Aigües Càlides, Capítol 3

Quan tens els ulls tan a prop de la superfície de l’aigua, és impossible distingir el camí d’or que deixa el sol a l’horitzó quan es pon. Si mires a ponent, tansols t’encegues. L’home a l’aigua tenia el cap sota l’aigua, amb les ulleres i el tub posats, flotant en direcció a on el sol incendiava l’oceà. Per aquella banda l’aigua era d’un verd de jade, com si el fons del mar fos a prop i fos de sorra daurada. Partícules blanques nedaven i voleiaven al seu voltant en una mena de dansa primordial, sense present. Era recomfortant. L’home a l’aigua estava decidit a mirar-se el mar de ponent tanta estona com durés aquella verdor tangible, càlida, que l’envoltava com una flassada.

Cap a l’est, el mar ja era de color blau com un tinter. Reflectia la nit que ja s’alçava. Sobre el seu cap, una lluna prima com el blanc d’una ungla penjava en un cel que encara era clar. L’estel vespral ja brillava. Just on el cel nocturn es trobava amb l’aigua, hi havia una franja prima, d’un argent espectral. L’home a l’aigua temia aquella visió, i temia el mar de color de plom que l’emmarcava, perquè era l’anunci de la nit que avançava. Un cop s’hagués post el sol, el mar i el cel apareixerien com una sola massa negra, i seria com si el món sencer s’hagués fos en el no-res. I aleshores els malsons de les bèsties que emergien des de l’abisme impensable dessota seu passarien de ridícules a embogidores. Tenia por que aquell no-res sense temps fos la darrera cosa que arribaria a veure.

Havia mirat d’ignorar el tremolor atroç de les seves extremitats des de feia una bona estona. Sabia que anunciaven una cosa que encara no era capaç d’afrontar. Tenia molt de fred. Les dents li repicaven amb una constància mecànica, ignorants a la seva voluntat. Era com si el seu cos hagués començat a abandonar-lo. Havia començat a repassar les dates de la Revolució Francesa, les capitals dels països, qualsevol cosa per mantenir la ment desperta, per comprovar que encara hi era tota. Era conscient que, quan detectés la primera confusió, voldria dir que havia començat el compte enrere. Però s’adonaria dels signes quan la ment comencés a fallar? Ho sap, el boig, que es torna boig?

El sol es va pondre. Va treure la cara de l’aigua. Encara hi havia claror al cel, però el mar era fosc. Feia basarda. L’home a l’aigua va mirar cap a la barca per primer cop en molta estona. S’hi va trobar els ulls del capità. Una claror verdosa, mig argèntea, els comunicava.

-Deu fer molta por, ser allà fora. –va comentar el capità. -Tens por?

-Em moro de por. –va dir l’home a l’aigua, esbarallant-se amb el castanyoleig de les dents.

-Ja m’ho pensava. I tens fred? –va interrogar, clínicament.

-Em moro de fred. –va repicar.

-Literalment. –va assentir el capità. –Se te’n va el cap, ja?

-No. –una nota de desafiament.

-Ja ho farà. Ja no falta gaire. No crec que sobrevisquis fins la matinada, tot i que l’aigua segueix a una temperatura molt càlida.

-Molt càlida. – clac-clac-clac-clac-clac.

-Tens la paraula “pla” escrita a la cara. –va declarar el capità.

-Què?

-Un pla, una estratègia. Encara no t’has preparat, no has fet les paus. Encara no has acceptat que aquí és on s’acaba tot. Estàs a l’expectativa. Deixa’m que ho endevini: esperaràs fins que sigui fosc del tot. Esperaràs fins que faci una estona prudencial que no sents cap soroll que vingui de mi. Et posaràs les ulleres i el tub i nedaràs fins aquí tan silenciosament com puguis. T’enfilaràs a la plataforma de popa i em saltaràs a sobre amb aquest ganivet que tens. Que no és això, exactament, el que portes de cap?

El silenci de l’home a l’aigua era el·loqüentíssim.

-No és que tingui telepatia ni res d’això. Només és que, quina altra cosa podries fer? –El capità va xarrupar d’una llauna de refresc. –Mira, sé que tu diràs que és una pregunta absurda, però fes-te un favor i considera-la per un instant: ja t’ho has rumiat bé, això? Tu diràs que hi has estat donant voltes tota la tarda, mentre miraves cap a l’abisme amb el cap sota l’aigua. Però, n’estàs segur? Pensa-hi. Quines possibilitats tens? Quines possibilitats tens que jo permeti que això ocorri? Penses que m’endormiscaré, que em despistaré?

L’home a l’aigua veia el capità com una silueta retallada maldestrament contra la claror groguenca i esmorteïda del llumet de la banyera. No podia veure’n l’expressió. El seu to de veu era monocorde i indesxifrable.

-Dit això, també és cert que un cop poses el cap al coixí del banc, i els ulls se’t perden mirant els estels, i el pensament prèn el ritme del batec de les ones contra el casc, és molt fàcil distreure’s. Aquest lloc ho té. És com trobar-se en un món primitiu. Sembla que tot el que veus hi ha estat des de les primeres edats de l’univers. I llavors aquesta situacioneta nostra, tu, jo i aquest miserable assassinat, semblen molt poca cosa en comparació. Deixen de tenir importància. No és per això que miraves mar endins tota la tarda? I resulta tan impensable que d’aquí a una estona, podria començar a vacilar-me la voluntat de continuar amb aquest joc? És tan absurd pensar que podria sentir-te quan t’enfilis a la barca, que podria contemplar com te’m llences a sobre punyal en mà, i que no mouria ni un dit per defensar-me? I doncs, per què no ho fem encara més interessant?

GRRANNNNNG! Un esclat metàl·lic i una esquitxada. L’home a l’aigua es va sobressaltar.

-Té, he baixat l’escala. Creus que hi pots arribar? Fins i tot si el que et deia fa un moment són bajanades, fins i tot si jo volgués continuar amb això, podria ser que el motor no s’engegués a temps. Que no l’has sentit com li costava, aquest matí? La meva Orca és una carraca vella. I el mar és tan fosc. Si et submergissis, et perdria completament de vista. Em podries sorprendre. Potser encara tindràs prou forces per tombar-me. L’adrenalina fa miracles. I el més important de tot: avui podria ser la teva darrera oportunitat. Perquè si penses que ara tens fred, imagina’t com et sentiràs demà. Si és que ets viu, demà!

L’home a l’aigua va tenir una esgarrifança més aguda que les que li provocava el fred. Una veu solitària a dins seu va esgargamellar-se “i és clar que seré viu!”.

-És a dir, que reconec el valor d’una motivació poderosa. –va prosseguir el capità. -Però jo això ja ho havia previst. –CRRC! Un cataclec metàl·lic va seguir les paraules del capità, com si fos un signe d’exclamació. Va sonar fortíssim. L’home a l’aigua es va sobresaltar. El capità va fer un gruny de satisfacció. Era ben bé com si pogués veure l’expressió de l’home que torturava. –Reconeixes aquest soroll, oi? L’has sentit mil cops abans. En mil pel·lícules. És una pistola. Però espera! –una pausa dramàtica. L’entonació, teatral. –És una pistola? Ho has sentit bé? Com ho saps, tu, com sona una pistola a la vida real? Et podria estar prenent el pèl. No podria ser una mandanga nàutica? Una carraca? Un trenca-nous? Que no he estat jugant amb tu tot el dia? Que no t’he intentat fer ballar el cap tant com he pogut? Podria ser qualsevol cosa! Vols saber l’única manera que tens de descobrir si és o no és una pistola? Doncs que et foti un tret. Val la pena arriscar-s’hi? Potser val la pena arriscar-s’hi. Hi ha hagut casos de persones que sobreviuen fins i tot a una bala al cervell. No sé de cap cas d’algú que hagi aconseguit retornar una barca a port i arribar a l’hospital amb una bala al cap, però mai no se sap. I potser no t’encerto el cap. D’altra banda, no saps com és de gran aquesta pistola. I podria no ser una pistola, dèiem. Tens tantes coses per considerar. La pregunta sempre és la mateixa: com n’estic, de malalt? Quant de temps fa que ho preparo? Ho he fet abans? Si sapiguessis tot això, potser podries prendre una decisió informada. Tal com estan les coses, no saps res. Facis el que facis, és com una ruleta russa. I tot el que em queda per fer a mi és asseure’m a observar.

Les paraules del capità voleiaven al voltant del seu cap com un eixam d’abelles. Gairebé les podia veure, gairebé les sentia zumzejar. Sentia unes ganes terribles d’agitar les mans en l’aire per dispersar-les. Enlloc d’això, va deixar-se envair per un corrent d’acer fos d’odi i de fúria; va contenir els grunys de ràbia perquè es convertissin en onades de cremor que duien vida i força a les seves extremitats balbes i arrugades. En aquell moment bellíssim, va creure fins al fons de tot que l’odi el faria invencible. No tenia cap mena de dubte que sobreviuria, encara que només fos per arrencar la satisfacció de la veu del capità. Va experimentar optimisme. Gairebé es va sentir alegre.

-Vols matar-me. –va dir el capità lentament, com si desxifrés amb dificultats els pensaments de ràbia que emanaven de tot el cos de la seva víctima, viatjant a través de l’aire salobre. –Creus que series capaç de matar-me. Però no és gens fàcil, saps?, matar algú. Has de voler-ho molt. Has de voler-ho de veritat.