La gossera, capítol 5

5.
En Tom sentia com l’excitació de les darreres hores s’anava desinflant a mesura que els peus se li empastifaven amb el llot negre del camp d’Ickfield. Les vaques endormiscades semblaven estrips més negres que el negre en una nit amb una lluna prima com el blanc de l’ungla. En Tom no s’atrevia a encendre la lot per por que el descobrissin, i es guiava tansols pels focus d’estadi que encegaven el camí de la gossera, com si fos un far que, enlloc d’aclarir la nit, feia les ombres més fosques. Més d’una vegada va ensopegar amb un sot o va caure de nassos quan un bassal de fang espès va atrapar-li els peus i es va negar a alliberar-lo. En arribar al perímetre del complex, en Tom ja formava part del paisatge: cobert de fang i arrebossat de palla i d’herba. Els peus li pesaven com si fossin de plom i el gust metàl·lic de la por se li barrejava a la boca amb el gust de terra xopa. Tant de bo que la càmera s’hagués salvat de l’ensolsiada.

Va aturar-se a una vintena de metres de la casa. Va treure’s els guants enfangats per no embrutar l’equip. Va engegar la càmera i va activar el visor nocturn. Amb una escombrada de dreta a esquerra va convènce’s que no hi havia ningú en aquella banda de la gossera. Es va aproximar més, va parar l’oïda. No res. Els gossos també estaven en silenci. En Tom va acostar-se més a les cel·les. El perímetre exterior de la malla metàl·lica estava cobert amb un plàstic gruixut. En Tom hi va fer un estrip amb la navalla suïssa, i va enganxar-hi un ull. Aquella cel·la estava desèrtica. Va fer el mateix amb la cel·la del costat i un parell més. Totes semblaven buides, però podia ben bé ser que els gossos dormissin a les casetes tranquil·lament. No tenia manera de saber-ho, i en tot cas es va preguntar de què li serviria si ho pogués esbrinar.

Es va asseure en una bala de palla embolicada amb un plàstic moll d’aigua. Però què esperava que passés? Què esperava trobar? Es va preguntar si tot plegat no havia estat una rucada.

Va estar-se allà assegut un quart d’hora, desanimat, sense voler anar-se’n i sense raons per quedar-se. I llavors, un gemec. Un únic gos ploriquejava i panteixava. No sonava inusual ni estrany, excepte que era l’únic so en tot el camp, i pel fet que no feia reaccionar cap dels altres gossos, si és que n’hi havia. En Tom es va aixecar i va mirar de guiar-se cap a l’origen del so. Venia d’una cel·la que tocava al bosc. Va fer un estrip al plàstic. Enmig de la cel·la, ajagut de costat i boquejant, un pastor alemany es planyia. En Tom va encendre la lot i va passar el raig de llum per tots els racons del perímetre. Va veure la col·lecció habitual d’objectes enfangats, sabates velles, joguines de goma, trossos de corda, pilotes de plàstic. I res més. Tret d’aquella olor... sentia una olor que no podia identificar, de resclosit, de podridura, com un soterrani humit. Costava de respirar. Es va posar el passamuntanyes per sobre el nas però encara no n’hi havia prou. L’olor era cada cop era més intensa i sentia ofec, com si li escorreguessin els pulmons d’aire. Ara sabia què li passava a aquell gos.
Li fallaven les cames. Va rebuscar per les butxaques i la motxilla i va trobar el kit de primers auxilis, on sabia que hi duia gases. L’ofec i l’angoixa el feien maldestre. En va agafar un plec, les va sucar amb aigua de la cantimplora i amb un raig d’alcohol, i va tapar-se el nas i la boca, mentre s’asseia a terra per respirar. Quan li va passar el mareig, va allunyar-se amb passes pesades i trontollants de la cel·la. I tot d’una, l’olor va cessar del tot, sobtadament, com si fos un canó de llum en un escenari o en una pel·lícula de fugues de presó.

Ara en Tom no necessitava tapar-se amb la gasa, però se la va passar per la cara i les mans per refrescar-se i tornar en sí. Va sentir un formigueig per la pell, com si es desinfectés una rascada. I llavors va sentir passes que venien del bosquet que s’alçava a la part est de la gossera. Es va tirar de panxa a terra. Va veure una persona amb màscara de cirurgià i una mena de capelina de plàstic llarga fins als peus, amb guants de silicona i un bastó molt llarg.

A la façana de la gossera que tocava amb el bosc, hi havia una caseta de metall com la de l’entrada. La teuladeta del refugi feia com un ràfec, i a sota hi havien fixat claus, dels quals la persona que havia sortit del bosc en va penjar la capelina i la màscara. Quan s’ho va haver tret tot, en Tom va veure que era el nano de les ulleres. El noi va obrir la porta de la caseta metàl·lica amb la clau que li penjava del cinturó, i la va tancar amb un clang darrere seu. Només quan ja era ben lluny els nervis de’n Tom van asserenar-se, i només llavors es va adonar que el gos havia deixat de ploriquejar.

Ara en Tom estava segur que aquella expedició no havia estat cap rucada. En aquell lloc hi passava una cosa molt estranya. Va aixecar-se i va mirar per l’estrip del plàstic que havia obert abans. El gos semblava profundament adormit.

El bosc, es va dir en Tom. La clau de tot això es troba al bosc. Va agafar la mascareta de cirurgià i la capelina del noi de les ulleres. Va endinsar-se bosc endins. Hi havia molts arbres caiguts, les arrels suspeses a mig aire com caps de medusa petrificats. Esbarzers i branques baixes l’esgarrapaven i se li arrapaven a la roba com si volguessin impedir-li l’avenç. La lot projectava més ombres que llum enmig de la fullaraca. No sabia cap a on es dirigia. Mirava de seguir un sender que s’obria entre la malesa, però en aquella foscor no estava segur que no l’hagués perdut feia estona.

Llavors va tornar a sentir aquella olor. Ara era més boscana, més de fong, però igual de malsana. En Tom va alegrar-se d’haver-se posat la màscara, tot i que al principi s’havia sentit una mica ridícul. Va desitjar poder-la sucar amb alcohol. Va seguir l’olor per damunt d’una riereta amb un pont compost de tres posts esteses fixades amb fang, per damunt d’un turonet i fins a una fondalada. Ho havia anat observant tot amb la lot, sense veure-hi gens. Ara va engegar la càmera. Va fer una repassada general amb la funció de visió nocturna activada. No res, una simple clariana de bosc. Què havia esperat. Va fer tres passes endavant. Va trepitjar un terreny que el va intrigar. Hagués jurat a primera vista que tota aquella clariana estava coberta per una tofa gruixuda de fulles seques, però allò que trepitjava semblava més una mena de fang. Va apuntar la càmera cap als peus. Al principi no entenia què veia. La visió nocturna ho convertia tot en un paisatge fantasmagòric de color blanc mortalla i verd ectoplasma, i al voltant dels seus peus el que apareixia semblava un parterre de flors. Va engegar la lot i va il·luminar el terra. En Tom es trobava plantat enmig de l’estesa dels líquens més grossos i més estranys que havia vist en tota la seva vida. Enmig dels líquens sorgien unes flors enormes i carnoses, grosses com un puny, i un tros enllà, les flors semblaven...

-Déu meu. –va bleixar en Tom, alhora que el raig de llum que sorgia de la lot es posava a tremolar incontrolablement, seguint el moviment de les seves mans.

Enmig de l’estesa de líquens una excrecència rosada que semblava en tot un cap de gos. Malgrat el tremolor del raig de llum, en Tom hi va veure les dents i els ulls. Va notar que tota la sang li marxava del rostre alhora que l’estómac li pujava pel coll.

Després es preguntaria si havia estat el terror el que li havia impedit adonar-se que tenia algú al darrere. Va sentir un cop fortíssim al clatell, i mentre queia de cara cap als líquens monstruosos encara va tenir temps de sentir terror en pensar que tocaria amb la pell aquelles flors de carn.

La gossera, capítol 4

4.

Va aparcar el cotxe a cinc-cents metres del camí d’Ickfield. Les capçades de roures i castanyers s’entreteixien formant una volta gòtica que l’amagava de tota mirada. S’havia equipat amb roba d’abric, caputxa inclosa, i una càmera digital que havia estat la seva joia i orgull feia un parell d’anys, quan va anar de vacances a Namíbia, que tenia la funció de visió nocturna. Havia dubtat una bona estona entre les botes de muntanya i les botes d’aigua. Al final havia escollit les botes d’aigua, recordant els bassals que havia trobat de camí a la gossera, i suposant que els camps que l’envoltaven no podien estar menys inundats.

Aviat es pondria el sol. S’estava assegut al cotxe fent temps, revisant el material –la bateria de la càmera, la lot, el passamuntanyes, la navalla suïssa. Es sentia una mica estrany i inesperadament excitat. No passa cada dia que hom es troba preparant-se per a una petita aventura.

Feia un parell de dies l’havia trucat una dona. Tenia una veueta esquifida i es trobava incòmoda, es notava per com parlava. Li va dir que tenia una cosa per explicar-li sobre Ickfield, que si us plau l’anés a veure a tal adreça. En Tom es va quedar tot parat i es va pensar si tenia cara de Bob Woodward, que totes les goles profundes del país se li llençaven als braços. Era fins i tot una mica alarmant. Quanta gent més sabia d’ell? Com diantre ho sabien? Si la gent d’Ickfield tenia tanta urgència de protegir els seus secrets com havia dit aquell altre home, potser calia que en Tom es preocupés! Va decidir que aniria a veure aquella dona, ni que fos per saber com s’havia assabentat del seu cas, i per què pensava que ell estaria interessat a conèixer-la.

-Vaig deixar la meva gossa a Ickfield un cap de setmana. En va tornar prenyada. Va tenir divuit cadells, divuit! I van viure tots. Unes bestioles molt tranquil·les, molt quietes i silencioses. La meva gossa va rebutjar-los al cap de dues setmanes. S’amagava sota el meu llit i no en volia sortir de cap manera. Vaig mirar de criar-los jo però al cap de dos dies ja n’estava fins al capdamunt. Vaig portar tots els cadells a Ickfield, els vaig dir que m’havien de compensar per tot allò. Em van donar una fortuna sense discutir, i dic una fortuna, i es van quedar els cadells molt satisfets. M’havia esperat que es fessin els desentesos. Tot va quedar explicat quan em vaig assabentar que els havien venut tots, del primer a l’últim, i a preus d’or. Vaig investigar una mica més: havien estat comprats per criadors d’arreu del món. Sembla que hi ha moltíssima demanda de gossos d’Ickfield, i que fins i tot renuncien als papers del pedigree, sempre i quan se’ls garanteixi que tenen origen en aquesta gossera. Resulta que els gossos d’Ickfield ho guanyen tot. Són exemplars perfectes, sense defectes ni malalties, amb un comportament sense màcula, molt fàcils d’ensinistrar. Però també m’han dit que no els venen mai com a mascotes, perquè són freds com un timpà de glaç.

-I per què m’ho diu, tot això?

-Perquè una persona em va dir que li interessaria.

-Qui?

-Això no li puc pas dir.

-Va ser en James Norton? –va insistir en Tom, pensant que potser havia estat l’home que li havia ensenyat aquelles imatges al mòbil.

-No sé qui és aquest home. –i en Tom va pensar que semblava sincera. També s’anava sentint més i més irritat.

-Miri, senyora, m’hauria de dir qui va escampant el meu nom pels carrers.

-Li puc dir que és algú que es preocupa pel que està passant a Ickfield. Algú que em va indicar on havia d’investigar.

-I per què jo?

-No ho sé. Em va dir que li interessaria. I doncs, n’està?

-De què?

-D’interessat.

En Tom havia deixat aquella dona sense esforçar-se gaire per dissimular el disgust i la frustració que sentia. N’estava, d’interessat? Es sentia com si algú el guiés no sabia cap a on, no sabia per a què. Un parell de dies després, s’estava assegut al seient del cotxe, esperant que es pongués el sol, amb equip per passar una nit a la intempèrie, observant, mirant de descobrir què passava en aquella gossera. Així doncs, siguis qui siguis, va pensar, adreçant-se a la persona que estava menant tota aquella gent cap a ell, suposo que tenies raó. Sí, hi estic interessat.

El sol s’havia post. Va empaquetar els objectes que havia estat revisant, va cordar-se la parka fins al coll. Va saltar del cotxe i va creuar la carretera, desèrtica. Les llumetes a les finestres de les granges del veïnat ja titil·laven entre els troncs dels arbres. Va saltar la tanca de fusta que envoltava els terrenys de la gossera, i va posar-se a caminar cap al complex i cap a la casa baixa. Va sentir un calfred d’anticipació i un buit embriagador a l’estómac. El cor li bategava amb explosions sordes. Es va adonar que sentia felicitat.

La gossera, capítol 3

3.

En Tom es va adonar que s’estava marejant.
-Però... no pot ser! Això són ulls i això són... dents?
-Sí senyor, i això d’aquí orelles. –va completar l’home, acompanyant el gest d’en Tom que resseguia les formes que apareixien a la pantalla del telèfon mòbil amb la punta del dit, com si necessités assenyalar-ho per entendre-ho.
-Però el seu gos no era mascle?
-Sí senyor.
-Però això no pot ser! Això no és un tumor!
-Ho sé. Són cadells.
-Cadells! –en Tom no se’n sabia avenir que aquell remenat de parts anatòmiques poguessin tenir res a veure amb les criatures adorables en què normalment hom pensa quan diu “cadells”.
-El problema és que, quan el veterinari els va obrir, va dir que havien de ser tumors amb una forma... com ho va dir, capritxosa. Que no tenien òrgans i que no estaven vius. Que eren tumors amb una forma curiosa. Però senyor, si això no és un fetus jo em dic Napoleó.
-I com ho explica?
-Jo sóc lampista. No ho sé explicar.
-I el veterinari què va dir?
-Va dir que ho comentaria al congrés en qüestió i que, ja que hi estava tan interessat, que em diria què hi deien els seus col·legues.
-I què van dir?
-No van dir res, senyor: les coses mai no van arribar al congrés.
-Què va passar?
-Em van dir que el veterinari encarregat havia canviat d’idea. I que havia fet destruir les coses.
-Però com!
-A mi no se’m volia posar al telèfon i quan anava a la consulta sempre em deien que estava fora. Un dia el vaig enganxar sortint de treballar. Em va dir que havia examinat les coses a fons i que havia decidit que no eren si no una curiositat. Que les havia deixat emmagatzemades i que algun assistent devia deixar el pot mal tancat o el que fos, el cas és que van començar a podrir-se i els van destruir perquè ja no servien per res. Va anar inventant-se la història allà mateix sense cap vergonya! Després em vaig assabentar que aquella consulta era molt amigueta de la gossera d’Ickfield.
-Amigueta?
-Sap que són criadors, oi? Doncs tota la feina de veterinària la porten a aquesta consulta on anava jo. Moltes vacunes, moltes revisions i moltes medicines que deixarien de col·locar si els feien enfadar.
-Creu que els d’Ickfield van demanar-los que destruissin les...?
-Que destruissin les coses? N’estic segur!
-Però tot això és increïble. Què creu que hi passa en aquell lloc?
-Ja li ho diré jo, què passa: el govern hi fa experiments! Amb cèl·lules mare i tot això!
-Però per què no fer servir animals de laboratori enlloc de mascotes?–va seguir-li la corrent.
-Miri, jo això ja no ho sé. Però en aquell lloc hi passa una cosa molt sinistra. Ara ja és el seu gos i el meu, i segur que n’hi ha molts més!

Aquell vespre, a casa, en Tom no podia treure’s del cap la imatge que li havia ensenyat aquell home a la pantalla del seu mòbil. No s’empassava allò dels experiments amb cèl·lules mare perquè no tenia cap ni peus, però era clar que passava una cosa estranya. Tenia al cap la imatge del complex d’Ickfield tal com l’havia vist l’últim cop, en una nit llòbrega i fangosa, i se li barrejava amb les escenes de les pel·lícules de Frankenstein amb una facilitat que esparverava. No podia ser, no podia deixar-se endur per la fantasia. Havia de treure el trellat de tot allò, enfrontar-se a aquella gent, descobrir què passava! En el fons no podia treure’s de dins el sentiment de culpa pel què li havia passat al seu gos. Ell l’havia deixat a les urpes de la gent d’Ickfield perquè li fessin vés a saber què. Ara descobriria la veritat i aquells malparits pagarien.

La gossera, capítol 2

2.

Al principi en Tom no volia admetre que res anés malament. Es deia a sí mateix que si el gos actuava de manera estranya era per la seva estada a la gossera, un lloc a què no estava habituat, amb gent que no coneixia, i una pila de gossos estranys. Era normal que no fos el mateix de sempre. Un parell de setmanes després de tornar, no obstant, el gos seguia actuant de manera estranya. Era una cosa subtil. Mirava al voltant seu sense parpellejar. S’estava quiet com un llangardaix, i caminava i es movia més com un felí que com un labrador de set anys. Quan el treia a passejar, enlloc de saltar i tibar de la corretja volent-ho ensumar tot, com abans, caminava al seu costat, a poc a poc, i enlloc de repassar les voreres amb el nas, portava el cap alt i observava. Quan ensopegaven amb un altre gos, aquest li grunyia. El Baloo ni s’immutava, com si fos una criatura d’una altra espècie fent-li gracietes des de darrere un vidre, com si fos al zoo.

En Tom estava alarmat. Ja no podia ignorar-ho i no s’ho sabia explicar. No podia deslliurar-se de la sensació pertorbadora que allò no era el seu gos.

Una nit, en Tom es va despertar de sobte per culpa del so agut d’un sol lament de dolor o angoixa. En Tom va sentir un tomb a l’estómac. Va saltar de llit i va baixar mig ensopegant per les escales. Es va trobar el Baloo enmig del menjador, assegut tot tibat com una estàtua d’Anubis, mirant-lo amb una expressió que en Tom no podia descriure sinó de desdeny.

El matí següent el va dur a cal veterinari. No sabia explicar ben bé quin era el problema, només que “estava estrany.” La veterinària va tirar pel dret i va prendre una requitzell de mostres i va encarregar una tirallonga de proves, incloses radiografies per a les quals normalment havien d’anestesiar el Baloo perquè s’estigués quiet. Aquest cop es va ajeure pacíficament a la gèlida llitera de metall, i va examinar el davantal folrat de plom de l’assistent vagament interessat. I mentrestant en Tom l’observava i tenia un rau-rau molt incòmode a la boca de l’estómac. Els comentaris dels presents sobre el caràcter tan pacífic i complaent del seu gos, que normalment l’enorgullirien, ara li causaven malestar. Fins i tot va estar temptat de demanar si se’l podien quedar en observació tota la nit, tot i que sabia com s’ho cobraven. Quan es va adonar com n’estava d’ansiós de treure’s el gos de sobre, es va sentir culpable i va obligar-se a emportar-se’l a casa.

Quan la veterinària va trucar amb els resultats, tenia un to fúnebre. En Tom va anar de dret a la consulta amb el Baloo al seu costat.

-El Baloo té càncer. –va dir la veterinària, amb to maternal. –A la cavitat abdominal. És molt voluminós. Podríem intentar treure-li, però a aquestes alçades no hi ha cap garantia. El més compassiu seria...

-Eutanasiar-lo. –va concloure en Tom, que no sabia què sentir. –És per això que està tan estrany? Pel tumor?

-Home, amb una cosa tan grossa segur que no es troba bé. Sí, deu ser per això.

En Tom se la va mirar sense creure-se-la. El fet és que tampoc ella no sabia explicar per què el Baloo no era ell mateix.

-Necessito temps. –va dir en Tom al cap d’un minut.

-Sí, és clar. Emporta-te’l a casa i, bé, pensa-hi.

-Preferiria deixar-lo aquí. –va dir en Tom molt ràpidament. Es va sentir obligat a explicar-se: -Així, si pateix, podeu ajudar-lo. En sabreu tenir cura millor que jo, oi?

La veterinària va convidar en Tom a acomiadar-se del gos. En Tom va escurar-se la gola com si fos un escolar a qui criden a la pissarra. Gos i home van mirar-se l’un a l’altre de fit a fit, amb desconfiança. La veterinària es va sentir incòmoda. No va comentar res.

Un cop a casa, a soles, en Tom va sentir com n’estava de buit aquell lloc sense el Baloo. A dins seu s’hi va combregar un batibull de tristesa i alleujament. Més que res, es va sentir culpable. Es va dir a sí mateix que el tumor ho explicava tot. Es va torturar a sí mateix per tenir tan poca comprensió, tan poca empatia. Va retornar al veterinari el dia següent decidit a endur-se el Baloo a casa i tenir-ne cura amb abnegació fins que el veiés patir.

La seva determinació es va fer engrunes quan va afrontar de nou aquells ulls castanys vermellosos, freds com un caramull de glaç, i totalment aliens. Va sospirar i va signar immediatament el formulari perquè el gos fos eutanasiat, cremat i extirpat de la seva vida. Aquell no era el seu gos.

*
Uns dies després, quan encara s’estranyava cada cop que tornava de treballar a una casa completament buida, i considerant la idea de trobar un gatet o una cadernera, un home va sortir a trobar-lo quan encara tenia les claus al pany. Semblava que feia una estona que l’esperava.

-Oi que el seu gos va tenir un tumor? –va dir, sense preàmbuls.

-Qui és vostè? –va replicar en Tom, sobressaltat.

-El meu dog també va tenir un tumor, i també el va agafar a Ickfield! –va dir l’home, com si allò ho expliqués tot. En Tom no va dir “el càncer no s’agafa com si fos un paràsit intestinal!”.

-Com ho sap vostè, tot això? –va dir enlloc d’això.

-Perquè anem al mateix veterinari. Bé, jo abans anava a un de diferent, però mai més!

-Aviam, què vol. De què es tracta tot això. –va dir en Tom, perdent la paciència.

-Miri, li explicaré què em va passar a mi. Vam dur el gos a la gossera d’Ickfield quan vam anar de vacances a les Canàries. Quan el vam anar a buscar, estava tot estrany. Un parell de mesos més tard vam veure que tenia sang a la caca i el vam dur al veterinari, el d’abans, no on va vostè ara. Em van dir que tenia càncer. La meva senyora no volia escoltar-se el veterinari, que deia que una operació segurament no faria cap bé. Ella volia que fessin tots els possibles. El gos es va morir durant l’operació. El veterinari em va dir que mai no havia vist una cosa com aquella. Que si podia portar el cas a un congrés o una cosa per l’estil. Li vaig dir que volia veure de què m’estava parlant. Em va ensenyar això que tenia congelat. –l’home va palpar-se les butxaques cercant el telèfon mòbil. Va pitjar un parell de tecles. –No té l’estómac delicat, oi? –va fer, protegint la pantalla amb el palmell de la mà.

-Què vol dir?

L’home va apartar la mà. En Tom va examinar la pantalla. Al principi no va entendre què estava veient. Va clivellar els ulls i va mirar-s’ho més d’aprop. Tot d’una, ho va veure clar. Va fer un bot.

-Déu meu! –va dir, sentint ganes de vomitar. –Què és això? ...Això d’aquí són...?

-Exacte. –va dir l’home, triomfalment, satisfet amb la reacció generada.

-Però, però... Això són ulls!

La gossera, capítol 1

1.

-És aquí, Ickfield Road.

En Tom va mirar que no vingués cap cotxe i va girar cap a la carretera que portava a la gossera. Era un camí molt accidentat, amb sots profunds que sempre estaven inundats i ressalts que sacsejaven els passatgers a dins del cotxe com sorra dins d’un sonall. No hi havia cap fanal, i les finestres de les cases dels voltants eren com ulls de gat sotjant entre la fosca des de darrere els arbres. Havia parat de ploure feia estona, i ara unes filagarses de color blanc os com mortalles s’havien alçat sobre el terra.

-Quina nit més llòbrega. –va comentar en Tom, alhora que s’esbarallava amb el volant per mantenir el cotxe a una distància segura de les tanques que flanquejaven el camí. En Jack va aferrar-se a l’agafador de la porta i no va dir res. Els cotxes el posaven nerviós, i una carretera com aquesta li recordava totes les limitacions de la seva assegurança de vida. El camí giragonsava enmig de camps desèrtics, puntejats aquí i allà amb acúmuls incongruents de materials de construcció i alguna excavadora.

-Em sembla que volen ampliar el negoci. –va dir en Tom.

Van deixar enrere un parell de piles de grava de més de dos metres.

-Diria que volen reparar el camí, però està clar que encara no han trobat el moment. –va fer en to de broma.

Aquells comentaris casuals ajudaven en Jack tan poc com aquells munts de grava ociosos. Ja es penedia de totes totes d’haver demanat a en Tom si li feia res portar-lo a casa des de l’aeroport, i se n’hagués hagut de desdir quan en Tom li havia dit que abans havia de passar a buscar el gos per la gossera.

El camí s’interrompia abruptament uns metres després dels munts de grava. Una última corba i hom topava de morros amb uns focus d’estadi de futbol apuntats directament cap al camí. Si és que arribaves a veure-hi més enllà, potser distingiries una casa allargada d’un sol pis i una mena de complex d’espais a l’aire lliure delimitats per xarxa metàl·lica, fixada a columnes primes de ciment. Semblava la presó de Guantànamo. En Tom va aparcar al costat d’un tot-terrent colossal brut de fang i va apagar el motor.

-Vols venir? –va preguntar en Tom.

-T’espero aquí, si no et fa res. –va respondre en Jack, sense pensar-s’hi gaire.

En Tom va baixar del cotxe i es va dirigir cap a la casa, cordant-se l’abric i palpant-se les butxaques aviam si trobava el llibre de xecs, alhora que mirava d’esquivar els bassals de fang en el seu camí. En Jack es va remenar una mica al seient. Tenia l’esquena força adolorida pel vol, i aquell camí endimoniat havia acabat de rematar-lo. Feia molt de fred, i sentia la punta del nas com la closca d’un ou acabat de treure de la nevera. Odiava tenir el nas fred. Li semblava que els llums d’estadi li apuntaven directament als ulls, i abaixar la visera només servia a mitges. Volia arribar a casa. Va mirar la porta de l’edifici allargat, cercant en Tom. Estava trigant una eternitat.

Va percebre un moviment just de cua d’ull. Una ombra havia bloquejat la llum durant un instant; un rat-penat, potser. Va pensar que, tot i que en Tom li havia dit que aquell lloc estava sempre ple, no veia ni sentia cap gos a dins de les cel·les. “Unes instal·lacions molt bones. Cada gos té un pati sencer per ell sol i un refugi amb cal·lefacció. L’altre lloc on solia portar el Baloo, el meu gos dic, només tenia un parell de metres quadrats, no hi tocava la llum del sol, i tot i que et garantien que el treien a passejar pel camp que tenien dos cops al dia, tampoc te’n pots refiar, ja saps què vull dir. Aquest és un bon lloc. Però has de fer la reserva amb setmanes i setmanes d’antel·lació, tenen molta demanda.” En Jack no hi havia estat realment interessat, però havia anat fent que sí per educació. Ara estava malhumorat i avorrit, així que va baixar del cotxe, es va cordar l’abric fins al nas, i va fer tres o quatre passes sense pensar gaire cap a on, les mans ben entaforades a les butxaques, un baf de vapor blanc sortint-li dels narius. Es va apropar a la xarxa metàl·lica. El va rebre una tirada histèrica de lladrucs molt aguts i extremadament irritants. A en Jack no li agradaven els gossos, ni en sabia gaire, però reconeixia un Yorkshire Terrier quan el sentia. Uns mardufietes torra-collons. Va fer una ullada al pati per on campava aquella rata peluda. Uns quatre per sis metres molt estimables de fang i clapes de gespa, sabates velles, ossos de joguina i pilotes de goma escampades pel llot. No podia dir si eren del gos o de la gossera. No hagués pogut endevinar ni volent-ho quant feia que corrien per allà aquells objectes. El fang omnipresent feia semblar que tot era de l’època de la primera guerra mundial.

La rata peluda va deixar de bordar finalment. La pau va tornar. Ah, el silenci, va sospirar en Jack amb alleujament. Al cap d’un parell de minuts, no obstant, es va adonar que hi havia quelcom que no encaixava. En Tom no havia dit que aquella gent sempre eren plens? En Jack no hi entenia gaire, de gossos, però, que no és cert que s’exciten quan senten un altre gos bordar? Com és que hi havia aquell silenci?

Un estrall metàl·lic va ressonar darrere seu, sobresaltant-lo. Era la porta d’una caseta de metall adjacent a les tanques de les cel·les, que ara que ho veia bé resultava ser un passatge cobert entre el passadís que discorria pel mig de les dues rengleres de cel·les i la resta de l’univers. Possiblement per impedir que, si algun gos s’escapava de la seva cel·la, pogués fugir fàcilment a camp obert. Un home jove va sortir del passatge de metall, embolcallat amb un abric folrat, una gorra i una manta. Mentre caminava anava netejant-se les ulleres de pasta negra amb una punta de la samarreta.

-‘Na nit. –va fer, sense aturar-se en el seu camí cap a la casa, alhora que es posava les ulleres. En Jack hagués pogut jurar, fins i tot sense veure-les, que els vidres eren greixosos i entelats, perquè l’home feia aquesta impressió.
El noi va entrar i va sortir de la casa en un parell de segons, va refer el camí, va tornar a entrar al refugi de metall, la porta va fer un clang quan la va tancar de cop. En Tom va sortir de la casa al cap d’un moment.

-Tot bé? –va preguntar al Jack. –Ja gairebé he enllestit. Han anat a buscar-lo.

En Jack va assentir, va expirar vapor.

-Els amos d’aquest lloc –va comentar en Tom, en un murmuri –són una parella de mitjana edat; sempre s’estan tirant els plats pel cap. M’han tingut una hora allà plantat perquè estaven discutint que si l’un havia fet noséquè i l’altra no havia fet noséquants. Ha estat curiós, perquè...

Va començar a plovisquejar. En Jack va fer un somriure de circumstàncies i va anar cap al cotxe, deixant en Tom a mitja paraula. Ell no s’ho va prendre del tot malament. Ja sabia de quina manera era en Jack.

Al cap del que va semblar un segle sencer, el noi de l’abric folrat i la gorra va sortir de la caseta metàl·lica amb un farcell de mantes de color sospitós i un gos subjecte amb una corretja de corda. Era un labrador negre i saludable, molt excitat i molt mogut.

-Oh, merda. –es va dir el Jack a sí mateix, mentre escenes de sang i fetge desfilaven pel seu cap, protagonizades per un labrador negre que saltava al coll del seu amo enmig de l’autopista, causant un accident múltiple de quaranta cotxes, amb vint ferits i deu morts.

Mentrestant, al costat de la caseta metàl·lica, en Tom maldava per posar la seva pròpia corretja al coll del Baloo que, tot i que intentava obeir quan li deien que s’asseiés, estava simplement massa excitat per creure. En Tom no havia instruït com calia el seu gos, i tot el que aquest havia après es devia al caràcter d’esponja intel·ligent dels labradors. I era un d’aquells amos que no podia evitar sentir per dins una gran escalfor de felicitat quan el seu gos el rebia saltant mig metre en l’aire i posant-li les dues potes al pit. Era un bon gos, que no creia gaire però tampoc no feia maleses. Quan finalment va portar la corretja al coll, es va asserenar una mica. El noi de l’abric folrat va retirar la corretja de corda i va fer un gest amb el cap a en Tom.

-Ja ens veurem. –va dir, i es va ficar a la caseta de metall.

En Tom va tibar del gos, que ho volia ensumar tot, fins al portaequipatges del cotxe. El Baloo va intentar saltar-hi abans i tot que la porta estigués oberta del tot, i es va fer un cop de cap. En Jack, que havia contemplat el nerviosisme d’aquella bèstia negra i grossa amb aprensió, en sentir el clang va tornar a cagar-se en tot internament. El segon cop, el Baloo va poder entrar al portaequipatges amb èxit, i va asseure-s’hi, molt satisfet amb sí mateix, remenant la cua i fent una expressió que el seu amo no podia qualificar sinó de gran somriure. En Tom va tancar el portaequipatges i va pujar al cotxe.

-Som-hi, doncs. –va dir, sentint-se alegre. Tot i que era tan fosc i que en Tom difícilment se n’adonaria, en Jack va trobar escaient de somriure polidament.

De nou van haver d’esbarallar-se amb els sots i ressalts de la carretera. Allà al portaequipatges, el Baloo no va dir ni mu. En Jack va estar temptat de sentir alleujament, però va decidir-se a reservar-se el judici. Els animals són imprevisibles.

Van deixar enrere la carretera que discorria entre les granges i van prendre’n una de pavimentada que els va conduir finalment a l’autopista. Amb el frec constant i gairebé relaxant del quitrà de qualitat sota les rodes, la cabina del cotxe va quedar sobtadament silenciosa, i es va fer patent la manca entre els passatgers de coses per dir-se.

Quan en Tom va començar a parlar, en Jack hagués jurat que ho feia per trencar el silenci. No era per això.

-Que callat que està el Baloo. Que estrany.

En Jack va fer que sí i va fer mmm. Va preguntar mentalment “és que habitualment et dóna conversa?”

-No, vull dir, creus que està bé? –va insistir en Tom.

-Deixa’l estar, deu estar cansat. –va dir en Jack, fent un exercici molt obvi de transferència i desitjant que el conductor es dediqués únicament a estar per la carretera.

-Cansat de què? –va replicar en Tom, retòricament. –Baloo! Estàs bé Baloo?

Mare de déu senyor, va exclamar en Jack mentalment. Suposo que esperes que respongui “no, és que anar amb cotxe em mareja”!

-Ah, mite’l. –va dir en Tom, mirant pel retrovisor, amb to d’haver-se tret un pes de sobre, un sentiment que la gent com en Jack no podria compartir ni entendre’l mai.

En Jack va girar el cap –ni ell no sabia per què, perquè maleït l’interès que tenia en el coi de gos- i va patir un sobressalt: el cap del gos sortia per darrere dels respatllers dels seients del darrere, com si flotés en aquella foscor, els ulls castanys tirant a vermellosos clavats en els seus. No panteixava ni es movia, simplement el mirava directament als ulls.

-Jesús! –va fer en Jack. –M’ha espantat.

En Tom va riure.

-No li faria mal ni a una mosca. –va declarar, pensant tot d’una amb quina alegria el Baloo empaitava mosques a l’estiu i les capturava d’un mos.

Va mirar pel retrovisor un altre cop i es va topar amb els ulls del Baloo com amb un mur de glaç. En Tom va entendre què havia volgut dir en Jack, però no va dir-ho.