La gossera, capítol 7 (Final)

7.
Quan era a urgències aquella nit, mentre esperava que l’atenguessin, es va dir que l’endemà mateix faria cap a la gossera i s’enfrontaria a aquella gent amb la policia. Va tornar a casa amb set punts al clatell que al cap d’una hora li tibaven com una mala cosa i un embenatge que li era incòmode; en posar el cap al coixí, no li deixava treure’s del pensament tot el que li havia passat, i el terror que aquella gent vindria a trobar-lo. Va passar la nit en blanc.

El dia següent tenia una migranya tan forta que no podia ni obrir els ulls. Es va prendre totes les píndoles que li havien receptat fins que li semblava que en bellugar-se li repicaven a la panxa com si fos un sonall. Va dir-se a sí mateix que no podia anar enlloc, ni plantar cara a ningú, amb aquell mal de cap. Es va passar el dia al llit, a les fosques, mirant de dormir. Cada cop que sentia un cotxe davant de casa el cor se li disparava i un esclat de suor li cobria el front.

El dilluns va anar a treballar, tot i que encara anava rígid per la ressaca de la migranya. Quan li preguntaven per l’embenatge, deia que havia relliscat a la dutxa. Tothom li deia que hauria d’anar-se’n a casa, que feia molt mala cara. En Tom s’hi va negar. Es sentia molt més segur entre gent. Va plegar molt més tard del que era habitual i, quan va arribar l’hora d’anar-se’n, va estar temptat de demanar a en Jack si li feia res fer-li lloc al llit de convidats. Enlloc d’això, se’n va tornar a casa, la porta que s’obria a un indret fosc i fred i silenciós, atapeït de racons en què podien amagar-se homes desesperats amb males intencions. Va tancar amb clau prenent consciència per primer cop fins a quin punt era fàcil accedir a casa seva, fins a quin punt era vulnerable precisament al lloc del món que se suposa que havia de ser el seu santuari. Va tenir temptacions de fer una barricada a la porta, però quan es va veure a sí mateix mirant per la casa, pensant què podia fer servir per blocar la porta, es va sentir terriblement ridícul i ho va deixar córrer. Aquella nit tampoc no va dormir.

Dimarts encara feia mala cara; els companys de feina es debatien entre insistir que se
n’anés a casa o bé deixar-lo tranquil; la majoria optaven per insistir. Cap a migdia en Tom va plegar veles. No es trobava tan malament com semblava, però va deixar que s’ho pensessin. Va pujar al cotxe i va prendre la carretera d’Ickfield. Era ple dia i s’adonava que no podia continuar així. No va trucar la policia. No sabia ben bé què dir.

Va ensumar el fum abans de veure’l, una paret negra alçant-se sobre els arbres que vorejaven el camí, llengües de foc enfilant-se de tant en tant sobre les capçades, amarant els núvols d’aquell dia gris amb un vermell pàlid de sang seca. Va pitjar l’accelerador. Quan va prendre el darrer revolt abans de la carretera boteruda de la gossera, va veure les llums blaves sobre els cotxes de policia, i va endevinar que els flaixos ataronjats que venien de la dreta eren els dels camions de bombers. Un policia uniformat va barrar-li el pas. En Tom va baixar del cotxe.

-Hi ha un incendi, no es pot passar. Tregui el cotxe d’aquí, si us plau. –va dir el policia, un nano jove. En Tom ni el va sentir. Va començar a caminar cap a la gossera en flames amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Senyor, aturi’s! –el policia el va aferrar pels braços. En Tom es va frenar.

-I els amos?

-Que sapiguem, no hi ha ningú.

En Tom va acceptar de retirar el cotxe del mig del pas i quedar-se esperant novetats pacíficament a la vora de la carretera. Hores després, els bombers van declarar el foc extingit. Enmig de la confusió, en Tom es va esquitllar entre les tanques de seguretat i va poder fer una ullada a la destrossa: la casa llarga, feta bàsicament de fusta, havia desparegut fins als fonaments. El complex de cel·les estava renegrit i col·lapsat en part. El bosc a l’extrem est semblava un dibuix a tinta en un conte de por. En Tom s’hi va encaminar.

Avançar entre els esbarzers cremats no era tan difícil: les branques es partien al seu pas com si fossin canyís. Encara hi feia molta calor, al bosquet, i qualsevol li hagués pogut dir que existia un risc molt alt que algun d’aquells roures se li desplomés a sobre, per no parlar de la possibilitat d’enverinar-se amb el fum. No obstant, en Tom no pensava en res de tot això. Estava obsedit per trobar aquella clariana. Quan va començar a estossegar es va posar un mocador a la cara i va seguir endavant.

Va ensopegar amb el rierol per casualitat. Els taulons que feien de pont estaven renegrits i esquerdats com barres de carbó, i no se’n va voler refiar. Va davallar el metre i mig de pendent acusada fins a l’aigua relliscant de cul, i va escalar l’altra pendent de genollons, havent-se remullat primer la cara i el mocador amb el pam d’aigua que corria entre les pedres. Que portés el vestit d’anar a treballar tant li va fer. De seguida va identificar el turó i va accelerar el pas. Va deixar-lo a mà dreta i va trobar la clariana. Aquells roures tan vells encara hi eren. Al sòl, les coses, les flors de carn, estaven carbonitzades. Algunes xiulaven i fumejaven com una patata al caliu. En Tom va advertir, horroritzat, que efectivament semblaven carn rostida enlloc de vegetals, si és que això és el que eren. No obstant, cap de les formes que provocarien malsons a en Tom durant anys ja no eren reconeixibles. Es va adonar que no convenceria mai ningú que, a dues passes d’on era, aquell munyó que sobressortia havia estat un cap de gos.

Quan va llegir al diari local que la policia havia determinat que el foc d’Ickfield havia estat provocat, i que havia començat precisament al bosc, no se’n va sorprendre. Quan van sorgir rumors que els amos havien fugit amb una gran quantitat de diners, es va preguntar si era veritat. Es va preguntar si el senyor Ickfield perdonaria la senyora Ickfield per haver cremat el negoci i destruït la seva gallina dels ous d’or. Es va preguntar què passaria amb els cadells que havien estat concebuts a la gossera, aquells cadells estranys que havien sortit del no res i que tal vegada propagarien una espècie aliena que vés a saber quin objectiu tenia i de què era capaç. I de tant en tant es va despertar enmig de la nit amb el cor a cent, perquè havia somiat amb els ulls vermellosos del Baloo que el miraven a l’extrem de la flor de carn que tenia forma de cap de gos, xisclant i retorçant-se perquè s’estava cremant viu.

FI.