Aigües Càlides, Capítol 8

-T’encantarà la tercera història. Tracta de tu.

L’home a l’aigua va odiar el somriure del capità. Era verinós.

-Fa uns deu anys, una noieta va anar a la universitat. En una festa va ser violada per sis o set estudiants d’altres cursos. No va saber mai exactament quants ni quins, perquè l’havien drogada amb vés a saber què abans de fer el que en van voler. Ho va denunciar, però els dos nois que havia pogut identificar van negar que fos violació. El jutge va acceptar la seva defensa, amb l’argument que una noia que anava a una festa d’aquestes ja sabia a què s’exposava, i que no era creïble que la droguessin contra la seva voluntat. No va exigir als dos nois que identifiquessin la resta dels violadors. Ras i curt, li va tirar les culpes de tot a ella.

>>La noia es va casar amb un mariner que es va pensar que podia ajudar-la. Durant anys va patir depressions, atacs d’angoixa, agorafòbia i simples malsons. Llavors una nit es va ofegar a la banyera, després de prendre’s massa somnífers. Els metges mai no van poder dir si havia estat un accident o un suïcidi.

L’home a l’aigua va pensar en les aigües càlides de la banyera.

-Què té a veure això amb mi? –va preguntar, no cal dir que maldant per articular ni que fos una paraula de cada tres.

-Ja saps què –va dir el capità –perquè tu hi eres quan va passar.

L’home a l’aigua va fer un esgarip.

-No. –va dir.

-Quants matins a la universitat es vas despertar sense recordar-te de res del que havia passat la nit anterior? Quantes nits anaves tan passat que no podies ni dir com et deies?

Massa, va pensar l’home a l’aigua, l’expressió contreta, l’estómac revoltat.

-Els teus companys, els he caçat un per un. Ells em van dir el teu nom. Els vaig fer creure que els deixaria lliures si identificaven els altres. Pobres desgraciats. L’expressió de les seves cares quan van adonar-se que els havia mentit.

L’home a l’aigua no tenia alè per replicar.

-Mentida. –va fer, en un murmuri que era més semblant a un prec que a una asseveració.

-Com vas saber de mi? Com vas descobrir les meves excursions de pesca?

Un fulletó a la bústia, cada dimecres, durant tres mesos.

-Has sabut res dels teus vells companys de la universitat, aquest últim parell d’anys?

No, no n’havia tingut cap notícia.

-No! –va interrompre’l just quan l’altre anava a clavar-li una altra estaca. –Mai! No podria! –va cridar, intentant acallar el bleix del dubte que li xiulava a les orelles, massa odiós per poder-lo tol·lerar.

-Oh, però sí que podries. –va insistir el capità, inassequible. –Ho vas fer. Saps que ho vas fer.

-No! –va bramar, els ulls tancats, les mans inútils pel tremolor agitant-se a sobre les orelles.

Tantes coses que no encaixaven. Si pogués pensar clarament. Si pogués repassar tota la història des del començament. Com havia anat a petar en aquell vaixell, amb aquell home. Com havia anat a parar a l’aigua –li havien induït o havia estat decisió seva? No hi havia massa detalls que només podien haver estat cosa de l’atzar? Massa coses que era impossible que el capità pogués controlar? Que no se n’hagués assabentat d’alguna manera, si tots els seus companys de la universitat haguessin començat a desaparèixer? Però totes aquelles preguntes i moltes més s’havien convertit en un eixam de mosques i abelles que brunzien eixordadorament dins del seu cap. Els pensaments començaven però no concloïen, simplement quedaven pendents en l’aire, sense dur enlloc, interromputs pel següent, i un altre, i un altre. Si només pogués prendre’n un, un de sol, i considerar-lo amb calma. Però tots se li escapolien com una anguila d'entre les mans. Simplement, era incapaç de pensar clarament. La confusió que anunciava la seva mort imminent havia començat.

-Quin era el seu nom? –va dir, mentre les barres repicaven.

El capità va fer un somriure immens de satisfacció i de triomf.

-Així, estàs dient que optes per la tercera història?

L’home a l’aigua estava confós. Se n’havia oblidat, d’aquell joc macabre. Creia que estava sentint finalment l’horrible veritat de tot allò. De manera que sí, es pot dir que optava per aquella història.

-El nom? –va insistir, qui sap per què.

-Això vol dir que sí? Tries la tercera història? –el capità no pensava deixar-lo escapar sense una resposta, la voluntat fixa en el seu joc.

L’home a l’aigua va sentir el turment del fred, la seva carn com el marbre. Les barres encara li repicaven, però s’adonava que el tremolor a la resta del cos era menys violent que feia una estona. S’estava morint.

-Ho sento. –va dir aleshores, molt fluixet. No estava gens segur de què s'excusava. Però lamentava tantes altres coses. La veritat és que hagués pogut fer una cosa com aquella. Què diables, la majoria de gent en seria capaç. Si aquesta no era raó suficient per lamentar-se, no sabia què n’era.

-Tens un problema, doncs. –va dir el capità, molt a poc a poc, com si volgués que l’altre no es perdés ni una sola paraula. L’home a l’aigua les sentia com a través d’un vel. –Si el que t’he explicat és veritat, si tot aquest muntatge és una venjança pel que dic que li vas fer a la meva dona, i si m’he près tantes molèsties per trobar-te, per dur-te aquí i per executar-te, de veritat t’has cregut per un moment que ara et deixaré viure? Només perquè l’has encertada? Només perquè dius que et sap greu? De veritat et penses que estàs salvat?

L’home a l’aigua va tancar els ulls. No, no ho creia. No ho creia. No hi havia salvació d’una cosa així, d’un crim així. Fins i tot si no l’havia comès ell, gairebé començava a creure que algú havia de pagar-ho.

El sol era alt. A ell li semblava esblanqueït i balb, i el blau del cel transparent i agut com el glaç. En aquells moments, va prendre consciència del que li passaria. Això és tot, així s’acaba.

-Era veritat? La noia. –l’última voluntat del condemnat.

El capità va fer un somriure. L’home a l’aigua el va odiar per això. No tenia cap gràcia.

-No ho sabràs mai. Potser les tres històries eren veritat. Potser no n’era cap. Realment importa? Era tot part del joc.

L’home a l’aigua va somriure molt lléument, adonant-se que s’endormiscava.

-El joc. –va repicar.