Aigües Càlides (Final)

Ja no era capaç de dir amb seguretat ni a canvi de tot el sol d’Aràbia si estava conscient o inconscient, viu o mort. No sentia res. Ja no sabia del cert si encara era a l’aigua o si flotava enmig de l’èter. No podia fer-se un pessic al braç per esbrinar si estava despert. Ni tansols no podia estar segur de si encara tenia mans a l’extrem dels braços, ni si tenia braços. Era ingràvid i incorpori com un alè.

Llavors va sentir una veu. Podria haver estat la veu del capità o la seva pròpia. Podria ser que no existís fora del seu cap.

-Si ahir t’hagués dit que moriries serè i en pau no m’haguessis cregut. Haguessis cridat i insultat i esquitxat i marranejat. I per què m’hauries hagut de creure? Ahir eres un marrec malcriat que mai no havia hagut de preguntar-se qui era, que mai no s’havia posat davant del mirall amb honestedat. Ara et veus. Ningú no t’ha de dir com ets ni qui ets ni què ha estat la teva vida. Cap legislador celestial, cap eulogi d’un parent entristit, cap necrològica no et defineixen ni t’avaluen. Et jutges tu, t’avalues tu, ara tens preses les teves pròpies mesures. Digue’m, doncs, ara que el mar ha congelat i neutralitzat la pulsió bestial de sobreviure per sobreviure, què veus? Què queda? Hi trobes l’esca del foc diví, hi trobes una bona persona, una vida que es justifica per ella mateixa, o bé l’existència d’una bestiola, un temps viscut d’esma, més o menys plaent, més o menys honest, però ple d’atonia, una vida absurda? Si ara t’aferrés per les aixelles i et treiés de l’aigua, i t’embolcallés amb mantes d’alumini, i t’injectés substàncies per reescalfar-te, si ara et tornés a la vida, en fi, per a què hi retornaries? Trobaries la voluntat a dins teu de reclamar de nou el lloc que et pertoca entre els vius, o després de veure’t tal com ets, desprovist d’instints i d’inèrcia, has descobert que no hi ha res en tu que valgui la pena de reviure?

-Però no hi tenies cap dret. –va replicar a aquella veu que podia ser la del capità o la del seu propi cervell. –No hi tenies cap dret.

-Quan aixafes amb la punta del dit una formiga, demanes permís? Demanes perdó? T’he mort perquè podia. Però digue’m ara, home a l’aigua, ets un insecte o un home?


Quan era petit a casa tenien una barqueta amb el casc pintat de color blau. Tenia una cabina menuda i baixa on son pare acostumava a fer-hi una becaina després de dinar. Anaven a passar el dia vora una illeta a mitja hora del port. Nedaven, miraven el fons amb les ulleres, prenien el sol. Quan bufava vent del sud, tiraven l’àncora a la costa nord, que era rocosa i misteriosa, plena d’amagatalls. Es capbussava a dos o tres metres de fondària i tot esclatava en colors, vermell, porpra, verd. Estrelles de mar d’un roig encès, petites anemones verdes i morades, garotes ultraviolades i d’altres criatures de les quals no en sabia el nom, totes dansant amb les forces invisibles que es remenen a sota l’aigua. Si tenia sort, veia algun pop. Quan s’hi acostava desplegava els tentacles i l’amenaçava amb flaixos de colors, vermellós, porpra, blanc amb vetes blaves, fins que s’amagava en un recés de roca impossiblement petit. Bancs de peixos platejats s’encastellaven i es dissolien aprop d’ell, resplendint en esclats daurats quan els tocava un raig de sol. Tots aquells ulls de cristall sense parpelles que l’observaven. Es quedava suspès tanta estona com podia entre el fons i la superfície, contemplant aquell indret resplendent i ingràvid, i se sentia part de tot.


Quan sortia a respirar sons pares exigirien d’examinar-li els llavis i els palpissos dels dits. Li havien de repetir força vegades que sortís quan els uns els tenia blaus i els altres balbs i rebregats. Les escaletes per pujar a bord no estaven fixades i les onades les remenaven i les sacsejaven, de vegades atrapant-li els dits. Li passava les ulleres i el tub a son pare per sobre la borda, que ho posava tot al sol, i després les aletes. Tot d’una sentia els peus petitíssims i inútils com un munyó. El rebien a bord amb una enorme tovallola emblanquinada que s’havia estat al sol durant hores. Son pare o sa mare l’abraçarien alhora que l’hi embolicaven, mirant de traspassar-li una mica de la calor del seu cos, i rebent a canvi una part de la felicitat que sentia, fins que tots dos sentien una gran escalfor.


El capità va aferrar-lo per les aixelles i amb un gruny d’esforç va arrossegar-lo fora de l’aigua, per dipositar-lo sobre la plataforma de popa. Va llençar a la banyera el tub, les ulleres i les aletes. Va despullar-lo del vestit de neoprè tallant-lo a tires amb el seu propi ganivet, que encara duia al panxell. La fulla va fregar la pell aquí i allà, tot i que el capità la feia anar amb molta cura, però no va vessar-se ni una gota de sang, que a hores d’ara ja no circulava. En acabat, li va posar el ganivet a la mà. Va haver de trencar-li un parell de dits per fer passar l’empunyadura. També va haver de forçar-li els braços per aconseguir creuar-los-hi sobre el pit. Després el capità va pentinar-li els cabells cap enrere amb els dits i va examinar el resultat. Semblava una d’aquelles figures que de vegades es troben sobre els sarcòfags dels reis i dels mercaders rics del passat. Li va acariciar el front. En aquell gest hi havia possessió i intimitat. Finalment, el va empènyer de nou cap al mar, cap a la corrent que fluïa vers l’oest. Si n’hagués estat conscient, a l’home a l’aigua li hagués agradat la idea d’un funeral víking.

El capità no es va quedar a veure enfonsar-se el cos. No m’agraden els comiats, hagués dit. L’oceà s’estenia en totes direccions i ell hi vagaria durant hores, temptejant els límits del tanc de carburant, gairebé fins a arriscar-se a extraviar-se enmig del mar, atrapat a la mateixa corrent que s’enduia la seva víctima cap a l’oest, i després cap al fons, i després cap al no-res. Barca i home es veien menudíssims i insignificants en comparació amb l’oceà indiferent. Una clucada d’ulls i es perdien de vista per sempre més.


FI.