Aigües Càlides (Final)

Ja no era capaç de dir amb seguretat ni a canvi de tot el sol d’Aràbia si estava conscient o inconscient, viu o mort. No sentia res. Ja no sabia del cert si encara era a l’aigua o si flotava enmig de l’èter. No podia fer-se un pessic al braç per esbrinar si estava despert. Ni tansols no podia estar segur de si encara tenia mans a l’extrem dels braços, ni si tenia braços. Era ingràvid i incorpori com un alè.

Llavors va sentir una veu. Podria haver estat la veu del capità o la seva pròpia. Podria ser que no existís fora del seu cap.

-Si ahir t’hagués dit que moriries serè i en pau no m’haguessis cregut. Haguessis cridat i insultat i esquitxat i marranejat. I per què m’hauries hagut de creure? Ahir eres un marrec malcriat que mai no havia hagut de preguntar-se qui era, que mai no s’havia posat davant del mirall amb honestedat. Ara et veus. Ningú no t’ha de dir com ets ni qui ets ni què ha estat la teva vida. Cap legislador celestial, cap eulogi d’un parent entristit, cap necrològica no et defineixen ni t’avaluen. Et jutges tu, t’avalues tu, ara tens preses les teves pròpies mesures. Digue’m, doncs, ara que el mar ha congelat i neutralitzat la pulsió bestial de sobreviure per sobreviure, què veus? Què queda? Hi trobes l’esca del foc diví, hi trobes una bona persona, una vida que es justifica per ella mateixa, o bé l’existència d’una bestiola, un temps viscut d’esma, més o menys plaent, més o menys honest, però ple d’atonia, una vida absurda? Si ara t’aferrés per les aixelles i et treiés de l’aigua, i t’embolcallés amb mantes d’alumini, i t’injectés substàncies per reescalfar-te, si ara et tornés a la vida, en fi, per a què hi retornaries? Trobaries la voluntat a dins teu de reclamar de nou el lloc que et pertoca entre els vius, o després de veure’t tal com ets, desprovist d’instints i d’inèrcia, has descobert que no hi ha res en tu que valgui la pena de reviure?

-Però no hi tenies cap dret. –va replicar a aquella veu que podia ser la del capità o la del seu propi cervell. –No hi tenies cap dret.

-Quan aixafes amb la punta del dit una formiga, demanes permís? Demanes perdó? T’he mort perquè podia. Però digue’m ara, home a l’aigua, ets un insecte o un home?


Quan era petit a casa tenien una barqueta amb el casc pintat de color blau. Tenia una cabina menuda i baixa on son pare acostumava a fer-hi una becaina després de dinar. Anaven a passar el dia vora una illeta a mitja hora del port. Nedaven, miraven el fons amb les ulleres, prenien el sol. Quan bufava vent del sud, tiraven l’àncora a la costa nord, que era rocosa i misteriosa, plena d’amagatalls. Es capbussava a dos o tres metres de fondària i tot esclatava en colors, vermell, porpra, verd. Estrelles de mar d’un roig encès, petites anemones verdes i morades, garotes ultraviolades i d’altres criatures de les quals no en sabia el nom, totes dansant amb les forces invisibles que es remenen a sota l’aigua. Si tenia sort, veia algun pop. Quan s’hi acostava desplegava els tentacles i l’amenaçava amb flaixos de colors, vermellós, porpra, blanc amb vetes blaves, fins que s’amagava en un recés de roca impossiblement petit. Bancs de peixos platejats s’encastellaven i es dissolien aprop d’ell, resplendint en esclats daurats quan els tocava un raig de sol. Tots aquells ulls de cristall sense parpelles que l’observaven. Es quedava suspès tanta estona com podia entre el fons i la superfície, contemplant aquell indret resplendent i ingràvid, i se sentia part de tot.


Quan sortia a respirar sons pares exigirien d’examinar-li els llavis i els palpissos dels dits. Li havien de repetir força vegades que sortís quan els uns els tenia blaus i els altres balbs i rebregats. Les escaletes per pujar a bord no estaven fixades i les onades les remenaven i les sacsejaven, de vegades atrapant-li els dits. Li passava les ulleres i el tub a son pare per sobre la borda, que ho posava tot al sol, i després les aletes. Tot d’una sentia els peus petitíssims i inútils com un munyó. El rebien a bord amb una enorme tovallola emblanquinada que s’havia estat al sol durant hores. Son pare o sa mare l’abraçarien alhora que l’hi embolicaven, mirant de traspassar-li una mica de la calor del seu cos, i rebent a canvi una part de la felicitat que sentia, fins que tots dos sentien una gran escalfor.


El capità va aferrar-lo per les aixelles i amb un gruny d’esforç va arrossegar-lo fora de l’aigua, per dipositar-lo sobre la plataforma de popa. Va llençar a la banyera el tub, les ulleres i les aletes. Va despullar-lo del vestit de neoprè tallant-lo a tires amb el seu propi ganivet, que encara duia al panxell. La fulla va fregar la pell aquí i allà, tot i que el capità la feia anar amb molta cura, però no va vessar-se ni una gota de sang, que a hores d’ara ja no circulava. En acabat, li va posar el ganivet a la mà. Va haver de trencar-li un parell de dits per fer passar l’empunyadura. També va haver de forçar-li els braços per aconseguir creuar-los-hi sobre el pit. Després el capità va pentinar-li els cabells cap enrere amb els dits i va examinar el resultat. Semblava una d’aquelles figures que de vegades es troben sobre els sarcòfags dels reis i dels mercaders rics del passat. Li va acariciar el front. En aquell gest hi havia possessió i intimitat. Finalment, el va empènyer de nou cap al mar, cap a la corrent que fluïa vers l’oest. Si n’hagués estat conscient, a l’home a l’aigua li hagués agradat la idea d’un funeral víking.

El capità no es va quedar a veure enfonsar-se el cos. No m’agraden els comiats, hagués dit. L’oceà s’estenia en totes direccions i ell hi vagaria durant hores, temptejant els límits del tanc de carburant, gairebé fins a arriscar-se a extraviar-se enmig del mar, atrapat a la mateixa corrent que s’enduia la seva víctima cap a l’oest, i després cap al fons, i després cap al no-res. Barca i home es veien menudíssims i insignificants en comparació amb l’oceà indiferent. Una clucada d’ulls i es perdien de vista per sempre més.


FI.

Aigües Càlides, Capítol 8

-T’encantarà la tercera història. Tracta de tu.

L’home a l’aigua va odiar el somriure del capità. Era verinós.

-Fa uns deu anys, una noieta va anar a la universitat. En una festa va ser violada per sis o set estudiants d’altres cursos. No va saber mai exactament quants ni quins, perquè l’havien drogada amb vés a saber què abans de fer el que en van voler. Ho va denunciar, però els dos nois que havia pogut identificar van negar que fos violació. El jutge va acceptar la seva defensa, amb l’argument que una noia que anava a una festa d’aquestes ja sabia a què s’exposava, i que no era creïble que la droguessin contra la seva voluntat. No va exigir als dos nois que identifiquessin la resta dels violadors. Ras i curt, li va tirar les culpes de tot a ella.

>>La noia es va casar amb un mariner que es va pensar que podia ajudar-la. Durant anys va patir depressions, atacs d’angoixa, agorafòbia i simples malsons. Llavors una nit es va ofegar a la banyera, després de prendre’s massa somnífers. Els metges mai no van poder dir si havia estat un accident o un suïcidi.

L’home a l’aigua va pensar en les aigües càlides de la banyera.

-Què té a veure això amb mi? –va preguntar, no cal dir que maldant per articular ni que fos una paraula de cada tres.

-Ja saps què –va dir el capità –perquè tu hi eres quan va passar.

L’home a l’aigua va fer un esgarip.

-No. –va dir.

-Quants matins a la universitat es vas despertar sense recordar-te de res del que havia passat la nit anterior? Quantes nits anaves tan passat que no podies ni dir com et deies?

Massa, va pensar l’home a l’aigua, l’expressió contreta, l’estómac revoltat.

-Els teus companys, els he caçat un per un. Ells em van dir el teu nom. Els vaig fer creure que els deixaria lliures si identificaven els altres. Pobres desgraciats. L’expressió de les seves cares quan van adonar-se que els havia mentit.

L’home a l’aigua no tenia alè per replicar.

-Mentida. –va fer, en un murmuri que era més semblant a un prec que a una asseveració.

-Com vas saber de mi? Com vas descobrir les meves excursions de pesca?

Un fulletó a la bústia, cada dimecres, durant tres mesos.

-Has sabut res dels teus vells companys de la universitat, aquest últim parell d’anys?

No, no n’havia tingut cap notícia.

-No! –va interrompre’l just quan l’altre anava a clavar-li una altra estaca. –Mai! No podria! –va cridar, intentant acallar el bleix del dubte que li xiulava a les orelles, massa odiós per poder-lo tol·lerar.

-Oh, però sí que podries. –va insistir el capità, inassequible. –Ho vas fer. Saps que ho vas fer.

-No! –va bramar, els ulls tancats, les mans inútils pel tremolor agitant-se a sobre les orelles.

Tantes coses que no encaixaven. Si pogués pensar clarament. Si pogués repassar tota la història des del començament. Com havia anat a petar en aquell vaixell, amb aquell home. Com havia anat a parar a l’aigua –li havien induït o havia estat decisió seva? No hi havia massa detalls que només podien haver estat cosa de l’atzar? Massa coses que era impossible que el capità pogués controlar? Que no se n’hagués assabentat d’alguna manera, si tots els seus companys de la universitat haguessin començat a desaparèixer? Però totes aquelles preguntes i moltes més s’havien convertit en un eixam de mosques i abelles que brunzien eixordadorament dins del seu cap. Els pensaments començaven però no concloïen, simplement quedaven pendents en l’aire, sense dur enlloc, interromputs pel següent, i un altre, i un altre. Si només pogués prendre’n un, un de sol, i considerar-lo amb calma. Però tots se li escapolien com una anguila d'entre les mans. Simplement, era incapaç de pensar clarament. La confusió que anunciava la seva mort imminent havia començat.

-Quin era el seu nom? –va dir, mentre les barres repicaven.

El capità va fer un somriure immens de satisfacció i de triomf.

-Així, estàs dient que optes per la tercera història?

L’home a l’aigua estava confós. Se n’havia oblidat, d’aquell joc macabre. Creia que estava sentint finalment l’horrible veritat de tot allò. De manera que sí, es pot dir que optava per aquella història.

-El nom? –va insistir, qui sap per què.

-Això vol dir que sí? Tries la tercera història? –el capità no pensava deixar-lo escapar sense una resposta, la voluntat fixa en el seu joc.

L’home a l’aigua va sentir el turment del fred, la seva carn com el marbre. Les barres encara li repicaven, però s’adonava que el tremolor a la resta del cos era menys violent que feia una estona. S’estava morint.

-Ho sento. –va dir aleshores, molt fluixet. No estava gens segur de què s'excusava. Però lamentava tantes altres coses. La veritat és que hagués pogut fer una cosa com aquella. Què diables, la majoria de gent en seria capaç. Si aquesta no era raó suficient per lamentar-se, no sabia què n’era.

-Tens un problema, doncs. –va dir el capità, molt a poc a poc, com si volgués que l’altre no es perdés ni una sola paraula. L’home a l’aigua les sentia com a través d’un vel. –Si el que t’he explicat és veritat, si tot aquest muntatge és una venjança pel que dic que li vas fer a la meva dona, i si m’he près tantes molèsties per trobar-te, per dur-te aquí i per executar-te, de veritat t’has cregut per un moment que ara et deixaré viure? Només perquè l’has encertada? Només perquè dius que et sap greu? De veritat et penses que estàs salvat?

L’home a l’aigua va tancar els ulls. No, no ho creia. No ho creia. No hi havia salvació d’una cosa així, d’un crim així. Fins i tot si no l’havia comès ell, gairebé començava a creure que algú havia de pagar-ho.

El sol era alt. A ell li semblava esblanqueït i balb, i el blau del cel transparent i agut com el glaç. En aquells moments, va prendre consciència del que li passaria. Això és tot, així s’acaba.

-Era veritat? La noia. –l’última voluntat del condemnat.

El capità va fer un somriure. L’home a l’aigua el va odiar per això. No tenia cap gràcia.

-No ho sabràs mai. Potser les tres històries eren veritat. Potser no n’era cap. Realment importa? Era tot part del joc.

L’home a l’aigua va somriure molt lléument, adonant-se que s’endormiscava.

-El joc. –va repicar.