La gossera, capítol 4

4.

Va aparcar el cotxe a cinc-cents metres del camí d’Ickfield. Les capçades de roures i castanyers s’entreteixien formant una volta gòtica que l’amagava de tota mirada. S’havia equipat amb roba d’abric, caputxa inclosa, i una càmera digital que havia estat la seva joia i orgull feia un parell d’anys, quan va anar de vacances a Namíbia, que tenia la funció de visió nocturna. Havia dubtat una bona estona entre les botes de muntanya i les botes d’aigua. Al final havia escollit les botes d’aigua, recordant els bassals que havia trobat de camí a la gossera, i suposant que els camps que l’envoltaven no podien estar menys inundats.

Aviat es pondria el sol. S’estava assegut al cotxe fent temps, revisant el material –la bateria de la càmera, la lot, el passamuntanyes, la navalla suïssa. Es sentia una mica estrany i inesperadament excitat. No passa cada dia que hom es troba preparant-se per a una petita aventura.

Feia un parell de dies l’havia trucat una dona. Tenia una veueta esquifida i es trobava incòmoda, es notava per com parlava. Li va dir que tenia una cosa per explicar-li sobre Ickfield, que si us plau l’anés a veure a tal adreça. En Tom es va quedar tot parat i es va pensar si tenia cara de Bob Woodward, que totes les goles profundes del país se li llençaven als braços. Era fins i tot una mica alarmant. Quanta gent més sabia d’ell? Com diantre ho sabien? Si la gent d’Ickfield tenia tanta urgència de protegir els seus secrets com havia dit aquell altre home, potser calia que en Tom es preocupés! Va decidir que aniria a veure aquella dona, ni que fos per saber com s’havia assabentat del seu cas, i per què pensava que ell estaria interessat a conèixer-la.

-Vaig deixar la meva gossa a Ickfield un cap de setmana. En va tornar prenyada. Va tenir divuit cadells, divuit! I van viure tots. Unes bestioles molt tranquil·les, molt quietes i silencioses. La meva gossa va rebutjar-los al cap de dues setmanes. S’amagava sota el meu llit i no en volia sortir de cap manera. Vaig mirar de criar-los jo però al cap de dos dies ja n’estava fins al capdamunt. Vaig portar tots els cadells a Ickfield, els vaig dir que m’havien de compensar per tot allò. Em van donar una fortuna sense discutir, i dic una fortuna, i es van quedar els cadells molt satisfets. M’havia esperat que es fessin els desentesos. Tot va quedar explicat quan em vaig assabentar que els havien venut tots, del primer a l’últim, i a preus d’or. Vaig investigar una mica més: havien estat comprats per criadors d’arreu del món. Sembla que hi ha moltíssima demanda de gossos d’Ickfield, i que fins i tot renuncien als papers del pedigree, sempre i quan se’ls garanteixi que tenen origen en aquesta gossera. Resulta que els gossos d’Ickfield ho guanyen tot. Són exemplars perfectes, sense defectes ni malalties, amb un comportament sense màcula, molt fàcils d’ensinistrar. Però també m’han dit que no els venen mai com a mascotes, perquè són freds com un timpà de glaç.

-I per què m’ho diu, tot això?

-Perquè una persona em va dir que li interessaria.

-Qui?

-Això no li puc pas dir.

-Va ser en James Norton? –va insistir en Tom, pensant que potser havia estat l’home que li havia ensenyat aquelles imatges al mòbil.

-No sé qui és aquest home. –i en Tom va pensar que semblava sincera. També s’anava sentint més i més irritat.

-Miri, senyora, m’hauria de dir qui va escampant el meu nom pels carrers.

-Li puc dir que és algú que es preocupa pel que està passant a Ickfield. Algú que em va indicar on havia d’investigar.

-I per què jo?

-No ho sé. Em va dir que li interessaria. I doncs, n’està?

-De què?

-D’interessat.

En Tom havia deixat aquella dona sense esforçar-se gaire per dissimular el disgust i la frustració que sentia. N’estava, d’interessat? Es sentia com si algú el guiés no sabia cap a on, no sabia per a què. Un parell de dies després, s’estava assegut al seient del cotxe, esperant que es pongués el sol, amb equip per passar una nit a la intempèrie, observant, mirant de descobrir què passava en aquella gossera. Així doncs, siguis qui siguis, va pensar, adreçant-se a la persona que estava menant tota aquella gent cap a ell, suposo que tenies raó. Sí, hi estic interessat.

El sol s’havia post. Va empaquetar els objectes que havia estat revisant, va cordar-se la parka fins al coll. Va saltar del cotxe i va creuar la carretera, desèrtica. Les llumetes a les finestres de les granges del veïnat ja titil·laven entre els troncs dels arbres. Va saltar la tanca de fusta que envoltava els terrenys de la gossera, i va posar-se a caminar cap al complex i cap a la casa baixa. Va sentir un calfred d’anticipació i un buit embriagador a l’estómac. El cor li bategava amb explosions sordes. Es va adonar que sentia felicitat.