Aigües Càlides, Capítol 7

-Molt bé, doncs. La segona història. Ahir em vas preguntar com em vaig fer aquesta cicatriu. –el capità es va fregar el panxell de la cama esquerra. Hi faltava ben bé un terç del múscul, i enlloc seu hi havia una marca d’un pam i mig de llarg, dentada i blanquinosa. –Et vaig dir que era una història molt llarga, però en realitat no n’és tant. Vaig ser idiota i cobdiciós, vèt aquí com me la vaig fer. Treballava en un vaixell de càrrega al mar Roig. Vaig descobrir molt aviat que transportaven armes il·legalment des de l’Aràbia Saudita cap a Somàlia. Tota la tripulació eren curts de gambals, els molt imbècils, del primer a l’últim, i el capità el pitjor. Es comportaven com si transportessin taronges. Sabia que era perillós, i sabia que n’hagués hagut de fugir cames ajudeu-me, però pagaven bé i em vaig quedar. Algun d’ells devia fumar-se un d’aquells cigarrets marrons i pudents que els agradaven tant on no hagués hagut de fer-ho. Un migdia va haver-hi una explosió ensordidora, i després una altra, i una altra, i una altra, i llavors un incendi, i llavors els dipòsits, i au, cap al fons. Cent cinquanta homes flotant enmig del mar Roig, entremig dels cadàvers dels cremats i els triturats per les explosions. Ja et pots imaginar quants bots portava aquell vaixell. El capità va agafar-se’n un amb un parell d’oficials i va deixar-nos abandonats, el molt fill de mala mare. Com que no volia preguntes, no va avisar. Ens hi vam estar gairebé tres dies.

El capità no semblava gaire afectat per tot allò. De tant en tant s’arronsava d’espatlles o negava amb el cap. L’home a l’aigua interrogava la seva alarma interior, encara sense cap resposta.

-Tu diràs que el pitjor devia ser l’esgotament i la set. Al cap i a la fi, molt pocs teníem salva-vides. Però no, el pitjor no era això, tot i que en van morir no pas pocs. El pitjor eren els taurons. Tigres i toros, em sembla, no sóc cap expert. N’hi havia dotzenes. Vam fer cercles de quatre o cinc i miràvem d’espantar-los amb bengales i restes del naufragi que flotaven, trossos de fusta, el que podíem arrambar. Quan se n’acostava un, qui el veia donava l’alarma, i tots començàvem a cridar i fer cops de peu, i clavar-li garrotades si podíem. I de vegades funcionava. D’altres vegades no. Amb els taurons passa una cosa: quan se t’acosten no sembla que tinguin vida. Tenen ulls negres, morts, ulls de nina. Fins que ataquen. I aleshores aquells ulls morts es tornen blancs, i l’aigua es torna roja, i sents sons que no haguessis cregut mai que podien provenir d’una gola humana.

L’alarma va disparar-se. L’home a l’aigua encara no sabia dir que era. Va seguir escoltant. El cor havia començat a bategar-li més de pressa.

-Recordo haver contemplat el sol ponent, com tu ahir, i pixar-me a les calces, pixar-me de veritat, per por de la nit que venia. Recordo que mirava cap a l’aigua negra, en què el meu cos desapareixia del pit en avall, com si ja hagués estat devorat. No podia deixar de pensar que, si venien d’allà sota, no els veuria, ni veuria com se’m menjaven les cames i la cintura, ni veuria la sang. Els meus companys s’allunyarien de mi nedant i esquitxant com bojos, i es reunirien a una distància segura, si és que això existia aquella nit en aquelles aigües, i mirarien cap a una altra banda, i potser fins i tot es posarien a cantar ben fort, esgargamellant-se, per si així aconseguien esmorteir una mica els meus esgüells. És exactament el que jo vaig haver de fer tres dotzenes de vegades, aquella nit. Encara recordo les cançons. Eren totes en llengües que no coneixia, però que havia cantat igualment, quan carregàvem i descarregàvem aquelles caixes maleïdes que anaven a ajudar a massacrar pobles i armar nens. De vegades, en els meus malsons, encara canto aquelles cançons mentre em devoren coses que no puc veure.

El capità continuava aparentant una placidesa misteriosa. Feia tornar boja l’alarma.

-El matí següent, un terç dels supervivents del naufragi havia mort. Alguns havien estat devorats només en part, i miràvem d’empènye’ls lluny de nosaltres amb pals i fustes. Estaven envoltats de peixos petits que se n’enduien bocinets, com si fossin esculls. Per alguna raó, ens resistíem a apartar-nos de les restes que flotaven, que era més fàcil que intentar que fossin els cadàvers els que marxessin, com si el mar obert i desert ens fes més por. També ens dedicàvem a aplegar els ferits, tot i que hi havia un parell de grups que s’hi negava. Deien que no podíem estar-nos costat per costat amb homes que sagnaven, que els taurons tornarien i allò era com agitar-los un drap vermell davant dels morros. Alguns de nosaltres no teníem pebrots de deixar-los morir sols. Hi havia un parell de mossos que es dedicaven a aplicar torniquets a tort i a dret, fets amb trossos de roba i cinturons dels morts –als quals també havíem près els salva-vides, sempre que en tenien. Malgrat tots els esforços, al cap de poques hores ens trobaríem empenyent també aquests cossos lluny de nosaltres.

>>Vaig anar a ajudar un amic meu, en Hariq, un dels pocs que havia dut salva-vides des del principi, que ara se li estava deslligant i aviat el perdria. Creia que estava adormit. Es remenava com una boia. Vaig sacsejar-lo per l’espatlla per espavilar-lo. Va tombar-se cap per avall. Vaig veure que l’havien devorat a partir de la cintura.

L’alarma l’ensordia. Què era, què era!

>>La segona nit va ser pitjor que la primera. Potser perquè nosaltres érem molts menys, els taurons semblaven molts més. Només cal que et digui que el matí següent només quedaven vint homes. Hi havia tanta carronya, que els taurons ens van deixar en pau en bona mesura la resta del dia i la nit següent. De tant en tant encara queixalaven, això sí, perquè al cap i a la fi els vius fèiem tanta pudor de sang com els morts.

>>El matí següent, un pesquer que passava ens va veure. Mai no vaig passar tanta por com aquells últims moments, esperant a ser recollit. Mai més no em tornaré a posar un salva-vides...

L’alarma va esclatar. Ho tenia.

-És d’una pel·lícula! Una pel·lícula! –va xisclar.

El capità somreia amb condescendència i bonhomia.

-Mentida! Mentida! –xisclava l’home a l’aigua, esquitxant i tremolant i intensament excitat. No sabia si estava content d’haver-lo descobert o irritat per haver estat perdent el temps amb fàbules marineres.

-No vols sentir la resta de la història? No vols sentir com gairebé em moro de gangrena a l’hospital de Santa Maria de les Xinxes i les Paparres del Iemen? Com vaig necessitar quatre operacions més, quan finalment vaig retornar al món civilitzat, només per poder tornar a caminar? Com encara em desperto xisclant de dolor per la carnisseria que em van fer aquells curanderos de Iemen? –el capità somreia mansament; era una expressió que no anunciava res de bo per a l’home a l’aigua.

Ell no volia sentir res de tot allò. Va bloquejar les oïdes amb pensaments que preferia: l’he caçat, l’he caçat. M’estava explicant una trola, i l’he caçat.

-No se t’ha acudit que podria haver-hi ficat aquests fragments de la pel·lícula per despistar-te?

Se li havia acudit, sí, però immediatament després havia ensopegat amb una inspiració que donava suport a la seva teoria que eren tot fal·lòrnies:

-I el trauma? –va dir, com si allò ho resolgués tot.

El capità va riure, una rialla lenta i bonhomiosa.

-La ment humana és una cosa complexa. –va dir.

Això no és una resposta, va dir-se l’home a l’aigua. Esquiva la pregunta. Tinc raó jo.

-Tercera història! –va dir, gairebé saltant de joia. Sentia coratge.

El capità seguia somrient i assentint, com si acceptés graciosament la derrota. Per alguna raó, aquella concessió va obrir una esquerda en la certesa a què s’havia aferrat tan cegament. Ha estat massa fàcil, botzinava l’alarma, massa fàcil.

-T’encantarà la tercera història. –va dir el capità, somrient d’una manera completament diferent. –Tracta de tu.