia dormit? El cel encara era negre. Una lluentor argèntea de claror i calitja guarnia la foscúria per l’est com una randa antiga. No era gaire, però recorria el contorn de les coses amb un repunt més pàlid. Traçava la silueta de la barca i del capità com guix en una pissarra.

-Pensava que ja no hi eres. –va dir el capità.

L’home a l’aigua encara sentia bombejar el seu cor amb una força que semblava impossible, després de tantes hores. Mirava cap al capità amb una expressió estranya. L’home a l’aigua va prendre consciència que per un minut no havia recordat on es trobava.

-Sembles perdut. –va comentar el capità. –Em sembla que ha començat.

Els braços a l’entorn del seu tors es rabejaven com cadells rabiosos. Els va sentir aliens. Va sentir una por profunda, desesperada. Els músculs de les cuixes es convulsionaven. Tenia fam i set com no les havia conegudes mai. Llavors va tenir una mena de revelació que el va omplenar de vigor. Volia respondre al capità. Volia cridar “no, encara no ha començat. Encara no he deixat de tremolar. El meu cos encara no s’ha rendit. Encara no he començat a morir-me!”. Però dubtava que pogués articular més d’un grapat de paraules seguides. Les barres se li sacsejaven com les piconadores que fan servir per obrir les voreres. I era una maleïda llàstima. Tenia tantes coses per dir. Que aquella era una manera ben miserable de morir, i ben absurda.

-Perquè... ho... fas. –va dir entre els cataclecs desfermats de les dents. Unes paraules li sortien rabents com sargantanes, les altres es resistien a desenganxar-se-li de la gola, amb prou feines un so enmig de molts bleixos muts.

-Si no t’ho he dit fins ara, què et fa pensar que t’ho diré? –va dir el capità.

Perquè és el final, va pensar, malgrat tot, malgrat ell mateix. Perquè ja no queda enlloc on amagar-nos.

-Perquè... vols. –va dir, enlloc d’això. Tot i que sonava com la víctima d’un vessament cerebral, amb el to gutural dels sords, encara havia aconseguit projectar un to de desafiament.

-I si això fos un encàrrec? –va suggerir el capità. -I si jo fos un assassí a sou?

L’home a l’aigua va sacsejar el cap amb vehemència. Es va adonar que només calia que pensés en aquell moviment i la inèrcia tremenda del tremolor ja feia la resta.

-Personal. –va dir, massa ràpidament perquè se l’entengués. –Tu. Jo. –va explicar-se. Això no és un encàrrec. Això és personal, volia dir.

El capità va somriure. Ja hi ha prou claror per veure’t l’expressió de la cara a contrallum, va pensar l’home a l’aigua.

-D’acord. I doncs, es pot saber què m’has fet per merèixer això? –va dir el capità amb un to suau, gairebé gentil.

Digue-m’ho tu, va pensar l’home a l’aigua.

-Tu! –va aconseguir articular.

El capità va prendre aquell aire seu pensatiu, peripatètic, que l’home a l’aigua havia après a reconèixer i anhelar. Li feia venir al cap la imatge d’un vell professor passejant per un claustre, les mans a l’esquena, el cap cot i ben entaforat enmig d’un pensament molt complex i molt bell. Amb un vell professor s’hi pot parlar, s’hi pot raonar. Els vells professors tenen ànima.

-No serià fantàstic –va començar el capità, a poc a poc –que hi hagués una raó per a tot això. Que tingués un trauma d’infantesa, per exemple. Una història terrible que mai no he aconseguit de superar. Un trauma amb què tu poguessis ajudar-me; que entre tots dos poguéssim propiciar un moment de catarsi. No seria fantàstic que poguéssim parlar, tu i jo, d’home a home, de cor a cor, i resoldre aquesta situació. –la seva mà callosa i rugosa de mariner li fregava la barba curta i arrissada. Produïa un so claríssim, amb arestes, en aquell silenci de la matinada, la mar completament en calma.

L’home a l’aigua va agitar el cap amunt i avall amb força. Seria fantàstic, voldria dir. No és possible transmetre una nota de sarcasme simplement assentint amb vehemència, però, fins i tot si es pogués, l’home a l’aigua es preguntava si ho voldria.

El capità va mirar devers la banda argèntea a l’horitzó, encara gratant-se la barba.

-Et diré què farem. –va anunciar finalment. –Jugarem a “endevina el trauma.”

L’home a l’aigua devia fer una expressió desarmada. El capità va explicar-se:

-T’explicaré tres històries –va dir- i si endevines quina de les tres és veritat... –va rumiar-s’ho un moment. –Sí, què diantres. –es va dir a sí mateix. –Si endevines quina de les tres és veritat, et treuré de l’aigua. T’escalfaré i et portaré sà i estalvi a terra ferma. Et deixaré viure.

L’home a l’aigua devia fer una fila decididament suspicaç, però qui podia negar que la sang tornava a circular-li per les venes com un torrent, ja no d’esma, si no per dur vida veritable a les extremitats exhaurides. Digueu-ne adrenalina o, fins i tot, esperança.

-Acceptes? –va temptar el capità.

L’home a l’aigua va trobar-se mirant de descobrir on era la trampa, i es va sentir estúpid, beneit. Quina trampa vols que hi hagi? Què hi tens per perdre?

Va assentir amb força, els seus ulls vivaços i l’esguard intens, la ment clara.

El capità va fer un somriure ample i generós. Tocat amb aquella blancor de mortalla de l’alba, qui semblava un espectre era ell.

-Molt bé, doncs. La primera història.

Aigües Càlides, Capítol 4

*

Potser es va precipitar. El cas és que ja era negra nit i que li costava distingir els contorns de la barca. Era fosc com si mai més no hagués de sortir el sol. Feia segles que no sentia remor provinent d’a bord. Es va treure el ganivet de la funda de la cama. Les mans li resplendien amb una lluïssor verdosa, fantasmagòrica. El ganivet es veia negre com un sét al teixit de la realitat. Feia moviments molt lents i molt deliberats, perquè semblava que ja no es podia refiar dels seus membres. Es va posar el ganivet entre les dents i va serrar les barres tan fort com va poder. Necessitava aturar l’espetegar de les dents. Va renunciar al tub, que va embotir-se a la cintura del vestit. Va renunciar també a les ulleres, que va deixar penjant al voltant del coll, perquè fora de l’aigua li estrenyien el camp de visió i fàcilment s’entelaven. Potser es va equivocar en decidir de no submergir-se, però es va dir que d’aquella manera tenia un control més estret de la situació. Es va dir que si es capbussava faria una esquitxada sorollosa que el descobriria. Potser no va voler confessar-se a si mateix que era incapaç d’endinsar-se en aquella boca de llop per voluntat pròpia. Tenia por de desorientar-se i no saber trobar mai més la superfície. De manera que, molt a poc a poc, va començar a impulsar-se amb moviments amples i suaus de les aletes devers la barca. Va mantenir els braços endavant com una cunya que dividís les aigües. Va cobrir les deu o dotze braçades que l’havien separat del vaixell molt més de pressa que no s'havia esperat. Mentrestant, amb les orelles fora de l’aigua, el cor li feia bots a cada braça que guanyava sense tenir per resposta un so provinent de la banyera, on hi regnava un silenci de mort. Gairebé tenia por de fer el darrer impuls, ara que gairebé podia tocar amb el palpís dels dits les escales de metall, la plataforma coberta de llistons de fusta. En un sol instant brevíssim i aterrador es va adonar que, quan fos a bord, hauria de lluitar per la seva vida. Hauria d’enfonsar el ganivet que serrava entre les dents en un tou de carn viva. Hauria de cobrir-se de sang. Tal vegada la perspectiva de la sang càlida li va donar l’empenta final. Va allargar la mà, no cap a la barca i l’assassinat, si no vers l’escalfor. Va aferrar l’escala metàl·lica.

BANG!

Un espetec com un canó va extingir tots els sons del món. Tot el seu cos es va sacsejar com un fuet. El ganivet va saltar-li d’entre les dents. Va tenir sort que es va entortolligar amb la goma de les ulleres i no es va perdre per sempre al fons del mar. Va aferrar-lo com si fos un salvavides.

Al final resulta que sí que era una pistola.

Quatre estossecs del motor i un remolí sota els seus peus quan l’hèlix va engegar-se. L’impuls va projectar la barca endavant, lluny d’ell. Amb una mà encara aferrant el punyal, l’home a l’aigua va allargar el braç i va fer cops de peu com un boig. Va aconseguir afermar la barra de la plataforma i per un instant bellíssim i colossal va pensar que se’n sortiria. Però l’impuls de la barca era irresistible com la deriva d’un continent, i el mar que s’havia clos al seu voltant com un sarcòfag tibava d’ell per cada polzada del seu cos, com si volgués no només frenar-lo si no també xuclar-lo. Va contemplar astorat i embogit de terror com la seva mà cedia la presa, com si no li pertangués, com si fos una cosa morta. Es va deixar anar. El mar va deixar de tibar d’ell, una mena de força maligna que tot d’una és conjurada. La barca es va allunyar. Ell va començar a fer cops de peu amb fúria de bèstia moribunda. La barca semblava allunyar-se més i més. La deixant del vaixell era cada cop més agitada i impertinent. Per un instant va pensar que continuaria allunyant-se fins a perdre’s en la foscúria, que es quedaria sol enmig del no-res. El motor va aquietar-se i va callar.

L’home a l’aigua va sentir que el fred agut i punyent li retornava, com retorna la llum en alçar un vel. Tota la voluntat i tota l’empenta van abandonar-li el cos. Estava esbalaït i astorat. El xiulet de les seves orelles va pujar i pujar i pujar i després va afluixar-se.

Amb les mans tremolant-li exageradament, l’home a l’aigua va maldar per tornar a ficar el punyal a la funda del panxell. Havia de projectar cada moviment i gairebé dictar-se’l en veu alta. La connexió entre les seves extremitats i el seu cervell semblaven atuïdes. No es va preguntar per què volia encara el ganivet, per què volia encara cap cosa, per què no es desfeia del vestit de neoprè i es posava a fer el mort, i cedia a la son i a l’esgotament, i s’oblidava de tota aquella història, i de totes les històries, per sempre.

Enlloc d’això, va estirar la goma perquè li cobrís bé tanta superfície de pell com era possible, amb dificultats enormes. Va posar-se a flotar en vertical. Va abraçar-se fort. Va deixar de fer cops de peu. Va clavar els ulls a la franja esclarissada i misteriosa que guarnia l’horitzó cap a llevant.

Aigües Càlides, Capítol 3

Quan tens els ulls tan a prop de la superfície de l’aigua, és impossible distingir el camí d’or que deixa el sol a l’horitzó quan es pon. Si mires a ponent, tansols t’encegues. L’home a l’aigua tenia el cap sota l’aigua, amb les ulleres i el tub posats, flotant en direcció a on el sol incendiava l’oceà. Per aquella banda l’aigua era d’un verd de jade, com si el fons del mar fos a prop i fos de sorra daurada. Partícules blanques nedaven i voleiaven al seu voltant en una mena de dansa primordial, sense present. Era recomfortant. L’home a l’aigua estava decidit a mirar-se el mar de ponent tanta estona com durés aquella verdor tangible, càlida, que l’envoltava com una flassada.

Cap a l’est, el mar ja era de color blau com un tinter. Reflectia la nit que ja s’alçava. Sobre el seu cap, una lluna prima com el blanc d’una ungla penjava en un cel que encara era clar. L’estel vespral ja brillava. Just on el cel nocturn es trobava amb l’aigua, hi havia una franja prima, d’un argent espectral. L’home a l’aigua temia aquella visió, i temia el mar de color de plom que l’emmarcava, perquè era l’anunci de la nit que avançava. Un cop s’hagués post el sol, el mar i el cel apareixerien com una sola massa negra, i seria com si el món sencer s’hagués fos en el no-res. I aleshores els malsons de les bèsties que emergien des de l’abisme impensable dessota seu passarien de ridícules a embogidores. Tenia por que aquell no-res sense temps fos la darrera cosa que arribaria a veure.

Havia mirat d’ignorar el tremolor atroç de les seves extremitats des de feia una bona estona. Sabia que anunciaven una cosa que encara no era capaç d’afrontar. Tenia molt de fred. Les dents li repicaven amb una constància mecànica, ignorants a la seva voluntat. Era com si el seu cos hagués començat a abandonar-lo. Havia començat a repassar les dates de la Revolució Francesa, les capitals dels països, qualsevol cosa per mantenir la ment desperta, per comprovar que encara hi era tota. Era conscient que, quan detectés la primera confusió, voldria dir que havia començat el compte enrere. Però s’adonaria dels signes quan la ment comencés a fallar? Ho sap, el boig, que es torna boig?

El sol es va pondre. Va treure la cara de l’aigua. Encara hi havia claror al cel, però el mar era fosc. Feia basarda. L’home a l’aigua va mirar cap a la barca per primer cop en molta estona. S’hi va trobar els ulls del capità. Una claror verdosa, mig argèntea, els comunicava.

-Deu fer molta por, ser allà fora. –va comentar el capità. -Tens por?

-Em moro de por. –va dir l’home a l’aigua, esbarallant-se amb el castanyoleig de les dents.

-Ja m’ho pensava. I tens fred? –va interrogar, clínicament.

-Em moro de fred. –va repicar.

-Literalment. –va assentir el capità. –Se te’n va el cap, ja?

-No. –una nota de desafiament.

-Ja ho farà. Ja no falta gaire. No crec que sobrevisquis fins la matinada, tot i que l’aigua segueix a una temperatura molt càlida.

-Molt càlida. – clac-clac-clac-clac-clac.

-Tens la paraula “pla” escrita a la cara. –va declarar el capità.

-Què?

-Un pla, una estratègia. Encara no t’has preparat, no has fet les paus. Encara no has acceptat que aquí és on s’acaba tot. Estàs a l’expectativa. Deixa’m que ho endevini: esperaràs fins que sigui fosc del tot. Esperaràs fins que faci una estona prudencial que no sents cap soroll que vingui de mi. Et posaràs les ulleres i el tub i nedaràs fins aquí tan silenciosament com puguis. T’enfilaràs a la plataforma de popa i em saltaràs a sobre amb aquest ganivet que tens. Que no és això, exactament, el que portes de cap?

El silenci de l’home a l’aigua era el·loqüentíssim.

-No és que tingui telepatia ni res d’això. Només és que, quina altra cosa podries fer? –El capità va xarrupar d’una llauna de refresc. –Mira, sé que tu diràs que és una pregunta absurda, però fes-te un favor i considera-la per un instant: ja t’ho has rumiat bé, això? Tu diràs que hi has estat donant voltes tota la tarda, mentre miraves cap a l’abisme amb el cap sota l’aigua. Però, n’estàs segur? Pensa-hi. Quines possibilitats tens? Quines possibilitats tens que jo permeti que això ocorri? Penses que m’endormiscaré, que em despistaré?

L’home a l’aigua veia el capità com una silueta retallada maldestrament contra la claror groguenca i esmorteïda del llumet de la banyera. No podia veure’n l’expressió. El seu to de veu era monocorde i indesxifrable.

-Dit això, també és cert que un cop poses el cap al coixí del banc, i els ulls se’t perden mirant els estels, i el pensament prèn el ritme del batec de les ones contra el casc, és molt fàcil distreure’s. Aquest lloc ho té. És com trobar-se en un món primitiu. Sembla que tot el que veus hi ha estat des de les primeres edats de l’univers. I llavors aquesta situacioneta nostra, tu, jo i aquest miserable assassinat, semblen molt poca cosa en comparació. Deixen de tenir importància. No és per això que miraves mar endins tota la tarda? I resulta tan impensable que d’aquí a una estona, podria començar a vacilar-me la voluntat de continuar amb aquest joc? És tan absurd pensar que podria sentir-te quan t’enfilis a la barca, que podria contemplar com te’m llences a sobre punyal en mà, i que no mouria ni un dit per defensar-me? I doncs, per què no ho fem encara més interessant?

GRRANNNNNG! Un esclat metàl·lic i una esquitxada. L’home a l’aigua es va sobressaltar.

-Té, he baixat l’escala. Creus que hi pots arribar? Fins i tot si el que et deia fa un moment són bajanades, fins i tot si jo volgués continuar amb això, podria ser que el motor no s’engegués a temps. Que no l’has sentit com li costava, aquest matí? La meva Orca és una carraca vella. I el mar és tan fosc. Si et submergissis, et perdria completament de vista. Em podries sorprendre. Potser encara tindràs prou forces per tombar-me. L’adrenalina fa miracles. I el més important de tot: avui podria ser la teva darrera oportunitat. Perquè si penses que ara tens fred, imagina’t com et sentiràs demà. Si és que ets viu, demà!

L’home a l’aigua va tenir una esgarrifança més aguda que les que li provocava el fred. Una veu solitària a dins seu va esgargamellar-se “i és clar que seré viu!”.

-És a dir, que reconec el valor d’una motivació poderosa. –va prosseguir el capità. -Però jo això ja ho havia previst. –CRRC! Un cataclec metàl·lic va seguir les paraules del capità, com si fos un signe d’exclamació. Va sonar fortíssim. L’home a l’aigua es va sobresaltar. El capità va fer un gruny de satisfacció. Era ben bé com si pogués veure l’expressió de l’home que torturava. –Reconeixes aquest soroll, oi? L’has sentit mil cops abans. En mil pel·lícules. És una pistola. Però espera! –una pausa dramàtica. L’entonació, teatral. –És una pistola? Ho has sentit bé? Com ho saps, tu, com sona una pistola a la vida real? Et podria estar prenent el pèl. No podria ser una mandanga nàutica? Una carraca? Un trenca-nous? Que no he estat jugant amb tu tot el dia? Que no t’he intentat fer ballar el cap tant com he pogut? Podria ser qualsevol cosa! Vols saber l’única manera que tens de descobrir si és o no és una pistola? Doncs que et foti un tret. Val la pena arriscar-s’hi? Potser val la pena arriscar-s’hi. Hi ha hagut casos de persones que sobreviuen fins i tot a una bala al cervell. No sé de cap cas d’algú que hagi aconseguit retornar una barca a port i arribar a l’hospital amb una bala al cap, però mai no se sap. I potser no t’encerto el cap. D’altra banda, no saps com és de gran aquesta pistola. I podria no ser una pistola, dèiem. Tens tantes coses per considerar. La pregunta sempre és la mateixa: com n’estic, de malalt? Quant de temps fa que ho preparo? Ho he fet abans? Si sapiguessis tot això, potser podries prendre una decisió informada. Tal com estan les coses, no saps res. Facis el que facis, és com una ruleta russa. I tot el que em queda per fer a mi és asseure’m a observar.

Les paraules del capità voleiaven al voltant del seu cap com un eixam d’abelles. Gairebé les podia veure, gairebé les sentia zumzejar. Sentia unes ganes terribles d’agitar les mans en l’aire per dispersar-les. Enlloc d’això, va deixar-se envair per un corrent d’acer fos d’odi i de fúria; va contenir els grunys de ràbia perquè es convertissin en onades de cremor que duien vida i força a les seves extremitats balbes i arrugades. En aquell moment bellíssim, va creure fins al fons de tot que l’odi el faria invencible. No tenia cap mena de dubte que sobreviuria, encara que només fos per arrencar la satisfacció de la veu del capità. Va experimentar optimisme. Gairebé es va sentir alegre.

-Vols matar-me. –va dir el capità lentament, com si desxifrés amb dificultats els pensaments de ràbia que emanaven de tot el cos de la seva víctima, viatjant a través de l’aire salobre. –Creus que series capaç de matar-me. Però no és gens fàcil, saps?, matar algú. Has de voler-ho molt. Has de voler-ho de veritat.

Aigües Càlides, Capítol 2

Migdia. El mar encara li semblava càlid.

-Per què ho fas això? –va dir l’home a l’aigua, parlant més amb sí mateix que amb el capità. Va sentir un accés de fúria. –Es pot saber què t’he fet? Si ni tansols no t’havia vist mai abans! –va fer una esquitxada.

-Ah, un motiu. Una raó. –va dir el capità, somrient d’una manera que va fer sentir molt menut l’home a l’aigua. –Hi ha d’haver una raó. No pot ser qüestió d’atzar. No pot ser que et moris per casualitat! –supurant sarcasme. Va procedir amb un to gairebé filosòfic. -Una raó pot servir per aferrar-t’hi gairebé tant com una corda. Però escolta’m bé. Escolta’m. –va canviar el to a conspiratori i es va inclinar fora de la borda, com si volgués parlar confidencialment. –Atura’t a rumiar-te això per un instant: I si realment no hi ha cap raó? Potser ni tansols no hi havia cap pla! Has pujat a bord, a mig camí t’ha vingut de gust nedar, i quan t’he vist tornar, he pensat “i si no el deixo tornar a pujar?” No ho havies pensat, oi? No, és clar que no. Perquè seria tan injust. Si t’has de morir de fred enmig del mar, més val que sigui per una bona raó.

L’home a l’aigua havia parat de fer anar els peus i les mans. Al front se li havien fet uns plecs profunds. No havia pensat en res de tot això, en realitat no.

-Així doncs, diguem que sí que hi ha una raó. Només per continuar la conversa. Diguem que t’he escollit per un motiu. Diguem, fins i tot, que m’he passat tot el matí ficant-te al cap la idea de saltar del vaixell enmig del no-res. Diguem que hi ha un pla. Potser si hi rumies prou podries descobrir quin és. No seria bo. Que poguessis abastar-me, com si diguéssim, arribar a mi. –un èmfasi desagradablement sarcàstic en aquella paraula. –Que poguessis entendre què estic fent, per què ho faig, o per què t’ho estic fent específicament a tu. Et donaria un punt de suport, un punt de pressió. Qui sap si podria donar-te una oportunitat! –El capità va clavar un esguard intens a l’home a l’aigua que es va prolongar horriblement, en silenci. Després es va tombar, es va inclinar, i va agafar una llauna de cervesa de la nevera, al cofre de babord, sota el banc.

L’home a l’aigua es mirava les mans sota l’aigua, distorsionades i brillants i blanques. Les tenia arrugades com panses. Aviat es començarien a tornar blaves.

-Tindria més sentit, tot plegat- va continuar el capità, de nou com si pensés en veu alta. –Seria un descans. Que d’alguna manera haguessis fet alguna cosa per merèixer tot això. –El capità va fer un glop de cervesa gelada. L’home a l’aigua no el va mirar, però ho va sentir. Es va passar la llengua pels llavis secs. –Hi ha dies que penso que tots hem fet alguna cosa per la qual mereixem una mort cruel. Però si ens ho mereixem tots, llavors, d’alguna manera, no s’ho mereix ningú.

Aigües Càlides, Capítol 1

Els ulls negres de l’home de la barca el cremaven com una burilla encesa.

-Ja t’has cansat de suplicar? –va dir l’home de la barca.

L’home que era a l’aigua no va dignar-se a contestar.

Havia trigat hores a adonar-se que el capità no feia broma. Al principi no s’acabava de creure el que li estava passant. Era absurd. La situació era simple: havia llogat una barca per a un cap de setmana llarg de pesca a l’illa. A mig camí li havia vingut de gust nedar una mica, just quan no es veia terra per enlloc. S’havia posat el vestit de neoprè i el ganivet a la cuixa per figurar, perquè l’aigua estava endimoniadament càlida, i què hi havia per punxar? Les aletes les duia per si les corrents eren més fortes que no semblava, i les ulleres i el tub se’ls havia posat per costum. Havia fet unes quantes braçades, havia fet el mort, havia sentit la connexió amb l’ànima secreta del planeta i tot això, i llavors havia nedat cap al vaixell. El capità havia engegat i s’havia allunyat, aturant-se a unes deu braçades. Ell va tornar a intentar acostar-se al vaixell. El capità se’n va tornar a allunyar. I així havia continuat, mantenint-se sempre a una distància calculadorament assequible, mai tan allunyat que semblés inútil d’intentar abastar-lo, mai prou aprop perquè hi hagués una possibilitat real, com el turment de Tàntal. Ell s’havia esgotat deixant-se temptar una i altra vegada, i posant-se rabiós, i maleïnt i insultant i suplicant, no necessàriament per aquest ordre. I sense obtenir cap resultat, ni tansols una resposta. Ara estava decidit a no deixar-se prendre el pèl un altre cop, a mantenir la calma i resoldre el problema. Va començar a repassar amb el pensament els perills de la situació, i les oportunitats. Havia començat a mirar al voltant seu sense ni adonar-se’n.

-Estàs pensant “apareixerà algú”, oi que sí? –va dir el capità. –Estàs pensant “Que no és aquesta la ruta cap a una illa de turistes? Les illes necessiten queviures. Passarà un ferri, o un carregador, o un repartidor de llet! Apareixerà algú, em veurà i estaré salvat.” –Era enervant el teatre que hi posava. –No és això el que estàs pensant?

L’home a l’aigua es va sentir estudiat, com un insecte sota la lent d’un microscopi, el llum de l’objectiu travessant-lo; com si no tingués substància. Sí, certament, aquest pensament li havia passat pel cap. I doncs, per què el capità semblava tan indiferent davant d’aquesta possibilitat? Era un inconscient, o és que tal vegada sabia quelcom que ell no sabia? Que difícil que era suportar aquella mirada tan negra, tan buida, tan brillant com uns ulls de nina.
-De fet, estava considerant si era millor tallar-te el coll amb el ganivet que porto, o si és millor escanyar-te. O potser t’hauria de fotre de cap per la borda i observar com t’ofegues. –va mirar de sonar tan amenaçador com el capità, però es va adonar que sobreactuava.

El capità va fer una rialla curta, cruel, com un grall de garsa.

-No és això el que estàs pensant. –i es va tirar cap enrere, desapareixent rere l’aleta. L’home a l’aigua sabia que s’havia estirat als bancs encoixinats que hi havia a la banyera on ell mateix havia estat feia un parell d’hores, gaudint de les vistes, prenent una cervesa de llauna, deixant-se amararar del sol i de la brisa salada, sentint-se viu.

Quins són els problemes més urgents a què m’enfronto?, va preguntar-se l’home a l’aigua. L’illa es trobava a unes tres hores cap al nord-est, si és que no s’equivocava –tres hores a motor, és a dir. En aquests moments, les seves aigües deuen estar plenes de turistes grassos i alegres que fan la primera immersió de la seva vida, mirant els peixets i les anemones, xisclant quan veuen que entre dues roques s’hi remou un pop que canvia de colors, fent-se fotos al costat d’un bivalve gegant amb les seves càmeres submergibles d’un sol ús. Als més atrevits –i els més afluents- les llanxes els durien a fer safaris a la zona dels esculls, a veure com alimentaven els taurons grisos de puntes blanques amb peixos morts. No semblava la idea d’un submarinista aficionat, però amb certa experiència, d’unes bones vacances. Què diables l’havia dut a ell a aquell paradís de turistes? Bé, era el lloc més proper per a una excursioneta d’un cap de setmana llarg, i ell es delia per una mica de mar. I llavors, per què diables no hi havia anat amb avió? S’havia dit que no volia començar unes vacances ficant-se en una llauna de sardines amb mesures de seguretat cada dia més absurdes. Que entre una cosa i l’altra –facturar, passar els controls, embarcar...- tampoc no era tan ràpid, i en tot cas preferia un i mil cops arribar-hi amb una llanxa, tot sol, ben còmode, sense haver de passar per arcs detectors de metalls descalç com si fos un delinqüent. Però per què collons havia cedit al caprici de saltar a nedar enmig del mar, això sí que no s’ho sabria explicar mai. Més que res perquè, quan s’hi posava a pensar, començava a veure-ho tot roig. Va inspirar profundament. Va mirar de calmar-se.

A tres hores cap a l’oest, més o menys, hi havia el continent. De nou, tres hores a motor. Què devia representar, aquella distància, a força de braços? Possiblement, massa. Els corrents li anaven en contra. Els corrents se l’enduien oceà endins. Has de reservar les forces, fer moviments suaus, pensar, va dir-li la veu del seny. He de fer alguna cosa o em tornaré boig, va dir una altra veu. Es va posar les ulleres i el tub i es va deixar flotar amb el cap dins l’aigua, potser amb l’esperança que allò li donaria idees, potser per poder-se oblidar dels ulls del capità durant uns minuts. No hi havia res per veure, ni un banc de sorra, ni una rocalla de corall, tansols blau, un blau que quan el mires fixament s’esvaneix, perquè al cap i a la fi és un color fantasma, un reflex. Els seus ulls van començar a resseguir les línies de llum blanca, evanescents i rectíssimes que naixien per damunt seu i covergien en un punt a una fondària impensable; apuntaven cap a un indret glacial i fosquíssim en què criatures de malson es nodrien de les coses mortes que queien del món de la llum, com ell mateix. Li va sobrevenir una glopada de vertigen. Va treure el cap de l’aigua amb un esquitx. Sentia el cor a la gola. Va pensar que fàcil que era cedir al terror, empassar-se aigua i ficar-se en problemes. Quan va mirar cap al vaixell, el capità l’observava. Es va sentir de nou estudiat com una bestiola de laboratori.

-Què estàs mirant. –va escopir, la veu encara escanyada pel pànic de feia un instant.

El capità no va alterar l’expressió hieràtica, com una icona romànica.

-Saps que podries morir-te de fred, en aquesta aigua? –va dir amb to casual, com si pensés en veu alta. -25 graus Celsius; 27, potser, al pic del migdia. I així i tot t’hi pots congelar, si t’hi estàs prou estona. Conducció: transferència de calor per contacte d’una superfície a una altra, d’un cos a un altre cos, o d’un cos al medi. A mesura que et refredis, se t’accelerarà el cor. Començaràs a tremolar. Moderadament primer, convulsivament després, fins que les mans se’t tornaran inútils. Quan la teva temperatura interna baixi a menys de 35 graus, començaràs a morir. El cor començarà a alentir-se’t. La respiració també. La tremolor crema oxigen i força el cor. Començaràs a sentir confusió. Arribat aquest punt, si no es fa res per escalfar-te, la mort pot ocórrer en menys de dues hores. No sé quin procés d’acidosi metabòlica. Als 33 graus, tindràs la consciència completament ocluïda. Per sota de 32, el tremolor s’aturarà, et pixaràs a sobre, entraràs en un estat d’estupor i després coma. A 27 graus perds els reflexes. Semblaràs mort. A 24 les funcions del teu cos es col·lapsaran. Han aconseguit reviure gent amb una temperatura interna inicial de 15 graus sense danys cerebrals notables, però es tractava de gent que havia estat immergida en aigua a temperatura pròxima al punt de congelació. No és el teu cas. –el capità va desviar la vista cap a mar obert, com si tot allò només tingués un interès relatiu.

L’home a l’aigua estava esparverat.

-Estàs intentant matar-me? –va fer, amb incredulitat.

-Ja ho estic aconseguint. –va dir el capità, retornant els ulls negres cap a l’home que volia assassinar.

-Però... però què collons et passa, tio? Quin problema tens? –va fer l’home a l’aigua amb un bleix de terror.

Un somriure minúscul va tòrcer la comissura dels llavis del capità.

-Em temo que el problema és tot teu. –va fiblar.

Aigües Càlides (Presentació)

Demà publicaré el primer capítol d'"Aigües Càlides". És una història que significa molt per a mi. És la primera coseta de ficció que aconseguia escriure des de feia molts anys -pel que fa a la resta estava completament empantanegada amb el Manglar. Fins i tot la meva imaginació hi estava atrapada!

Se'm va acudir un dia de sobte, com del no-res. Em va venir al cap el començament d'un diàleg, i després el cos de la història, i quan semblava que el daixonses defallia, un bon gir final. El vaig convertir en un guió per a un curtmetratge que espero que es farà l'estiu de 2010.

Toca temes tècnics (hipotèrmia, nàutica) que són un terreny molt fèrtil perquè un sabatot com jo hi fiqui la pota fins al coll. Si la cago tant que us fa mal d'ulls, no deixeu d'escriure per a corregir-me.

La gossera, capítol 7 (Final)

7.
Quan era a urgències aquella nit, mentre esperava que l’atenguessin, es va dir que l’endemà mateix faria cap a la gossera i s’enfrontaria a aquella gent amb la policia. Va tornar a casa amb set punts al clatell que al cap d’una hora li tibaven com una mala cosa i un embenatge que li era incòmode; en posar el cap al coixí, no li deixava treure’s del pensament tot el que li havia passat, i el terror que aquella gent vindria a trobar-lo. Va passar la nit en blanc.

El dia següent tenia una migranya tan forta que no podia ni obrir els ulls. Es va prendre totes les píndoles que li havien receptat fins que li semblava que en bellugar-se li repicaven a la panxa com si fos un sonall. Va dir-se a sí mateix que no podia anar enlloc, ni plantar cara a ningú, amb aquell mal de cap. Es va passar el dia al llit, a les fosques, mirant de dormir. Cada cop que sentia un cotxe davant de casa el cor se li disparava i un esclat de suor li cobria el front.

El dilluns va anar a treballar, tot i que encara anava rígid per la ressaca de la migranya. Quan li preguntaven per l’embenatge, deia que havia relliscat a la dutxa. Tothom li deia que hauria d’anar-se’n a casa, que feia molt mala cara. En Tom s’hi va negar. Es sentia molt més segur entre gent. Va plegar molt més tard del que era habitual i, quan va arribar l’hora d’anar-se’n, va estar temptat de demanar a en Jack si li feia res fer-li lloc al llit de convidats. Enlloc d’això, se’n va tornar a casa, la porta que s’obria a un indret fosc i fred i silenciós, atapeït de racons en què podien amagar-se homes desesperats amb males intencions. Va tancar amb clau prenent consciència per primer cop fins a quin punt era fàcil accedir a casa seva, fins a quin punt era vulnerable precisament al lloc del món que se suposa que havia de ser el seu santuari. Va tenir temptacions de fer una barricada a la porta, però quan es va veure a sí mateix mirant per la casa, pensant què podia fer servir per blocar la porta, es va sentir terriblement ridícul i ho va deixar córrer. Aquella nit tampoc no va dormir.

Dimarts encara feia mala cara; els companys de feina es debatien entre insistir que se
n’anés a casa o bé deixar-lo tranquil; la majoria optaven per insistir. Cap a migdia en Tom va plegar veles. No es trobava tan malament com semblava, però va deixar que s’ho pensessin. Va pujar al cotxe i va prendre la carretera d’Ickfield. Era ple dia i s’adonava que no podia continuar així. No va trucar la policia. No sabia ben bé què dir.

Va ensumar el fum abans de veure’l, una paret negra alçant-se sobre els arbres que vorejaven el camí, llengües de foc enfilant-se de tant en tant sobre les capçades, amarant els núvols d’aquell dia gris amb un vermell pàlid de sang seca. Va pitjar l’accelerador. Quan va prendre el darrer revolt abans de la carretera boteruda de la gossera, va veure les llums blaves sobre els cotxes de policia, i va endevinar que els flaixos ataronjats que venien de la dreta eren els dels camions de bombers. Un policia uniformat va barrar-li el pas. En Tom va baixar del cotxe.

-Hi ha un incendi, no es pot passar. Tregui el cotxe d’aquí, si us plau. –va dir el policia, un nano jove. En Tom ni el va sentir. Va començar a caminar cap a la gossera en flames amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Senyor, aturi’s! –el policia el va aferrar pels braços. En Tom es va frenar.

-I els amos?

-Que sapiguem, no hi ha ningú.

En Tom va acceptar de retirar el cotxe del mig del pas i quedar-se esperant novetats pacíficament a la vora de la carretera. Hores després, els bombers van declarar el foc extingit. Enmig de la confusió, en Tom es va esquitllar entre les tanques de seguretat i va poder fer una ullada a la destrossa: la casa llarga, feta bàsicament de fusta, havia desparegut fins als fonaments. El complex de cel·les estava renegrit i col·lapsat en part. El bosc a l’extrem est semblava un dibuix a tinta en un conte de por. En Tom s’hi va encaminar.

Avançar entre els esbarzers cremats no era tan difícil: les branques es partien al seu pas com si fossin canyís. Encara hi feia molta calor, al bosquet, i qualsevol li hagués pogut dir que existia un risc molt alt que algun d’aquells roures se li desplomés a sobre, per no parlar de la possibilitat d’enverinar-se amb el fum. No obstant, en Tom no pensava en res de tot això. Estava obsedit per trobar aquella clariana. Quan va començar a estossegar es va posar un mocador a la cara i va seguir endavant.

Va ensopegar amb el rierol per casualitat. Els taulons que feien de pont estaven renegrits i esquerdats com barres de carbó, i no se’n va voler refiar. Va davallar el metre i mig de pendent acusada fins a l’aigua relliscant de cul, i va escalar l’altra pendent de genollons, havent-se remullat primer la cara i el mocador amb el pam d’aigua que corria entre les pedres. Que portés el vestit d’anar a treballar tant li va fer. De seguida va identificar el turó i va accelerar el pas. Va deixar-lo a mà dreta i va trobar la clariana. Aquells roures tan vells encara hi eren. Al sòl, les coses, les flors de carn, estaven carbonitzades. Algunes xiulaven i fumejaven com una patata al caliu. En Tom va advertir, horroritzat, que efectivament semblaven carn rostida enlloc de vegetals, si és que això és el que eren. No obstant, cap de les formes que provocarien malsons a en Tom durant anys ja no eren reconeixibles. Es va adonar que no convenceria mai ningú que, a dues passes d’on era, aquell munyó que sobressortia havia estat un cap de gos.

Quan va llegir al diari local que la policia havia determinat que el foc d’Ickfield havia estat provocat, i que havia començat precisament al bosc, no se’n va sorprendre. Quan van sorgir rumors que els amos havien fugit amb una gran quantitat de diners, es va preguntar si era veritat. Es va preguntar si el senyor Ickfield perdonaria la senyora Ickfield per haver cremat el negoci i destruït la seva gallina dels ous d’or. Es va preguntar què passaria amb els cadells que havien estat concebuts a la gossera, aquells cadells estranys que havien sortit del no res i que tal vegada propagarien una espècie aliena que vés a saber quin objectiu tenia i de què era capaç. I de tant en tant es va despertar enmig de la nit amb el cor a cent, perquè havia somiat amb els ulls vermellosos del Baloo que el miraven a l’extrem de la flor de carn que tenia forma de cap de gos, xisclant i retorçant-se perquè s’estava cremant viu.

FI.

La gossera, capítol 6

6.
Llavis ressecs. Regust de sang. El cap espès. Les parpelles no volen obrir-se més que per deixar una escletxa. Tot borrós i desenfocat. Un pes terrible sobre el front i un martelleig implacable. Es palpa el clatell. Una punxada de dolor li ho fa veure tot vermell. Una crosta de sang seca. Si algú intentés fer-me mal, ara, si algú volgués atacar-me, estic totalment indefens, no puc ni aixecar un dit. La gola tan seca que hi sent una fiblada aguda quan intenta empassar saliva. A poc a poc, s’incorpora i experimenta amb obrir més les parpelles. On sóc. Fortor de gos i de menjar de gos humitejat. I llot. La gossera. Palpa el terra al seu voltant. Un “clang!” quan els seus dits ensopeguen amb un objecte metàl·lic, i esquitxos frescos. Un bol d’aigua. Hi mulla els dits i els xucla, els torna a sucar i es frega els ulls. Prèn el bol i beu, a poc a poc. Es passa aigua pel front. Obre els ulls. Hi ha una llum minsa i càlida, de capvespre. Es troba a l’extrem d’un pati enreixat, recolzat en una caseta de gos. Una cel·la de la gossera. No vol girar el cap perquè tem el dolor que podria sentir si ho intentés, de manera que a poc a poc es posa de genollons i gira tot el cos per examinar què hi ha darrere seu. La porta de la cel·la, de xarxa metàl·lica, assegurada amb un cadenat i un candau que, pel pes i pel gruix, comuniquen alt i clarn que no estan per brocs. Té temptacions de cridar “si és una broma, no té cap gràcia!” però se li fa clar com la llum del dia que el sentit de l’humor no hi té cap part en aquella situació. El fet és que és presoner, i que el cop al clatell és ben real, i que es troba en perill.

-Ei! Que em sent algú? –més que un crit li surt un grinyol. Encara sent la gola com paper de vidre. –Hola? –res de res. L’absència anormal de so habitual de la gossera.

Cridar li empitjora tots els mals, especialment el martelleig impacable al seu cap. No vol romandre dret i s’estira, la galta contra el sòl. El fang és fresc i l’alleuja.

Sembla que passin anys allà estirat, conscient però incapaç de moure’s o de mantenir els ulls oberts, els pensaments divagant i l’obsessió per preguntar-se per què no se sent ni un ocell enlloc. I tot d’una, un frec metàl·lic. Algú manipul·la el cadenat. Obre els ulls, s’ha fet de nit, l’única claror prové dels llums d’estadi a cinquanta metres d’allà. Per la clivella dels ulls distingeix una figura que se li acosta. Llavors una presa ferma al muscle i una sacsejada.

-Està despert, senyor Everton? –una veu de dona. En Tom intenta centrar-se. –Aixequi’s senyor Everton. Agafi’s a mi. –és la mestressa de la gossera. -Molt bé. Faci força amb les cames, empenyi. Agafi’s. Molt bé. Camini. Ràpid!

En Tom es recolza en la dona; és més forta que no sembla. Es mig deixa emportar i mig s’arrossega pel passadís a través de les cel·les, passat el cobert metàl·lic, fins a la casa. La vista i el cap d’en Tom es van aclarint. Van al bany, on ja hi ha preparada la pica plena d’aigua tèbia i un parell de tovalloles de mans. La dona el fa seure i li neteja la ferida del cap. Li ofereix un parell de píndoles. En Tom es malfia.

-Paracetamol, senyor Everton. –diu ella, amb to d’anar per feina.

En Tom se les prèn.

-Què està passant? –pregunta, mentre es passa la segona tovallola per la cara i pel coll.

-El van trobar al bosc. Saben que els ha descobert. Ha de fugir d’aquí abans que tornin i fer saber al govern el que està passant! –la dona ha deixat de feinejar. Es frega les mans amb angoixa.

-Però què és el que està passant?

-Les flors! Les flors de carn del bosc! Els cadells que no se sap d’on surten! Jo em pensava que vostè ho entendria millor que jo. Quina mena de científic és?

-Sóc enginyer.

-Enginyer! –la dona s’ha posat pàlida. –Però no va dir que treballava a l’hospital universitari?

-Vaig dir que havia fet feina per a l’hospital universitari.

La dona està horroritzada.

-De manera que no entén què està passant?

-Tant com vostè. –en Tom s’incorpora a poc a poc, es posa dempeus amb por de caure rodó. No cau rodó. –I les meves coses?

-S’ho han endut tot.

-La càmera?

-La càmera, el mòbil, la cartera, tot. Han anat a desfer-se’n a l’abocador. I després pensen desfer-se de vostè. Es pensen que és un científic i que li explicarà a tothom el que ha descobert de les flors. Se n’ha d’anar! Ara mateix!

-És vostè qui li va dir a la senyora Alastair com trobar-me, oi? Vostè li va dir que tot això m’interessaria.

-Em pensava que era metge o investigador o biòleg o jo què sé! –va ploriquejar. –Em pensava que vostè aturaria tot això! –estava desesperada. –Se n’ha d’anar. Em sap greu haver-lo barrejat en tot això. Vagi-se’n, ara! No trigaran a tornar!

-Penso anar a la policia, senyora.

-Intenti-ho si vol. Mai no s’han interessat per les meves històries de gossos embarassats per espores, però provi-ho. Vagi-se’n!

En Tom la segueix cap a una porta lateral. Es troba cara a cara amb el camp fangós un altre cop, sense la parka ni la motxilla ni la il·lusió de l’aventura. Quan es posa a caminar, es pregunta si sabrà trobar el cotxe. Encara té el cap espès i es sent confús. Els genolls els sent febles i el cap li batega dolorosament. Triga gairebé una hora i mitja a arribar a la tanca de fusta que delimita el camp, el doble que la primera vegada. Quan surt a la carretera, reconeix on es troba. Ha d’anar cap a l’esquerra. Abans que s’hi pugui posar sent el rugit d’un cotxe. Un instint que no sabia que tenia li ordena que s’ajupi i s’amagui. Obeeix.

Passa un jeep que és com un tanc, esquitxat de fang. És el de la gossera. L’amo d’Ickfield i el noi de les ulleres hi van a dins. El passen de llarg retronant.

En Tom té nàusees de terror. Corre i ensopega i coixeja vers el seu cotxe, que espera que encara hi sigui, bellugant-se com per un impuls espasmòdic de pànic. Ara sí que creia la dona: aquells homes eren capaços del que ell havia dit que li volien fer. El cotxe encara era on l’havia deixat, gràcies déu meu. Seria capaç de conduir? Tenia les claus a la butxaca. Gràcies senyora Ickfield! Engega el cotxe i avança a batzegades, massa aterrit per conduir recte. Mentre s’acosta a la carretera de la gossera, mentre la passa de llarg, el cor li batega removent-li el tors com explosions de profunditat, l’estòmac li crema i li cou. Quan arriba a la carretera principal respira fons, però al primer espai que troba s’ha d’aturar, sortir ensopegant del cotxe i vomitar. Vomita fel i aigua. Mentre intenta asserenar-se, s’adona que ni que aconsegueixi arribar a casa sa i estalvi no estarà salvat. Si aquells homes tenen tanta por com sembla de ser descoberts i que els prenguin la seva petita i pròspera explotació, en Tom no està segur enlloc. I no té raó la senyora Ickfield? Qui punyeta s’empassarà tot de fal·lòrnies de flors de carn en forma de cap de gos?

En Tom puja al cotxe i condueix cap a casa seva en un estat de serenor més enllà del pànic. Amb quina alegria s’havia llençat de cap a l’aventura, sense considerar-ne seriosament les implicacions i les conseqüències. Quina mena d’imbècil havia estat. El que està fet està fet, Tom, es va dir. Però i ara què?

La gossera, capítol 5

5.
En Tom sentia com l’excitació de les darreres hores s’anava desinflant a mesura que els peus se li empastifaven amb el llot negre del camp d’Ickfield. Les vaques endormiscades semblaven estrips més negres que el negre en una nit amb una lluna prima com el blanc de l’ungla. En Tom no s’atrevia a encendre la lot per por que el descobrissin, i es guiava tansols pels focus d’estadi que encegaven el camí de la gossera, com si fos un far que, enlloc d’aclarir la nit, feia les ombres més fosques. Més d’una vegada va ensopegar amb un sot o va caure de nassos quan un bassal de fang espès va atrapar-li els peus i es va negar a alliberar-lo. En arribar al perímetre del complex, en Tom ja formava part del paisatge: cobert de fang i arrebossat de palla i d’herba. Els peus li pesaven com si fossin de plom i el gust metàl·lic de la por se li barrejava a la boca amb el gust de terra xopa. Tant de bo que la càmera s’hagués salvat de l’ensolsiada.

Va aturar-se a una vintena de metres de la casa. Va treure’s els guants enfangats per no embrutar l’equip. Va engegar la càmera i va activar el visor nocturn. Amb una escombrada de dreta a esquerra va convènce’s que no hi havia ningú en aquella banda de la gossera. Es va aproximar més, va parar l’oïda. No res. Els gossos també estaven en silenci. En Tom va acostar-se més a les cel·les. El perímetre exterior de la malla metàl·lica estava cobert amb un plàstic gruixut. En Tom hi va fer un estrip amb la navalla suïssa, i va enganxar-hi un ull. Aquella cel·la estava desèrtica. Va fer el mateix amb la cel·la del costat i un parell més. Totes semblaven buides, però podia ben bé ser que els gossos dormissin a les casetes tranquil·lament. No tenia manera de saber-ho, i en tot cas es va preguntar de què li serviria si ho pogués esbrinar.

Es va asseure en una bala de palla embolicada amb un plàstic moll d’aigua. Però què esperava que passés? Què esperava trobar? Es va preguntar si tot plegat no havia estat una rucada.

Va estar-se allà assegut un quart d’hora, desanimat, sense voler anar-se’n i sense raons per quedar-se. I llavors, un gemec. Un únic gos ploriquejava i panteixava. No sonava inusual ni estrany, excepte que era l’únic so en tot el camp, i pel fet que no feia reaccionar cap dels altres gossos, si és que n’hi havia. En Tom es va aixecar i va mirar de guiar-se cap a l’origen del so. Venia d’una cel·la que tocava al bosc. Va fer un estrip al plàstic. Enmig de la cel·la, ajagut de costat i boquejant, un pastor alemany es planyia. En Tom va encendre la lot i va passar el raig de llum per tots els racons del perímetre. Va veure la col·lecció habitual d’objectes enfangats, sabates velles, joguines de goma, trossos de corda, pilotes de plàstic. I res més. Tret d’aquella olor... sentia una olor que no podia identificar, de resclosit, de podridura, com un soterrani humit. Costava de respirar. Es va posar el passamuntanyes per sobre el nas però encara no n’hi havia prou. L’olor era cada cop era més intensa i sentia ofec, com si li escorreguessin els pulmons d’aire. Ara sabia què li passava a aquell gos.
Li fallaven les cames. Va rebuscar per les butxaques i la motxilla i va trobar el kit de primers auxilis, on sabia que hi duia gases. L’ofec i l’angoixa el feien maldestre. En va agafar un plec, les va sucar amb aigua de la cantimplora i amb un raig d’alcohol, i va tapar-se el nas i la boca, mentre s’asseia a terra per respirar. Quan li va passar el mareig, va allunyar-se amb passes pesades i trontollants de la cel·la. I tot d’una, l’olor va cessar del tot, sobtadament, com si fos un canó de llum en un escenari o en una pel·lícula de fugues de presó.

Ara en Tom no necessitava tapar-se amb la gasa, però se la va passar per la cara i les mans per refrescar-se i tornar en sí. Va sentir un formigueig per la pell, com si es desinfectés una rascada. I llavors va sentir passes que venien del bosquet que s’alçava a la part est de la gossera. Es va tirar de panxa a terra. Va veure una persona amb màscara de cirurgià i una mena de capelina de plàstic llarga fins als peus, amb guants de silicona i un bastó molt llarg.

A la façana de la gossera que tocava amb el bosc, hi havia una caseta de metall com la de l’entrada. La teuladeta del refugi feia com un ràfec, i a sota hi havien fixat claus, dels quals la persona que havia sortit del bosc en va penjar la capelina i la màscara. Quan s’ho va haver tret tot, en Tom va veure que era el nano de les ulleres. El noi va obrir la porta de la caseta metàl·lica amb la clau que li penjava del cinturó, i la va tancar amb un clang darrere seu. Només quan ja era ben lluny els nervis de’n Tom van asserenar-se, i només llavors es va adonar que el gos havia deixat de ploriquejar.

Ara en Tom estava segur que aquella expedició no havia estat cap rucada. En aquell lloc hi passava una cosa molt estranya. Va aixecar-se i va mirar per l’estrip del plàstic que havia obert abans. El gos semblava profundament adormit.

El bosc, es va dir en Tom. La clau de tot això es troba al bosc. Va agafar la mascareta de cirurgià i la capelina del noi de les ulleres. Va endinsar-se bosc endins. Hi havia molts arbres caiguts, les arrels suspeses a mig aire com caps de medusa petrificats. Esbarzers i branques baixes l’esgarrapaven i se li arrapaven a la roba com si volguessin impedir-li l’avenç. La lot projectava més ombres que llum enmig de la fullaraca. No sabia cap a on es dirigia. Mirava de seguir un sender que s’obria entre la malesa, però en aquella foscor no estava segur que no l’hagués perdut feia estona.

Llavors va tornar a sentir aquella olor. Ara era més boscana, més de fong, però igual de malsana. En Tom va alegrar-se d’haver-se posat la màscara, tot i que al principi s’havia sentit una mica ridícul. Va desitjar poder-la sucar amb alcohol. Va seguir l’olor per damunt d’una riereta amb un pont compost de tres posts esteses fixades amb fang, per damunt d’un turonet i fins a una fondalada. Ho havia anat observant tot amb la lot, sense veure-hi gens. Ara va engegar la càmera. Va fer una repassada general amb la funció de visió nocturna activada. No res, una simple clariana de bosc. Què havia esperat. Va fer tres passes endavant. Va trepitjar un terreny que el va intrigar. Hagués jurat a primera vista que tota aquella clariana estava coberta per una tofa gruixuda de fulles seques, però allò que trepitjava semblava més una mena de fang. Va apuntar la càmera cap als peus. Al principi no entenia què veia. La visió nocturna ho convertia tot en un paisatge fantasmagòric de color blanc mortalla i verd ectoplasma, i al voltant dels seus peus el que apareixia semblava un parterre de flors. Va engegar la lot i va il·luminar el terra. En Tom es trobava plantat enmig de l’estesa dels líquens més grossos i més estranys que havia vist en tota la seva vida. Enmig dels líquens sorgien unes flors enormes i carnoses, grosses com un puny, i un tros enllà, les flors semblaven...

-Déu meu. –va bleixar en Tom, alhora que el raig de llum que sorgia de la lot es posava a tremolar incontrolablement, seguint el moviment de les seves mans.

Enmig de l’estesa de líquens una excrecència rosada que semblava en tot un cap de gos. Malgrat el tremolor del raig de llum, en Tom hi va veure les dents i els ulls. Va notar que tota la sang li marxava del rostre alhora que l’estómac li pujava pel coll.

Després es preguntaria si havia estat el terror el que li havia impedit adonar-se que tenia algú al darrere. Va sentir un cop fortíssim al clatell, i mentre queia de cara cap als líquens monstruosos encara va tenir temps de sentir terror en pensar que tocaria amb la pell aquelles flors de carn.

La gossera, capítol 4

4.

Va aparcar el cotxe a cinc-cents metres del camí d’Ickfield. Les capçades de roures i castanyers s’entreteixien formant una volta gòtica que l’amagava de tota mirada. S’havia equipat amb roba d’abric, caputxa inclosa, i una càmera digital que havia estat la seva joia i orgull feia un parell d’anys, quan va anar de vacances a Namíbia, que tenia la funció de visió nocturna. Havia dubtat una bona estona entre les botes de muntanya i les botes d’aigua. Al final havia escollit les botes d’aigua, recordant els bassals que havia trobat de camí a la gossera, i suposant que els camps que l’envoltaven no podien estar menys inundats.

Aviat es pondria el sol. S’estava assegut al cotxe fent temps, revisant el material –la bateria de la càmera, la lot, el passamuntanyes, la navalla suïssa. Es sentia una mica estrany i inesperadament excitat. No passa cada dia que hom es troba preparant-se per a una petita aventura.

Feia un parell de dies l’havia trucat una dona. Tenia una veueta esquifida i es trobava incòmoda, es notava per com parlava. Li va dir que tenia una cosa per explicar-li sobre Ickfield, que si us plau l’anés a veure a tal adreça. En Tom es va quedar tot parat i es va pensar si tenia cara de Bob Woodward, que totes les goles profundes del país se li llençaven als braços. Era fins i tot una mica alarmant. Quanta gent més sabia d’ell? Com diantre ho sabien? Si la gent d’Ickfield tenia tanta urgència de protegir els seus secrets com havia dit aquell altre home, potser calia que en Tom es preocupés! Va decidir que aniria a veure aquella dona, ni que fos per saber com s’havia assabentat del seu cas, i per què pensava que ell estaria interessat a conèixer-la.

-Vaig deixar la meva gossa a Ickfield un cap de setmana. En va tornar prenyada. Va tenir divuit cadells, divuit! I van viure tots. Unes bestioles molt tranquil·les, molt quietes i silencioses. La meva gossa va rebutjar-los al cap de dues setmanes. S’amagava sota el meu llit i no en volia sortir de cap manera. Vaig mirar de criar-los jo però al cap de dos dies ja n’estava fins al capdamunt. Vaig portar tots els cadells a Ickfield, els vaig dir que m’havien de compensar per tot allò. Em van donar una fortuna sense discutir, i dic una fortuna, i es van quedar els cadells molt satisfets. M’havia esperat que es fessin els desentesos. Tot va quedar explicat quan em vaig assabentar que els havien venut tots, del primer a l’últim, i a preus d’or. Vaig investigar una mica més: havien estat comprats per criadors d’arreu del món. Sembla que hi ha moltíssima demanda de gossos d’Ickfield, i que fins i tot renuncien als papers del pedigree, sempre i quan se’ls garanteixi que tenen origen en aquesta gossera. Resulta que els gossos d’Ickfield ho guanyen tot. Són exemplars perfectes, sense defectes ni malalties, amb un comportament sense màcula, molt fàcils d’ensinistrar. Però també m’han dit que no els venen mai com a mascotes, perquè són freds com un timpà de glaç.

-I per què m’ho diu, tot això?

-Perquè una persona em va dir que li interessaria.

-Qui?

-Això no li puc pas dir.

-Va ser en James Norton? –va insistir en Tom, pensant que potser havia estat l’home que li havia ensenyat aquelles imatges al mòbil.

-No sé qui és aquest home. –i en Tom va pensar que semblava sincera. També s’anava sentint més i més irritat.

-Miri, senyora, m’hauria de dir qui va escampant el meu nom pels carrers.

-Li puc dir que és algú que es preocupa pel que està passant a Ickfield. Algú que em va indicar on havia d’investigar.

-I per què jo?

-No ho sé. Em va dir que li interessaria. I doncs, n’està?

-De què?

-D’interessat.

En Tom havia deixat aquella dona sense esforçar-se gaire per dissimular el disgust i la frustració que sentia. N’estava, d’interessat? Es sentia com si algú el guiés no sabia cap a on, no sabia per a què. Un parell de dies després, s’estava assegut al seient del cotxe, esperant que es pongués el sol, amb equip per passar una nit a la intempèrie, observant, mirant de descobrir què passava en aquella gossera. Així doncs, siguis qui siguis, va pensar, adreçant-se a la persona que estava menant tota aquella gent cap a ell, suposo que tenies raó. Sí, hi estic interessat.

El sol s’havia post. Va empaquetar els objectes que havia estat revisant, va cordar-se la parka fins al coll. Va saltar del cotxe i va creuar la carretera, desèrtica. Les llumetes a les finestres de les granges del veïnat ja titil·laven entre els troncs dels arbres. Va saltar la tanca de fusta que envoltava els terrenys de la gossera, i va posar-se a caminar cap al complex i cap a la casa baixa. Va sentir un calfred d’anticipació i un buit embriagador a l’estómac. El cor li bategava amb explosions sordes. Es va adonar que sentia felicitat.

La gossera, capítol 3

3.

En Tom es va adonar que s’estava marejant.
-Però... no pot ser! Això són ulls i això són... dents?
-Sí senyor, i això d’aquí orelles. –va completar l’home, acompanyant el gest d’en Tom que resseguia les formes que apareixien a la pantalla del telèfon mòbil amb la punta del dit, com si necessités assenyalar-ho per entendre-ho.
-Però el seu gos no era mascle?
-Sí senyor.
-Però això no pot ser! Això no és un tumor!
-Ho sé. Són cadells.
-Cadells! –en Tom no se’n sabia avenir que aquell remenat de parts anatòmiques poguessin tenir res a veure amb les criatures adorables en què normalment hom pensa quan diu “cadells”.
-El problema és que, quan el veterinari els va obrir, va dir que havien de ser tumors amb una forma... com ho va dir, capritxosa. Que no tenien òrgans i que no estaven vius. Que eren tumors amb una forma curiosa. Però senyor, si això no és un fetus jo em dic Napoleó.
-I com ho explica?
-Jo sóc lampista. No ho sé explicar.
-I el veterinari què va dir?
-Va dir que ho comentaria al congrés en qüestió i que, ja que hi estava tan interessat, que em diria què hi deien els seus col·legues.
-I què van dir?
-No van dir res, senyor: les coses mai no van arribar al congrés.
-Què va passar?
-Em van dir que el veterinari encarregat havia canviat d’idea. I que havia fet destruir les coses.
-Però com!
-A mi no se’m volia posar al telèfon i quan anava a la consulta sempre em deien que estava fora. Un dia el vaig enganxar sortint de treballar. Em va dir que havia examinat les coses a fons i que havia decidit que no eren si no una curiositat. Que les havia deixat emmagatzemades i que algun assistent devia deixar el pot mal tancat o el que fos, el cas és que van començar a podrir-se i els van destruir perquè ja no servien per res. Va anar inventant-se la història allà mateix sense cap vergonya! Després em vaig assabentar que aquella consulta era molt amigueta de la gossera d’Ickfield.
-Amigueta?
-Sap que són criadors, oi? Doncs tota la feina de veterinària la porten a aquesta consulta on anava jo. Moltes vacunes, moltes revisions i moltes medicines que deixarien de col·locar si els feien enfadar.
-Creu que els d’Ickfield van demanar-los que destruissin les...?
-Que destruissin les coses? N’estic segur!
-Però tot això és increïble. Què creu que hi passa en aquell lloc?
-Ja li ho diré jo, què passa: el govern hi fa experiments! Amb cèl·lules mare i tot això!
-Però per què no fer servir animals de laboratori enlloc de mascotes?–va seguir-li la corrent.
-Miri, jo això ja no ho sé. Però en aquell lloc hi passa una cosa molt sinistra. Ara ja és el seu gos i el meu, i segur que n’hi ha molts més!

Aquell vespre, a casa, en Tom no podia treure’s del cap la imatge que li havia ensenyat aquell home a la pantalla del seu mòbil. No s’empassava allò dels experiments amb cèl·lules mare perquè no tenia cap ni peus, però era clar que passava una cosa estranya. Tenia al cap la imatge del complex d’Ickfield tal com l’havia vist l’últim cop, en una nit llòbrega i fangosa, i se li barrejava amb les escenes de les pel·lícules de Frankenstein amb una facilitat que esparverava. No podia ser, no podia deixar-se endur per la fantasia. Havia de treure el trellat de tot allò, enfrontar-se a aquella gent, descobrir què passava! En el fons no podia treure’s de dins el sentiment de culpa pel què li havia passat al seu gos. Ell l’havia deixat a les urpes de la gent d’Ickfield perquè li fessin vés a saber què. Ara descobriria la veritat i aquells malparits pagarien.

La gossera, capítol 2

2.

Al principi en Tom no volia admetre que res anés malament. Es deia a sí mateix que si el gos actuava de manera estranya era per la seva estada a la gossera, un lloc a què no estava habituat, amb gent que no coneixia, i una pila de gossos estranys. Era normal que no fos el mateix de sempre. Un parell de setmanes després de tornar, no obstant, el gos seguia actuant de manera estranya. Era una cosa subtil. Mirava al voltant seu sense parpellejar. S’estava quiet com un llangardaix, i caminava i es movia més com un felí que com un labrador de set anys. Quan el treia a passejar, enlloc de saltar i tibar de la corretja volent-ho ensumar tot, com abans, caminava al seu costat, a poc a poc, i enlloc de repassar les voreres amb el nas, portava el cap alt i observava. Quan ensopegaven amb un altre gos, aquest li grunyia. El Baloo ni s’immutava, com si fos una criatura d’una altra espècie fent-li gracietes des de darrere un vidre, com si fos al zoo.

En Tom estava alarmat. Ja no podia ignorar-ho i no s’ho sabia explicar. No podia deslliurar-se de la sensació pertorbadora que allò no era el seu gos.

Una nit, en Tom es va despertar de sobte per culpa del so agut d’un sol lament de dolor o angoixa. En Tom va sentir un tomb a l’estómac. Va saltar de llit i va baixar mig ensopegant per les escales. Es va trobar el Baloo enmig del menjador, assegut tot tibat com una estàtua d’Anubis, mirant-lo amb una expressió que en Tom no podia descriure sinó de desdeny.

El matí següent el va dur a cal veterinari. No sabia explicar ben bé quin era el problema, només que “estava estrany.” La veterinària va tirar pel dret i va prendre una requitzell de mostres i va encarregar una tirallonga de proves, incloses radiografies per a les quals normalment havien d’anestesiar el Baloo perquè s’estigués quiet. Aquest cop es va ajeure pacíficament a la gèlida llitera de metall, i va examinar el davantal folrat de plom de l’assistent vagament interessat. I mentrestant en Tom l’observava i tenia un rau-rau molt incòmode a la boca de l’estómac. Els comentaris dels presents sobre el caràcter tan pacífic i complaent del seu gos, que normalment l’enorgullirien, ara li causaven malestar. Fins i tot va estar temptat de demanar si se’l podien quedar en observació tota la nit, tot i que sabia com s’ho cobraven. Quan es va adonar com n’estava d’ansiós de treure’s el gos de sobre, es va sentir culpable i va obligar-se a emportar-se’l a casa.

Quan la veterinària va trucar amb els resultats, tenia un to fúnebre. En Tom va anar de dret a la consulta amb el Baloo al seu costat.

-El Baloo té càncer. –va dir la veterinària, amb to maternal. –A la cavitat abdominal. És molt voluminós. Podríem intentar treure-li, però a aquestes alçades no hi ha cap garantia. El més compassiu seria...

-Eutanasiar-lo. –va concloure en Tom, que no sabia què sentir. –És per això que està tan estrany? Pel tumor?

-Home, amb una cosa tan grossa segur que no es troba bé. Sí, deu ser per això.

En Tom se la va mirar sense creure-se-la. El fet és que tampoc ella no sabia explicar per què el Baloo no era ell mateix.

-Necessito temps. –va dir en Tom al cap d’un minut.

-Sí, és clar. Emporta-te’l a casa i, bé, pensa-hi.

-Preferiria deixar-lo aquí. –va dir en Tom molt ràpidament. Es va sentir obligat a explicar-se: -Així, si pateix, podeu ajudar-lo. En sabreu tenir cura millor que jo, oi?

La veterinària va convidar en Tom a acomiadar-se del gos. En Tom va escurar-se la gola com si fos un escolar a qui criden a la pissarra. Gos i home van mirar-se l’un a l’altre de fit a fit, amb desconfiança. La veterinària es va sentir incòmoda. No va comentar res.

Un cop a casa, a soles, en Tom va sentir com n’estava de buit aquell lloc sense el Baloo. A dins seu s’hi va combregar un batibull de tristesa i alleujament. Més que res, es va sentir culpable. Es va dir a sí mateix que el tumor ho explicava tot. Es va torturar a sí mateix per tenir tan poca comprensió, tan poca empatia. Va retornar al veterinari el dia següent decidit a endur-se el Baloo a casa i tenir-ne cura amb abnegació fins que el veiés patir.

La seva determinació es va fer engrunes quan va afrontar de nou aquells ulls castanys vermellosos, freds com un caramull de glaç, i totalment aliens. Va sospirar i va signar immediatament el formulari perquè el gos fos eutanasiat, cremat i extirpat de la seva vida. Aquell no era el seu gos.

*
Uns dies després, quan encara s’estranyava cada cop que tornava de treballar a una casa completament buida, i considerant la idea de trobar un gatet o una cadernera, un home va sortir a trobar-lo quan encara tenia les claus al pany. Semblava que feia una estona que l’esperava.

-Oi que el seu gos va tenir un tumor? –va dir, sense preàmbuls.

-Qui és vostè? –va replicar en Tom, sobressaltat.

-El meu dog també va tenir un tumor, i també el va agafar a Ickfield! –va dir l’home, com si allò ho expliqués tot. En Tom no va dir “el càncer no s’agafa com si fos un paràsit intestinal!”.

-Com ho sap vostè, tot això? –va dir enlloc d’això.

-Perquè anem al mateix veterinari. Bé, jo abans anava a un de diferent, però mai més!

-Aviam, què vol. De què es tracta tot això. –va dir en Tom, perdent la paciència.

-Miri, li explicaré què em va passar a mi. Vam dur el gos a la gossera d’Ickfield quan vam anar de vacances a les Canàries. Quan el vam anar a buscar, estava tot estrany. Un parell de mesos més tard vam veure que tenia sang a la caca i el vam dur al veterinari, el d’abans, no on va vostè ara. Em van dir que tenia càncer. La meva senyora no volia escoltar-se el veterinari, que deia que una operació segurament no faria cap bé. Ella volia que fessin tots els possibles. El gos es va morir durant l’operació. El veterinari em va dir que mai no havia vist una cosa com aquella. Que si podia portar el cas a un congrés o una cosa per l’estil. Li vaig dir que volia veure de què m’estava parlant. Em va ensenyar això que tenia congelat. –l’home va palpar-se les butxaques cercant el telèfon mòbil. Va pitjar un parell de tecles. –No té l’estómac delicat, oi? –va fer, protegint la pantalla amb el palmell de la mà.

-Què vol dir?

L’home va apartar la mà. En Tom va examinar la pantalla. Al principi no va entendre què estava veient. Va clivellar els ulls i va mirar-s’ho més d’aprop. Tot d’una, ho va veure clar. Va fer un bot.

-Déu meu! –va dir, sentint ganes de vomitar. –Què és això? ...Això d’aquí són...?

-Exacte. –va dir l’home, triomfalment, satisfet amb la reacció generada.

-Però, però... Això són ulls!

La gossera, capítol 1

1.

-És aquí, Ickfield Road.

En Tom va mirar que no vingués cap cotxe i va girar cap a la carretera que portava a la gossera. Era un camí molt accidentat, amb sots profunds que sempre estaven inundats i ressalts que sacsejaven els passatgers a dins del cotxe com sorra dins d’un sonall. No hi havia cap fanal, i les finestres de les cases dels voltants eren com ulls de gat sotjant entre la fosca des de darrere els arbres. Havia parat de ploure feia estona, i ara unes filagarses de color blanc os com mortalles s’havien alçat sobre el terra.

-Quina nit més llòbrega. –va comentar en Tom, alhora que s’esbarallava amb el volant per mantenir el cotxe a una distància segura de les tanques que flanquejaven el camí. En Jack va aferrar-se a l’agafador de la porta i no va dir res. Els cotxes el posaven nerviós, i una carretera com aquesta li recordava totes les limitacions de la seva assegurança de vida. El camí giragonsava enmig de camps desèrtics, puntejats aquí i allà amb acúmuls incongruents de materials de construcció i alguna excavadora.

-Em sembla que volen ampliar el negoci. –va dir en Tom.

Van deixar enrere un parell de piles de grava de més de dos metres.

-Diria que volen reparar el camí, però està clar que encara no han trobat el moment. –va fer en to de broma.

Aquells comentaris casuals ajudaven en Jack tan poc com aquells munts de grava ociosos. Ja es penedia de totes totes d’haver demanat a en Tom si li feia res portar-lo a casa des de l’aeroport, i se n’hagués hagut de desdir quan en Tom li havia dit que abans havia de passar a buscar el gos per la gossera.

El camí s’interrompia abruptament uns metres després dels munts de grava. Una última corba i hom topava de morros amb uns focus d’estadi de futbol apuntats directament cap al camí. Si és que arribaves a veure-hi més enllà, potser distingiries una casa allargada d’un sol pis i una mena de complex d’espais a l’aire lliure delimitats per xarxa metàl·lica, fixada a columnes primes de ciment. Semblava la presó de Guantànamo. En Tom va aparcar al costat d’un tot-terrent colossal brut de fang i va apagar el motor.

-Vols venir? –va preguntar en Tom.

-T’espero aquí, si no et fa res. –va respondre en Jack, sense pensar-s’hi gaire.

En Tom va baixar del cotxe i es va dirigir cap a la casa, cordant-se l’abric i palpant-se les butxaques aviam si trobava el llibre de xecs, alhora que mirava d’esquivar els bassals de fang en el seu camí. En Jack es va remenar una mica al seient. Tenia l’esquena força adolorida pel vol, i aquell camí endimoniat havia acabat de rematar-lo. Feia molt de fred, i sentia la punta del nas com la closca d’un ou acabat de treure de la nevera. Odiava tenir el nas fred. Li semblava que els llums d’estadi li apuntaven directament als ulls, i abaixar la visera només servia a mitges. Volia arribar a casa. Va mirar la porta de l’edifici allargat, cercant en Tom. Estava trigant una eternitat.

Va percebre un moviment just de cua d’ull. Una ombra havia bloquejat la llum durant un instant; un rat-penat, potser. Va pensar que, tot i que en Tom li havia dit que aquell lloc estava sempre ple, no veia ni sentia cap gos a dins de les cel·les. “Unes instal·lacions molt bones. Cada gos té un pati sencer per ell sol i un refugi amb cal·lefacció. L’altre lloc on solia portar el Baloo, el meu gos dic, només tenia un parell de metres quadrats, no hi tocava la llum del sol, i tot i que et garantien que el treien a passejar pel camp que tenien dos cops al dia, tampoc te’n pots refiar, ja saps què vull dir. Aquest és un bon lloc. Però has de fer la reserva amb setmanes i setmanes d’antel·lació, tenen molta demanda.” En Jack no hi havia estat realment interessat, però havia anat fent que sí per educació. Ara estava malhumorat i avorrit, així que va baixar del cotxe, es va cordar l’abric fins al nas, i va fer tres o quatre passes sense pensar gaire cap a on, les mans ben entaforades a les butxaques, un baf de vapor blanc sortint-li dels narius. Es va apropar a la xarxa metàl·lica. El va rebre una tirada histèrica de lladrucs molt aguts i extremadament irritants. A en Jack no li agradaven els gossos, ni en sabia gaire, però reconeixia un Yorkshire Terrier quan el sentia. Uns mardufietes torra-collons. Va fer una ullada al pati per on campava aquella rata peluda. Uns quatre per sis metres molt estimables de fang i clapes de gespa, sabates velles, ossos de joguina i pilotes de goma escampades pel llot. No podia dir si eren del gos o de la gossera. No hagués pogut endevinar ni volent-ho quant feia que corrien per allà aquells objectes. El fang omnipresent feia semblar que tot era de l’època de la primera guerra mundial.

La rata peluda va deixar de bordar finalment. La pau va tornar. Ah, el silenci, va sospirar en Jack amb alleujament. Al cap d’un parell de minuts, no obstant, es va adonar que hi havia quelcom que no encaixava. En Tom no havia dit que aquella gent sempre eren plens? En Jack no hi entenia gaire, de gossos, però, que no és cert que s’exciten quan senten un altre gos bordar? Com és que hi havia aquell silenci?

Un estrall metàl·lic va ressonar darrere seu, sobresaltant-lo. Era la porta d’una caseta de metall adjacent a les tanques de les cel·les, que ara que ho veia bé resultava ser un passatge cobert entre el passadís que discorria pel mig de les dues rengleres de cel·les i la resta de l’univers. Possiblement per impedir que, si algun gos s’escapava de la seva cel·la, pogués fugir fàcilment a camp obert. Un home jove va sortir del passatge de metall, embolcallat amb un abric folrat, una gorra i una manta. Mentre caminava anava netejant-se les ulleres de pasta negra amb una punta de la samarreta.

-‘Na nit. –va fer, sense aturar-se en el seu camí cap a la casa, alhora que es posava les ulleres. En Jack hagués pogut jurar, fins i tot sense veure-les, que els vidres eren greixosos i entelats, perquè l’home feia aquesta impressió.
El noi va entrar i va sortir de la casa en un parell de segons, va refer el camí, va tornar a entrar al refugi de metall, la porta va fer un clang quan la va tancar de cop. En Tom va sortir de la casa al cap d’un moment.

-Tot bé? –va preguntar al Jack. –Ja gairebé he enllestit. Han anat a buscar-lo.

En Jack va assentir, va expirar vapor.

-Els amos d’aquest lloc –va comentar en Tom, en un murmuri –són una parella de mitjana edat; sempre s’estan tirant els plats pel cap. M’han tingut una hora allà plantat perquè estaven discutint que si l’un havia fet noséquè i l’altra no havia fet noséquants. Ha estat curiós, perquè...

Va començar a plovisquejar. En Jack va fer un somriure de circumstàncies i va anar cap al cotxe, deixant en Tom a mitja paraula. Ell no s’ho va prendre del tot malament. Ja sabia de quina manera era en Jack.

Al cap del que va semblar un segle sencer, el noi de l’abric folrat i la gorra va sortir de la caseta metàl·lica amb un farcell de mantes de color sospitós i un gos subjecte amb una corretja de corda. Era un labrador negre i saludable, molt excitat i molt mogut.

-Oh, merda. –es va dir el Jack a sí mateix, mentre escenes de sang i fetge desfilaven pel seu cap, protagonizades per un labrador negre que saltava al coll del seu amo enmig de l’autopista, causant un accident múltiple de quaranta cotxes, amb vint ferits i deu morts.

Mentrestant, al costat de la caseta metàl·lica, en Tom maldava per posar la seva pròpia corretja al coll del Baloo que, tot i que intentava obeir quan li deien que s’asseiés, estava simplement massa excitat per creure. En Tom no havia instruït com calia el seu gos, i tot el que aquest havia après es devia al caràcter d’esponja intel·ligent dels labradors. I era un d’aquells amos que no podia evitar sentir per dins una gran escalfor de felicitat quan el seu gos el rebia saltant mig metre en l’aire i posant-li les dues potes al pit. Era un bon gos, que no creia gaire però tampoc no feia maleses. Quan finalment va portar la corretja al coll, es va asserenar una mica. El noi de l’abric folrat va retirar la corretja de corda i va fer un gest amb el cap a en Tom.

-Ja ens veurem. –va dir, i es va ficar a la caseta de metall.

En Tom va tibar del gos, que ho volia ensumar tot, fins al portaequipatges del cotxe. El Baloo va intentar saltar-hi abans i tot que la porta estigués oberta del tot, i es va fer un cop de cap. En Jack, que havia contemplat el nerviosisme d’aquella bèstia negra i grossa amb aprensió, en sentir el clang va tornar a cagar-se en tot internament. El segon cop, el Baloo va poder entrar al portaequipatges amb èxit, i va asseure-s’hi, molt satisfet amb sí mateix, remenant la cua i fent una expressió que el seu amo no podia qualificar sinó de gran somriure. En Tom va tancar el portaequipatges i va pujar al cotxe.

-Som-hi, doncs. –va dir, sentint-se alegre. Tot i que era tan fosc i que en Tom difícilment se n’adonaria, en Jack va trobar escaient de somriure polidament.

De nou van haver d’esbarallar-se amb els sots i ressalts de la carretera. Allà al portaequipatges, el Baloo no va dir ni mu. En Jack va estar temptat de sentir alleujament, però va decidir-se a reservar-se el judici. Els animals són imprevisibles.

Van deixar enrere la carretera que discorria entre les granges i van prendre’n una de pavimentada que els va conduir finalment a l’autopista. Amb el frec constant i gairebé relaxant del quitrà de qualitat sota les rodes, la cabina del cotxe va quedar sobtadament silenciosa, i es va fer patent la manca entre els passatgers de coses per dir-se.

Quan en Tom va començar a parlar, en Jack hagués jurat que ho feia per trencar el silenci. No era per això.

-Que callat que està el Baloo. Que estrany.

En Jack va fer que sí i va fer mmm. Va preguntar mentalment “és que habitualment et dóna conversa?”

-No, vull dir, creus que està bé? –va insistir en Tom.

-Deixa’l estar, deu estar cansat. –va dir en Jack, fent un exercici molt obvi de transferència i desitjant que el conductor es dediqués únicament a estar per la carretera.

-Cansat de què? –va replicar en Tom, retòricament. –Baloo! Estàs bé Baloo?

Mare de déu senyor, va exclamar en Jack mentalment. Suposo que esperes que respongui “no, és que anar amb cotxe em mareja”!

-Ah, mite’l. –va dir en Tom, mirant pel retrovisor, amb to d’haver-se tret un pes de sobre, un sentiment que la gent com en Jack no podria compartir ni entendre’l mai.

En Jack va girar el cap –ni ell no sabia per què, perquè maleït l’interès que tenia en el coi de gos- i va patir un sobressalt: el cap del gos sortia per darrere dels respatllers dels seients del darrere, com si flotés en aquella foscor, els ulls castanys tirant a vermellosos clavats en els seus. No panteixava ni es movia, simplement el mirava directament als ulls.

-Jesús! –va fer en Jack. –M’ha espantat.

En Tom va riure.

-No li faria mal ni a una mosca. –va declarar, pensant tot d’una amb quina alegria el Baloo empaitava mosques a l’estiu i les capturava d’un mos.

Va mirar pel retrovisor un altre cop i es va topar amb els ulls del Baloo com amb un mur de glaç. En Tom va entendre què havia volgut dir en Jack, però no va dir-ho.