Aigües Càlides, Capítol 2

Migdia. El mar encara li semblava càlid.

-Per què ho fas això? –va dir l’home a l’aigua, parlant més amb sí mateix que amb el capità. Va sentir un accés de fúria. –Es pot saber què t’he fet? Si ni tansols no t’havia vist mai abans! –va fer una esquitxada.

-Ah, un motiu. Una raó. –va dir el capità, somrient d’una manera que va fer sentir molt menut l’home a l’aigua. –Hi ha d’haver una raó. No pot ser qüestió d’atzar. No pot ser que et moris per casualitat! –supurant sarcasme. Va procedir amb un to gairebé filosòfic. -Una raó pot servir per aferrar-t’hi gairebé tant com una corda. Però escolta’m bé. Escolta’m. –va canviar el to a conspiratori i es va inclinar fora de la borda, com si volgués parlar confidencialment. –Atura’t a rumiar-te això per un instant: I si realment no hi ha cap raó? Potser ni tansols no hi havia cap pla! Has pujat a bord, a mig camí t’ha vingut de gust nedar, i quan t’he vist tornar, he pensat “i si no el deixo tornar a pujar?” No ho havies pensat, oi? No, és clar que no. Perquè seria tan injust. Si t’has de morir de fred enmig del mar, més val que sigui per una bona raó.

L’home a l’aigua havia parat de fer anar els peus i les mans. Al front se li havien fet uns plecs profunds. No havia pensat en res de tot això, en realitat no.

-Així doncs, diguem que sí que hi ha una raó. Només per continuar la conversa. Diguem que t’he escollit per un motiu. Diguem, fins i tot, que m’he passat tot el matí ficant-te al cap la idea de saltar del vaixell enmig del no-res. Diguem que hi ha un pla. Potser si hi rumies prou podries descobrir quin és. No seria bo. Que poguessis abastar-me, com si diguéssim, arribar a mi. –un èmfasi desagradablement sarcàstic en aquella paraula. –Que poguessis entendre què estic fent, per què ho faig, o per què t’ho estic fent específicament a tu. Et donaria un punt de suport, un punt de pressió. Qui sap si podria donar-te una oportunitat! –El capità va clavar un esguard intens a l’home a l’aigua que es va prolongar horriblement, en silenci. Després es va tombar, es va inclinar, i va agafar una llauna de cervesa de la nevera, al cofre de babord, sota el banc.

L’home a l’aigua es mirava les mans sota l’aigua, distorsionades i brillants i blanques. Les tenia arrugades com panses. Aviat es començarien a tornar blaves.

-Tindria més sentit, tot plegat- va continuar el capità, de nou com si pensés en veu alta. –Seria un descans. Que d’alguna manera haguessis fet alguna cosa per merèixer tot això. –El capità va fer un glop de cervesa gelada. L’home a l’aigua no el va mirar, però ho va sentir. Es va passar la llengua pels llavis secs. –Hi ha dies que penso que tots hem fet alguna cosa per la qual mereixem una mort cruel. Però si ens ho mereixem tots, llavors, d’alguna manera, no s’ho mereix ningú.

Aigües Càlides, Capítol 1

Els ulls negres de l’home de la barca el cremaven com una burilla encesa.

-Ja t’has cansat de suplicar? –va dir l’home de la barca.

L’home que era a l’aigua no va dignar-se a contestar.

Havia trigat hores a adonar-se que el capità no feia broma. Al principi no s’acabava de creure el que li estava passant. Era absurd. La situació era simple: havia llogat una barca per a un cap de setmana llarg de pesca a l’illa. A mig camí li havia vingut de gust nedar una mica, just quan no es veia terra per enlloc. S’havia posat el vestit de neoprè i el ganivet a la cuixa per figurar, perquè l’aigua estava endimoniadament càlida, i què hi havia per punxar? Les aletes les duia per si les corrents eren més fortes que no semblava, i les ulleres i el tub se’ls havia posat per costum. Havia fet unes quantes braçades, havia fet el mort, havia sentit la connexió amb l’ànima secreta del planeta i tot això, i llavors havia nedat cap al vaixell. El capità havia engegat i s’havia allunyat, aturant-se a unes deu braçades. Ell va tornar a intentar acostar-se al vaixell. El capità se’n va tornar a allunyar. I així havia continuat, mantenint-se sempre a una distància calculadorament assequible, mai tan allunyat que semblés inútil d’intentar abastar-lo, mai prou aprop perquè hi hagués una possibilitat real, com el turment de Tàntal. Ell s’havia esgotat deixant-se temptar una i altra vegada, i posant-se rabiós, i maleïnt i insultant i suplicant, no necessàriament per aquest ordre. I sense obtenir cap resultat, ni tansols una resposta. Ara estava decidit a no deixar-se prendre el pèl un altre cop, a mantenir la calma i resoldre el problema. Va començar a repassar amb el pensament els perills de la situació, i les oportunitats. Havia començat a mirar al voltant seu sense ni adonar-se’n.

-Estàs pensant “apareixerà algú”, oi que sí? –va dir el capità. –Estàs pensant “Que no és aquesta la ruta cap a una illa de turistes? Les illes necessiten queviures. Passarà un ferri, o un carregador, o un repartidor de llet! Apareixerà algú, em veurà i estaré salvat.” –Era enervant el teatre que hi posava. –No és això el que estàs pensant?

L’home a l’aigua es va sentir estudiat, com un insecte sota la lent d’un microscopi, el llum de l’objectiu travessant-lo; com si no tingués substància. Sí, certament, aquest pensament li havia passat pel cap. I doncs, per què el capità semblava tan indiferent davant d’aquesta possibilitat? Era un inconscient, o és que tal vegada sabia quelcom que ell no sabia? Que difícil que era suportar aquella mirada tan negra, tan buida, tan brillant com uns ulls de nina.
-De fet, estava considerant si era millor tallar-te el coll amb el ganivet que porto, o si és millor escanyar-te. O potser t’hauria de fotre de cap per la borda i observar com t’ofegues. –va mirar de sonar tan amenaçador com el capità, però es va adonar que sobreactuava.

El capità va fer una rialla curta, cruel, com un grall de garsa.

-No és això el que estàs pensant. –i es va tirar cap enrere, desapareixent rere l’aleta. L’home a l’aigua sabia que s’havia estirat als bancs encoixinats que hi havia a la banyera on ell mateix havia estat feia un parell d’hores, gaudint de les vistes, prenent una cervesa de llauna, deixant-se amararar del sol i de la brisa salada, sentint-se viu.

Quins són els problemes més urgents a què m’enfronto?, va preguntar-se l’home a l’aigua. L’illa es trobava a unes tres hores cap al nord-est, si és que no s’equivocava –tres hores a motor, és a dir. En aquests moments, les seves aigües deuen estar plenes de turistes grassos i alegres que fan la primera immersió de la seva vida, mirant els peixets i les anemones, xisclant quan veuen que entre dues roques s’hi remou un pop que canvia de colors, fent-se fotos al costat d’un bivalve gegant amb les seves càmeres submergibles d’un sol ús. Als més atrevits –i els més afluents- les llanxes els durien a fer safaris a la zona dels esculls, a veure com alimentaven els taurons grisos de puntes blanques amb peixos morts. No semblava la idea d’un submarinista aficionat, però amb certa experiència, d’unes bones vacances. Què diables l’havia dut a ell a aquell paradís de turistes? Bé, era el lloc més proper per a una excursioneta d’un cap de setmana llarg, i ell es delia per una mica de mar. I llavors, per què diables no hi havia anat amb avió? S’havia dit que no volia començar unes vacances ficant-se en una llauna de sardines amb mesures de seguretat cada dia més absurdes. Que entre una cosa i l’altra –facturar, passar els controls, embarcar...- tampoc no era tan ràpid, i en tot cas preferia un i mil cops arribar-hi amb una llanxa, tot sol, ben còmode, sense haver de passar per arcs detectors de metalls descalç com si fos un delinqüent. Però per què collons havia cedit al caprici de saltar a nedar enmig del mar, això sí que no s’ho sabria explicar mai. Més que res perquè, quan s’hi posava a pensar, començava a veure-ho tot roig. Va inspirar profundament. Va mirar de calmar-se.

A tres hores cap a l’oest, més o menys, hi havia el continent. De nou, tres hores a motor. Què devia representar, aquella distància, a força de braços? Possiblement, massa. Els corrents li anaven en contra. Els corrents se l’enduien oceà endins. Has de reservar les forces, fer moviments suaus, pensar, va dir-li la veu del seny. He de fer alguna cosa o em tornaré boig, va dir una altra veu. Es va posar les ulleres i el tub i es va deixar flotar amb el cap dins l’aigua, potser amb l’esperança que allò li donaria idees, potser per poder-se oblidar dels ulls del capità durant uns minuts. No hi havia res per veure, ni un banc de sorra, ni una rocalla de corall, tansols blau, un blau que quan el mires fixament s’esvaneix, perquè al cap i a la fi és un color fantasma, un reflex. Els seus ulls van començar a resseguir les línies de llum blanca, evanescents i rectíssimes que naixien per damunt seu i covergien en un punt a una fondària impensable; apuntaven cap a un indret glacial i fosquíssim en què criatures de malson es nodrien de les coses mortes que queien del món de la llum, com ell mateix. Li va sobrevenir una glopada de vertigen. Va treure el cap de l’aigua amb un esquitx. Sentia el cor a la gola. Va pensar que fàcil que era cedir al terror, empassar-se aigua i ficar-se en problemes. Quan va mirar cap al vaixell, el capità l’observava. Es va sentir de nou estudiat com una bestiola de laboratori.

-Què estàs mirant. –va escopir, la veu encara escanyada pel pànic de feia un instant.

El capità no va alterar l’expressió hieràtica, com una icona romànica.

-Saps que podries morir-te de fred, en aquesta aigua? –va dir amb to casual, com si pensés en veu alta. -25 graus Celsius; 27, potser, al pic del migdia. I així i tot t’hi pots congelar, si t’hi estàs prou estona. Conducció: transferència de calor per contacte d’una superfície a una altra, d’un cos a un altre cos, o d’un cos al medi. A mesura que et refredis, se t’accelerarà el cor. Començaràs a tremolar. Moderadament primer, convulsivament després, fins que les mans se’t tornaran inútils. Quan la teva temperatura interna baixi a menys de 35 graus, començaràs a morir. El cor començarà a alentir-se’t. La respiració també. La tremolor crema oxigen i força el cor. Començaràs a sentir confusió. Arribat aquest punt, si no es fa res per escalfar-te, la mort pot ocórrer en menys de dues hores. No sé quin procés d’acidosi metabòlica. Als 33 graus, tindràs la consciència completament ocluïda. Per sota de 32, el tremolor s’aturarà, et pixaràs a sobre, entraràs en un estat d’estupor i després coma. A 27 graus perds els reflexes. Semblaràs mort. A 24 les funcions del teu cos es col·lapsaran. Han aconseguit reviure gent amb una temperatura interna inicial de 15 graus sense danys cerebrals notables, però es tractava de gent que havia estat immergida en aigua a temperatura pròxima al punt de congelació. No és el teu cas. –el capità va desviar la vista cap a mar obert, com si tot allò només tingués un interès relatiu.

L’home a l’aigua estava esparverat.

-Estàs intentant matar-me? –va fer, amb incredulitat.

-Ja ho estic aconseguint. –va dir el capità, retornant els ulls negres cap a l’home que volia assassinar.

-Però... però què collons et passa, tio? Quin problema tens? –va fer l’home a l’aigua amb un bleix de terror.

Un somriure minúscul va tòrcer la comissura dels llavis del capità.

-Em temo que el problema és tot teu. –va fiblar.

Aigües Càlides (Presentació)

Demà publicaré el primer capítol d'"Aigües Càlides". És una història que significa molt per a mi. És la primera coseta de ficció que aconseguia escriure des de feia molts anys -pel que fa a la resta estava completament empantanegada amb el Manglar. Fins i tot la meva imaginació hi estava atrapada!

Se'm va acudir un dia de sobte, com del no-res. Em va venir al cap el començament d'un diàleg, i després el cos de la història, i quan semblava que el daixonses defallia, un bon gir final. El vaig convertir en un guió per a un curtmetratge que espero que es farà l'estiu de 2010.

Toca temes tècnics (hipotèrmia, nàutica) que són un terreny molt fèrtil perquè un sabatot com jo hi fiqui la pota fins al coll. Si la cago tant que us fa mal d'ulls, no deixeu d'escriure per a corregir-me.

La gossera, capítol 7 (Final)

7.
Quan era a urgències aquella nit, mentre esperava que l’atenguessin, es va dir que l’endemà mateix faria cap a la gossera i s’enfrontaria a aquella gent amb la policia. Va tornar a casa amb set punts al clatell que al cap d’una hora li tibaven com una mala cosa i un embenatge que li era incòmode; en posar el cap al coixí, no li deixava treure’s del pensament tot el que li havia passat, i el terror que aquella gent vindria a trobar-lo. Va passar la nit en blanc.

El dia següent tenia una migranya tan forta que no podia ni obrir els ulls. Es va prendre totes les píndoles que li havien receptat fins que li semblava que en bellugar-se li repicaven a la panxa com si fos un sonall. Va dir-se a sí mateix que no podia anar enlloc, ni plantar cara a ningú, amb aquell mal de cap. Es va passar el dia al llit, a les fosques, mirant de dormir. Cada cop que sentia un cotxe davant de casa el cor se li disparava i un esclat de suor li cobria el front.

El dilluns va anar a treballar, tot i que encara anava rígid per la ressaca de la migranya. Quan li preguntaven per l’embenatge, deia que havia relliscat a la dutxa. Tothom li deia que hauria d’anar-se’n a casa, que feia molt mala cara. En Tom s’hi va negar. Es sentia molt més segur entre gent. Va plegar molt més tard del que era habitual i, quan va arribar l’hora d’anar-se’n, va estar temptat de demanar a en Jack si li feia res fer-li lloc al llit de convidats. Enlloc d’això, se’n va tornar a casa, la porta que s’obria a un indret fosc i fred i silenciós, atapeït de racons en què podien amagar-se homes desesperats amb males intencions. Va tancar amb clau prenent consciència per primer cop fins a quin punt era fàcil accedir a casa seva, fins a quin punt era vulnerable precisament al lloc del món que se suposa que havia de ser el seu santuari. Va tenir temptacions de fer una barricada a la porta, però quan es va veure a sí mateix mirant per la casa, pensant què podia fer servir per blocar la porta, es va sentir terriblement ridícul i ho va deixar córrer. Aquella nit tampoc no va dormir.

Dimarts encara feia mala cara; els companys de feina es debatien entre insistir que se
n’anés a casa o bé deixar-lo tranquil; la majoria optaven per insistir. Cap a migdia en Tom va plegar veles. No es trobava tan malament com semblava, però va deixar que s’ho pensessin. Va pujar al cotxe i va prendre la carretera d’Ickfield. Era ple dia i s’adonava que no podia continuar així. No va trucar la policia. No sabia ben bé què dir.

Va ensumar el fum abans de veure’l, una paret negra alçant-se sobre els arbres que vorejaven el camí, llengües de foc enfilant-se de tant en tant sobre les capçades, amarant els núvols d’aquell dia gris amb un vermell pàlid de sang seca. Va pitjar l’accelerador. Quan va prendre el darrer revolt abans de la carretera boteruda de la gossera, va veure les llums blaves sobre els cotxes de policia, i va endevinar que els flaixos ataronjats que venien de la dreta eren els dels camions de bombers. Un policia uniformat va barrar-li el pas. En Tom va baixar del cotxe.

-Hi ha un incendi, no es pot passar. Tregui el cotxe d’aquí, si us plau. –va dir el policia, un nano jove. En Tom ni el va sentir. Va començar a caminar cap a la gossera en flames amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Senyor, aturi’s! –el policia el va aferrar pels braços. En Tom es va frenar.

-I els amos?

-Que sapiguem, no hi ha ningú.

En Tom va acceptar de retirar el cotxe del mig del pas i quedar-se esperant novetats pacíficament a la vora de la carretera. Hores després, els bombers van declarar el foc extingit. Enmig de la confusió, en Tom es va esquitllar entre les tanques de seguretat i va poder fer una ullada a la destrossa: la casa llarga, feta bàsicament de fusta, havia desparegut fins als fonaments. El complex de cel·les estava renegrit i col·lapsat en part. El bosc a l’extrem est semblava un dibuix a tinta en un conte de por. En Tom s’hi va encaminar.

Avançar entre els esbarzers cremats no era tan difícil: les branques es partien al seu pas com si fossin canyís. Encara hi feia molta calor, al bosquet, i qualsevol li hagués pogut dir que existia un risc molt alt que algun d’aquells roures se li desplomés a sobre, per no parlar de la possibilitat d’enverinar-se amb el fum. No obstant, en Tom no pensava en res de tot això. Estava obsedit per trobar aquella clariana. Quan va començar a estossegar es va posar un mocador a la cara i va seguir endavant.

Va ensopegar amb el rierol per casualitat. Els taulons que feien de pont estaven renegrits i esquerdats com barres de carbó, i no se’n va voler refiar. Va davallar el metre i mig de pendent acusada fins a l’aigua relliscant de cul, i va escalar l’altra pendent de genollons, havent-se remullat primer la cara i el mocador amb el pam d’aigua que corria entre les pedres. Que portés el vestit d’anar a treballar tant li va fer. De seguida va identificar el turó i va accelerar el pas. Va deixar-lo a mà dreta i va trobar la clariana. Aquells roures tan vells encara hi eren. Al sòl, les coses, les flors de carn, estaven carbonitzades. Algunes xiulaven i fumejaven com una patata al caliu. En Tom va advertir, horroritzat, que efectivament semblaven carn rostida enlloc de vegetals, si és que això és el que eren. No obstant, cap de les formes que provocarien malsons a en Tom durant anys ja no eren reconeixibles. Es va adonar que no convenceria mai ningú que, a dues passes d’on era, aquell munyó que sobressortia havia estat un cap de gos.

Quan va llegir al diari local que la policia havia determinat que el foc d’Ickfield havia estat provocat, i que havia començat precisament al bosc, no se’n va sorprendre. Quan van sorgir rumors que els amos havien fugit amb una gran quantitat de diners, es va preguntar si era veritat. Es va preguntar si el senyor Ickfield perdonaria la senyora Ickfield per haver cremat el negoci i destruït la seva gallina dels ous d’or. Es va preguntar què passaria amb els cadells que havien estat concebuts a la gossera, aquells cadells estranys que havien sortit del no res i que tal vegada propagarien una espècie aliena que vés a saber quin objectiu tenia i de què era capaç. I de tant en tant es va despertar enmig de la nit amb el cor a cent, perquè havia somiat amb els ulls vermellosos del Baloo que el miraven a l’extrem de la flor de carn que tenia forma de cap de gos, xisclant i retorçant-se perquè s’estava cremant viu.

FI.

La gossera, capítol 6

6.
Llavis ressecs. Regust de sang. El cap espès. Les parpelles no volen obrir-se més que per deixar una escletxa. Tot borrós i desenfocat. Un pes terrible sobre el front i un martelleig implacable. Es palpa el clatell. Una punxada de dolor li ho fa veure tot vermell. Una crosta de sang seca. Si algú intentés fer-me mal, ara, si algú volgués atacar-me, estic totalment indefens, no puc ni aixecar un dit. La gola tan seca que hi sent una fiblada aguda quan intenta empassar saliva. A poc a poc, s’incorpora i experimenta amb obrir més les parpelles. On sóc. Fortor de gos i de menjar de gos humitejat. I llot. La gossera. Palpa el terra al seu voltant. Un “clang!” quan els seus dits ensopeguen amb un objecte metàl·lic, i esquitxos frescos. Un bol d’aigua. Hi mulla els dits i els xucla, els torna a sucar i es frega els ulls. Prèn el bol i beu, a poc a poc. Es passa aigua pel front. Obre els ulls. Hi ha una llum minsa i càlida, de capvespre. Es troba a l’extrem d’un pati enreixat, recolzat en una caseta de gos. Una cel·la de la gossera. No vol girar el cap perquè tem el dolor que podria sentir si ho intentés, de manera que a poc a poc es posa de genollons i gira tot el cos per examinar què hi ha darrere seu. La porta de la cel·la, de xarxa metàl·lica, assegurada amb un cadenat i un candau que, pel pes i pel gruix, comuniquen alt i clarn que no estan per brocs. Té temptacions de cridar “si és una broma, no té cap gràcia!” però se li fa clar com la llum del dia que el sentit de l’humor no hi té cap part en aquella situació. El fet és que és presoner, i que el cop al clatell és ben real, i que es troba en perill.

-Ei! Que em sent algú? –més que un crit li surt un grinyol. Encara sent la gola com paper de vidre. –Hola? –res de res. L’absència anormal de so habitual de la gossera.

Cridar li empitjora tots els mals, especialment el martelleig impacable al seu cap. No vol romandre dret i s’estira, la galta contra el sòl. El fang és fresc i l’alleuja.

Sembla que passin anys allà estirat, conscient però incapaç de moure’s o de mantenir els ulls oberts, els pensaments divagant i l’obsessió per preguntar-se per què no se sent ni un ocell enlloc. I tot d’una, un frec metàl·lic. Algú manipul·la el cadenat. Obre els ulls, s’ha fet de nit, l’única claror prové dels llums d’estadi a cinquanta metres d’allà. Per la clivella dels ulls distingeix una figura que se li acosta. Llavors una presa ferma al muscle i una sacsejada.

-Està despert, senyor Everton? –una veu de dona. En Tom intenta centrar-se. –Aixequi’s senyor Everton. Agafi’s a mi. –és la mestressa de la gossera. -Molt bé. Faci força amb les cames, empenyi. Agafi’s. Molt bé. Camini. Ràpid!

En Tom es recolza en la dona; és més forta que no sembla. Es mig deixa emportar i mig s’arrossega pel passadís a través de les cel·les, passat el cobert metàl·lic, fins a la casa. La vista i el cap d’en Tom es van aclarint. Van al bany, on ja hi ha preparada la pica plena d’aigua tèbia i un parell de tovalloles de mans. La dona el fa seure i li neteja la ferida del cap. Li ofereix un parell de píndoles. En Tom es malfia.

-Paracetamol, senyor Everton. –diu ella, amb to d’anar per feina.

En Tom se les prèn.

-Què està passant? –pregunta, mentre es passa la segona tovallola per la cara i pel coll.

-El van trobar al bosc. Saben que els ha descobert. Ha de fugir d’aquí abans que tornin i fer saber al govern el que està passant! –la dona ha deixat de feinejar. Es frega les mans amb angoixa.

-Però què és el que està passant?

-Les flors! Les flors de carn del bosc! Els cadells que no se sap d’on surten! Jo em pensava que vostè ho entendria millor que jo. Quina mena de científic és?

-Sóc enginyer.

-Enginyer! –la dona s’ha posat pàlida. –Però no va dir que treballava a l’hospital universitari?

-Vaig dir que havia fet feina per a l’hospital universitari.

La dona està horroritzada.

-De manera que no entén què està passant?

-Tant com vostè. –en Tom s’incorpora a poc a poc, es posa dempeus amb por de caure rodó. No cau rodó. –I les meves coses?

-S’ho han endut tot.

-La càmera?

-La càmera, el mòbil, la cartera, tot. Han anat a desfer-se’n a l’abocador. I després pensen desfer-se de vostè. Es pensen que és un científic i que li explicarà a tothom el que ha descobert de les flors. Se n’ha d’anar! Ara mateix!

-És vostè qui li va dir a la senyora Alastair com trobar-me, oi? Vostè li va dir que tot això m’interessaria.

-Em pensava que era metge o investigador o biòleg o jo què sé! –va ploriquejar. –Em pensava que vostè aturaria tot això! –estava desesperada. –Se n’ha d’anar. Em sap greu haver-lo barrejat en tot això. Vagi-se’n, ara! No trigaran a tornar!

-Penso anar a la policia, senyora.

-Intenti-ho si vol. Mai no s’han interessat per les meves històries de gossos embarassats per espores, però provi-ho. Vagi-se’n!

En Tom la segueix cap a una porta lateral. Es troba cara a cara amb el camp fangós un altre cop, sense la parka ni la motxilla ni la il·lusió de l’aventura. Quan es posa a caminar, es pregunta si sabrà trobar el cotxe. Encara té el cap espès i es sent confús. Els genolls els sent febles i el cap li batega dolorosament. Triga gairebé una hora i mitja a arribar a la tanca de fusta que delimita el camp, el doble que la primera vegada. Quan surt a la carretera, reconeix on es troba. Ha d’anar cap a l’esquerra. Abans que s’hi pugui posar sent el rugit d’un cotxe. Un instint que no sabia que tenia li ordena que s’ajupi i s’amagui. Obeeix.

Passa un jeep que és com un tanc, esquitxat de fang. És el de la gossera. L’amo d’Ickfield i el noi de les ulleres hi van a dins. El passen de llarg retronant.

En Tom té nàusees de terror. Corre i ensopega i coixeja vers el seu cotxe, que espera que encara hi sigui, bellugant-se com per un impuls espasmòdic de pànic. Ara sí que creia la dona: aquells homes eren capaços del que ell havia dit que li volien fer. El cotxe encara era on l’havia deixat, gràcies déu meu. Seria capaç de conduir? Tenia les claus a la butxaca. Gràcies senyora Ickfield! Engega el cotxe i avança a batzegades, massa aterrit per conduir recte. Mentre s’acosta a la carretera de la gossera, mentre la passa de llarg, el cor li batega removent-li el tors com explosions de profunditat, l’estòmac li crema i li cou. Quan arriba a la carretera principal respira fons, però al primer espai que troba s’ha d’aturar, sortir ensopegant del cotxe i vomitar. Vomita fel i aigua. Mentre intenta asserenar-se, s’adona que ni que aconsegueixi arribar a casa sa i estalvi no estarà salvat. Si aquells homes tenen tanta por com sembla de ser descoberts i que els prenguin la seva petita i pròspera explotació, en Tom no està segur enlloc. I no té raó la senyora Ickfield? Qui punyeta s’empassarà tot de fal·lòrnies de flors de carn en forma de cap de gos?

En Tom puja al cotxe i condueix cap a casa seva en un estat de serenor més enllà del pànic. Amb quina alegria s’havia llençat de cap a l’aventura, sense considerar-ne seriosament les implicacions i les conseqüències. Quina mena d’imbècil havia estat. El que està fet està fet, Tom, es va dir. Però i ara què?