La gossera, capítol 2

2.

Al principi en Tom no volia admetre que res anés malament. Es deia a sí mateix que si el gos actuava de manera estranya era per la seva estada a la gossera, un lloc a què no estava habituat, amb gent que no coneixia, i una pila de gossos estranys. Era normal que no fos el mateix de sempre. Un parell de setmanes després de tornar, no obstant, el gos seguia actuant de manera estranya. Era una cosa subtil. Mirava al voltant seu sense parpellejar. S’estava quiet com un llangardaix, i caminava i es movia més com un felí que com un labrador de set anys. Quan el treia a passejar, enlloc de saltar i tibar de la corretja volent-ho ensumar tot, com abans, caminava al seu costat, a poc a poc, i enlloc de repassar les voreres amb el nas, portava el cap alt i observava. Quan ensopegaven amb un altre gos, aquest li grunyia. El Baloo ni s’immutava, com si fos una criatura d’una altra espècie fent-li gracietes des de darrere un vidre, com si fos al zoo.

En Tom estava alarmat. Ja no podia ignorar-ho i no s’ho sabia explicar. No podia deslliurar-se de la sensació pertorbadora que allò no era el seu gos.

Una nit, en Tom es va despertar de sobte per culpa del so agut d’un sol lament de dolor o angoixa. En Tom va sentir un tomb a l’estómac. Va saltar de llit i va baixar mig ensopegant per les escales. Es va trobar el Baloo enmig del menjador, assegut tot tibat com una estàtua d’Anubis, mirant-lo amb una expressió que en Tom no podia descriure sinó de desdeny.

El matí següent el va dur a cal veterinari. No sabia explicar ben bé quin era el problema, només que “estava estrany.” La veterinària va tirar pel dret i va prendre una requitzell de mostres i va encarregar una tirallonga de proves, incloses radiografies per a les quals normalment havien d’anestesiar el Baloo perquè s’estigués quiet. Aquest cop es va ajeure pacíficament a la gèlida llitera de metall, i va examinar el davantal folrat de plom de l’assistent vagament interessat. I mentrestant en Tom l’observava i tenia un rau-rau molt incòmode a la boca de l’estómac. Els comentaris dels presents sobre el caràcter tan pacífic i complaent del seu gos, que normalment l’enorgullirien, ara li causaven malestar. Fins i tot va estar temptat de demanar si se’l podien quedar en observació tota la nit, tot i que sabia com s’ho cobraven. Quan es va adonar com n’estava d’ansiós de treure’s el gos de sobre, es va sentir culpable i va obligar-se a emportar-se’l a casa.

Quan la veterinària va trucar amb els resultats, tenia un to fúnebre. En Tom va anar de dret a la consulta amb el Baloo al seu costat.

-El Baloo té càncer. –va dir la veterinària, amb to maternal. –A la cavitat abdominal. És molt voluminós. Podríem intentar treure-li, però a aquestes alçades no hi ha cap garantia. El més compassiu seria...

-Eutanasiar-lo. –va concloure en Tom, que no sabia què sentir. –És per això que està tan estrany? Pel tumor?

-Home, amb una cosa tan grossa segur que no es troba bé. Sí, deu ser per això.

En Tom se la va mirar sense creure-se-la. El fet és que tampoc ella no sabia explicar per què el Baloo no era ell mateix.

-Necessito temps. –va dir en Tom al cap d’un minut.

-Sí, és clar. Emporta-te’l a casa i, bé, pensa-hi.

-Preferiria deixar-lo aquí. –va dir en Tom molt ràpidament. Es va sentir obligat a explicar-se: -Així, si pateix, podeu ajudar-lo. En sabreu tenir cura millor que jo, oi?

La veterinària va convidar en Tom a acomiadar-se del gos. En Tom va escurar-se la gola com si fos un escolar a qui criden a la pissarra. Gos i home van mirar-se l’un a l’altre de fit a fit, amb desconfiança. La veterinària es va sentir incòmoda. No va comentar res.

Un cop a casa, a soles, en Tom va sentir com n’estava de buit aquell lloc sense el Baloo. A dins seu s’hi va combregar un batibull de tristesa i alleujament. Més que res, es va sentir culpable. Es va dir a sí mateix que el tumor ho explicava tot. Es va torturar a sí mateix per tenir tan poca comprensió, tan poca empatia. Va retornar al veterinari el dia següent decidit a endur-se el Baloo a casa i tenir-ne cura amb abnegació fins que el veiés patir.

La seva determinació es va fer engrunes quan va afrontar de nou aquells ulls castanys vermellosos, freds com un caramull de glaç, i totalment aliens. Va sospirar i va signar immediatament el formulari perquè el gos fos eutanasiat, cremat i extirpat de la seva vida. Aquell no era el seu gos.

*
Uns dies després, quan encara s’estranyava cada cop que tornava de treballar a una casa completament buida, i considerant la idea de trobar un gatet o una cadernera, un home va sortir a trobar-lo quan encara tenia les claus al pany. Semblava que feia una estona que l’esperava.

-Oi que el seu gos va tenir un tumor? –va dir, sense preàmbuls.

-Qui és vostè? –va replicar en Tom, sobressaltat.

-El meu dog també va tenir un tumor, i també el va agafar a Ickfield! –va dir l’home, com si allò ho expliqués tot. En Tom no va dir “el càncer no s’agafa com si fos un paràsit intestinal!”.

-Com ho sap vostè, tot això? –va dir enlloc d’això.

-Perquè anem al mateix veterinari. Bé, jo abans anava a un de diferent, però mai més!

-Aviam, què vol. De què es tracta tot això. –va dir en Tom, perdent la paciència.

-Miri, li explicaré què em va passar a mi. Vam dur el gos a la gossera d’Ickfield quan vam anar de vacances a les Canàries. Quan el vam anar a buscar, estava tot estrany. Un parell de mesos més tard vam veure que tenia sang a la caca i el vam dur al veterinari, el d’abans, no on va vostè ara. Em van dir que tenia càncer. La meva senyora no volia escoltar-se el veterinari, que deia que una operació segurament no faria cap bé. Ella volia que fessin tots els possibles. El gos es va morir durant l’operació. El veterinari em va dir que mai no havia vist una cosa com aquella. Que si podia portar el cas a un congrés o una cosa per l’estil. Li vaig dir que volia veure de què m’estava parlant. Em va ensenyar això que tenia congelat. –l’home va palpar-se les butxaques cercant el telèfon mòbil. Va pitjar un parell de tecles. –No té l’estómac delicat, oi? –va fer, protegint la pantalla amb el palmell de la mà.

-Què vol dir?

L’home va apartar la mà. En Tom va examinar la pantalla. Al principi no va entendre què estava veient. Va clivellar els ulls i va mirar-s’ho més d’aprop. Tot d’una, ho va veure clar. Va fer un bot.

-Déu meu! –va dir, sentint ganes de vomitar. –Què és això? ...Això d’aquí són...?

-Exacte. –va dir l’home, triomfalment, satisfet amb la reacció generada.

-Però, però... Això són ulls!