Aigües Càlides, Capítol 6

-Molt bé, doncs. La primera història. –El capità va encantar-se amb l’horitzó. –Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un pare que tenia molta fal·lera pel mar. Tenia dos fills, un noi i una nena. La mare no hi era. Estaven divorciats. No –va corregir-se- ella era morta. El pare va comprar-se un veler. Portava els nens a navegar els caps de setmana. És així com el noi va aprendre les beceroles de la navegació, però sobretot és així com va aficionar-se al mar.

L’home a l’aigua fustigava el capità amb la mirada, concentrant-se en detectar qualsevol senyal de mentida o de veritat. El capità parlava amb un to deliberadament lleuger, mentre els seus ulls contemplaven el buit. Els indicis suggerien que l’home mirava de protegir-se d’un record dolorós prenent distància. I malgrat tot, l’home a l’aigua sentia per dins una alarma. No creguis res del que et digui, deia l’alarma.

-El cas és –va continuar el capità -que un agost memorablement calorós van sortir a mar. Els va atrapar una tempesta d’estiu terrorífica, un tifó. El pare només era un mariner de cap de setmana. –en aquella afirmació hi ressonava la pena, el desdeny i el ressentiment en una sola nota dolorosa. -Ens vam enfonsar.

L’home a l’aigua va detectar el canvi de persona, i va creure que veia aquest canvi reflectit en el plec profund que va creuar ràpidament el front del capità.

-Només teníem dos salva-vides. No, un salva-vides. –ara parlava com un robot. –No em preguntis per què punyeta no en teníem més. Pregunta-li a mon pare. En fi. Potser perquè creia que ella era massa menuda i el perdria, potser perquè creia que podria subjectar-la millor a ella que a mi, o potser perquè m’estimava més, jo què sé, em va posar a mi el salva-vides, i ens va lligar tots tres amb una dotzena de nusos de sabater.

>>Les onades eren altíssimes. Unes vegades ens carregaven a l’esquena i ens feien pujar molt amunt, i aleshores havíem de veure el panorama horripilant d’un mar enfurit i sense fi. D’altres vegades les onades ens trencaven a sobre i ens engolien mar endins, tan al fons que no s’hi veien els colors. Recordo que el salva-vides m’estirava cap amunt, mentre ells dos m’estiraven cap a baix. Quan tenia els pulmons a punt d’esclatar i creia que mai no ressorgiríem, aleshores desitjava que el cap es trenqués perquè deixessin d’arrossegar-me mar endins.

>>Recordo com plorava i xisclava la meva germana, i com estossegava i s’ofegava. Tenia tanta por, pobreta. Crec que el pitjor era el brogit. Els trons llarguíssims que sonaven com edificis que es desplomen, els llamps que eren com una estripada a dins del propi cervell. Tret de quan et trobaves a la vall d’una onada, que cessava el vent i es feia un silenci de mort, i miraves amunt, amunt, amunt, i no veies el cel. I ma germana, com plorava. Gemegava “papa, fes que pari! Fes que pari!” i amb els sanglots fortíssims s’empassava aigua i s’ofegava. No em puc ni imaginar el que devia sentir quan una onada gran com una casa ens va caure a sobre, i en ressorgir, si és que va arribar a ressorgir, va descobrir que els nusos s’havien desfet i que es trobava sola enmig d’aquell horror. Espero que no arribés mai a tornar a la superfície, perquè no puc sofrir pensar que encara va haver de viure una estona més perduda, desesperada, i tan aterrida que encara em bull la sang de ràbia quan hi penso. No la vam tornar a veure més. -Els seus ulls eren com gemmes de vidre fumat.

El silenci va permetre que l’home a l’aigua percebés aleshores el primer bleix del mar que es desvetllava. Sonava com si una multitud llunyana s’amagués rere la línia de l’horitzó.

-I doncs, què, te la creus? –va dir el capità, tot d’una, lleuger com l’aire. Ben bé com un actor de cine després que diuen “talleu!”. –No trobes que té molt sentit? Un trauma relacionat amb el mar, i mira on som ara. Podria ser que intento comprendre el suplici de ma germana fent que el revisqui un desconegut, o potser intento sublimar el ressentiment que tinc contra el desgraciat del meu pare torturant un cap de turc que pateixi enlloc seu. Què opines?

L’home a l’aigua havia estat sentint una esgarrifança creixent. S’adonava que era incapaç de dir si s’ho creia o no s’ho creia. S’adonava que podia ser que li passés allò amb cadascuna de les tres històries. Se li va fer un nus a l’estómac. Va prendre consciència per primer cop que havia dit que sí a una partida de ruleta russa.

El capità va fer un somriure horripilant, cruel, maliciós, homicida. A l’home que era a l’aigua li va glaçar la sang a les venes. Sé què estàs pensant, deia aquell somriure, i és exactament el que jo volia. No te’n sortiràs d’aquesta, deia aquell somriure. Passarem una estona entretinguda veient com l’esperança i el dubte et dóna una raó per lluitar, i tot s’allargarà una estona més, però al cap i a la fi això acabarà com jo t’he dit de bon principi que acabaria. Moriràs de fred enmig del mar, mai no sabràs perquè, pobre desgraciat, i jo seré aquí per veure-ho.

-Teu pare? –va dir l’home a l’aigua, una inspiració sobtada.

El capità va enfosquir-se tot sense deixar de somriure.

-Ah, el meu pare. –sonava fred com una fulla d’afaitar. -Et donaré dues opcions. La primera: el nus que el meu pare va fer per lligar-se a mi era tan poc seriós com el que hagués hagut de subjectar ma germana. Pobret de mi, sóc orfe. De vegades em passo la nit en vetlla dient-me a mi mateix que mon pare mai no va tenir la intenció de sobreviure a ma germana. Era una nena encantadora, ma germana, i jo un malcarat. El divorci de mons pares... vull dir, la mort de ma mare em va enganxar a una edat difícil. El culpava de tot, i encara ho dec fer. Ma germana era més petita, era la nostra campaneta. De vegades he pensat que, amb aquell cap, no lligava dos cossos, sinó dos destins. I si ella no se’n sortia, ell tampoc no se’n volia sortir. Imagina’t com em fa sentir tot això. Però tot plegat poden ser fal·lòrnies meves. Figura’t quantes nits en vetlla m’he passat recordant allò. I cada cop que recordes una cosa, l’alteres. Potser m’invento més del que recordo. No oblidis en quina situació ens trobem. Només una persona molt malalta fa una cosa com aquesta. Una persona que confon les fantasies amb la realitat.

>>Però per què no et dic que ell va sobreviure al cap i a la fi, que ens van trobar a tots dos, que ell es va convertir en un borratxo, que vam perdre el contacte molts anys quan jo em vaig fer mariner, i que només el vaig tornar a veure quan ell va esdevenir el meu primer client en aquest joc que juguem tu i jo ara? Vaig pensar que posaria fi a aquella vida miserable, d’un home que havia estat inútil per a ma germana quan l’havia necessitat, i després inútil per a mi quan el vaig necessitar. Però la mort d’aquell desconegut decrèpit no va fer res per a mi. No hi va haver catarsi, ni un bleix d’alleujament, no res. Jo seguia experimentant la mateixa fúria, la mateixa frustració, el mateix odi, el mateix ressentiment. De manera que em veig impulsat a repetir-ho amb desgraciats que em coneixen quan tinc un mal dia, com tu, que pugeu a la barca vosaltres sols, que feu alguna cosa que em cabreja, o que simplement sou aquí, jo sóc aquí, i el mar és aquí, i necessito veure com us foteu de fred fins que us moriu.

L’home a l’aigua va sentir una tristesa enorme. Tenia molt de fred, molt de fred. Li feia un mal de cap terrible, tenia els músculs de tot el cos exhausts. No podia pensar amb claredat. El capità xerrava i xerrava i les esperances de l’home a l’aigua defallien, perquè l’alarma que duia a dins botzinava que tot era fals, que no s’empassés res, que tot s’ho inventava, però alhora sentia empatia i compassió. Se non è vero, è ben trovato i tot això. Mentida o veritat, començava a no importar-li. Estic perdent el cap, es va dir l’home a l’aigua. M’estic perdent, va murmurar.

-Què has dit? –va dir el capità.

-Segona història –va dir l’altre, entre espetecs de dents, amb una dificultat que feia mal de veure i molt poca convicció.

El capità el va contemplar amb ulls negres, buits, sense vida.

-Molt bé, doncs. La segona història.