Aigües Càlides (Final)

Ja no era capaç de dir amb seguretat ni a canvi de tot el sol d’Aràbia si estava conscient o inconscient, viu o mort. No sentia res. Ja no sabia del cert si encara era a l’aigua o si flotava enmig de l’èter. No podia fer-se un pessic al braç per esbrinar si estava despert. Ni tansols no podia estar segur de si encara tenia mans a l’extrem dels braços, ni si tenia braços. Era ingràvid i incorpori com un alè.

Llavors va sentir una veu. Podria haver estat la veu del capità o la seva pròpia. Podria ser que no existís fora del seu cap.

-Si ahir t’hagués dit que moriries serè i en pau no m’haguessis cregut. Haguessis cridat i insultat i esquitxat i marranejat. I per què m’hauries hagut de creure? Ahir eres un marrec malcriat que mai no havia hagut de preguntar-se qui era, que mai no s’havia posat davant del mirall amb honestedat. Ara et veus. Ningú no t’ha de dir com ets ni qui ets ni què ha estat la teva vida. Cap legislador celestial, cap eulogi d’un parent entristit, cap necrològica no et defineixen ni t’avaluen. Et jutges tu, t’avalues tu, ara tens preses les teves pròpies mesures. Digue’m, doncs, ara que el mar ha congelat i neutralitzat la pulsió bestial de sobreviure per sobreviure, què veus? Què queda? Hi trobes l’esca del foc diví, hi trobes una bona persona, una vida que es justifica per ella mateixa, o bé l’existència d’una bestiola, un temps viscut d’esma, més o menys plaent, més o menys honest, però ple d’atonia, una vida absurda? Si ara t’aferrés per les aixelles i et treiés de l’aigua, i t’embolcallés amb mantes d’alumini, i t’injectés substàncies per reescalfar-te, si ara et tornés a la vida, en fi, per a què hi retornaries? Trobaries la voluntat a dins teu de reclamar de nou el lloc que et pertoca entre els vius, o després de veure’t tal com ets, desprovist d’instints i d’inèrcia, has descobert que no hi ha res en tu que valgui la pena de reviure?

-Però no hi tenies cap dret. –va replicar a aquella veu que podia ser la del capità o la del seu propi cervell. –No hi tenies cap dret.

-Quan aixafes amb la punta del dit una formiga, demanes permís? Demanes perdó? T’he mort perquè podia. Però digue’m ara, home a l’aigua, ets un insecte o un home?


Quan era petit a casa tenien una barqueta amb el casc pintat de color blau. Tenia una cabina menuda i baixa on son pare acostumava a fer-hi una becaina després de dinar. Anaven a passar el dia vora una illeta a mitja hora del port. Nedaven, miraven el fons amb les ulleres, prenien el sol. Quan bufava vent del sud, tiraven l’àncora a la costa nord, que era rocosa i misteriosa, plena d’amagatalls. Es capbussava a dos o tres metres de fondària i tot esclatava en colors, vermell, porpra, verd. Estrelles de mar d’un roig encès, petites anemones verdes i morades, garotes ultraviolades i d’altres criatures de les quals no en sabia el nom, totes dansant amb les forces invisibles que es remenen a sota l’aigua. Si tenia sort, veia algun pop. Quan s’hi acostava desplegava els tentacles i l’amenaçava amb flaixos de colors, vermellós, porpra, blanc amb vetes blaves, fins que s’amagava en un recés de roca impossiblement petit. Bancs de peixos platejats s’encastellaven i es dissolien aprop d’ell, resplendint en esclats daurats quan els tocava un raig de sol. Tots aquells ulls de cristall sense parpelles que l’observaven. Es quedava suspès tanta estona com podia entre el fons i la superfície, contemplant aquell indret resplendent i ingràvid, i se sentia part de tot.


Quan sortia a respirar sons pares exigirien d’examinar-li els llavis i els palpissos dels dits. Li havien de repetir força vegades que sortís quan els uns els tenia blaus i els altres balbs i rebregats. Les escaletes per pujar a bord no estaven fixades i les onades les remenaven i les sacsejaven, de vegades atrapant-li els dits. Li passava les ulleres i el tub a son pare per sobre la borda, que ho posava tot al sol, i després les aletes. Tot d’una sentia els peus petitíssims i inútils com un munyó. El rebien a bord amb una enorme tovallola emblanquinada que s’havia estat al sol durant hores. Son pare o sa mare l’abraçarien alhora que l’hi embolicaven, mirant de traspassar-li una mica de la calor del seu cos, i rebent a canvi una part de la felicitat que sentia, fins que tots dos sentien una gran escalfor.


El capità va aferrar-lo per les aixelles i amb un gruny d’esforç va arrossegar-lo fora de l’aigua, per dipositar-lo sobre la plataforma de popa. Va llençar a la banyera el tub, les ulleres i les aletes. Va despullar-lo del vestit de neoprè tallant-lo a tires amb el seu propi ganivet, que encara duia al panxell. La fulla va fregar la pell aquí i allà, tot i que el capità la feia anar amb molta cura, però no va vessar-se ni una gota de sang, que a hores d’ara ja no circulava. En acabat, li va posar el ganivet a la mà. Va haver de trencar-li un parell de dits per fer passar l’empunyadura. També va haver de forçar-li els braços per aconseguir creuar-los-hi sobre el pit. Després el capità va pentinar-li els cabells cap enrere amb els dits i va examinar el resultat. Semblava una d’aquelles figures que de vegades es troben sobre els sarcòfags dels reis i dels mercaders rics del passat. Li va acariciar el front. En aquell gest hi havia possessió i intimitat. Finalment, el va empènyer de nou cap al mar, cap a la corrent que fluïa vers l’oest. Si n’hagués estat conscient, a l’home a l’aigua li hagués agradat la idea d’un funeral víking.

El capità no es va quedar a veure enfonsar-se el cos. No m’agraden els comiats, hagués dit. L’oceà s’estenia en totes direccions i ell hi vagaria durant hores, temptejant els límits del tanc de carburant, gairebé fins a arriscar-se a extraviar-se enmig del mar, atrapat a la mateixa corrent que s’enduia la seva víctima cap a l’oest, i després cap al fons, i després cap al no-res. Barca i home es veien menudíssims i insignificants en comparació amb l’oceà indiferent. Una clucada d’ulls i es perdien de vista per sempre més.


FI.

Aigües Càlides, Capítol 8

-T’encantarà la tercera història. Tracta de tu.

L’home a l’aigua va odiar el somriure del capità. Era verinós.

-Fa uns deu anys, una noieta va anar a la universitat. En una festa va ser violada per sis o set estudiants d’altres cursos. No va saber mai exactament quants ni quins, perquè l’havien drogada amb vés a saber què abans de fer el que en van voler. Ho va denunciar, però els dos nois que havia pogut identificar van negar que fos violació. El jutge va acceptar la seva defensa, amb l’argument que una noia que anava a una festa d’aquestes ja sabia a què s’exposava, i que no era creïble que la droguessin contra la seva voluntat. No va exigir als dos nois que identifiquessin la resta dels violadors. Ras i curt, li va tirar les culpes de tot a ella.

>>La noia es va casar amb un mariner que es va pensar que podia ajudar-la. Durant anys va patir depressions, atacs d’angoixa, agorafòbia i simples malsons. Llavors una nit es va ofegar a la banyera, després de prendre’s massa somnífers. Els metges mai no van poder dir si havia estat un accident o un suïcidi.

L’home a l’aigua va pensar en les aigües càlides de la banyera.

-Què té a veure això amb mi? –va preguntar, no cal dir que maldant per articular ni que fos una paraula de cada tres.

-Ja saps què –va dir el capità –perquè tu hi eres quan va passar.

L’home a l’aigua va fer un esgarip.

-No. –va dir.

-Quants matins a la universitat es vas despertar sense recordar-te de res del que havia passat la nit anterior? Quantes nits anaves tan passat que no podies ni dir com et deies?

Massa, va pensar l’home a l’aigua, l’expressió contreta, l’estómac revoltat.

-Els teus companys, els he caçat un per un. Ells em van dir el teu nom. Els vaig fer creure que els deixaria lliures si identificaven els altres. Pobres desgraciats. L’expressió de les seves cares quan van adonar-se que els havia mentit.

L’home a l’aigua no tenia alè per replicar.

-Mentida. –va fer, en un murmuri que era més semblant a un prec que a una asseveració.

-Com vas saber de mi? Com vas descobrir les meves excursions de pesca?

Un fulletó a la bústia, cada dimecres, durant tres mesos.

-Has sabut res dels teus vells companys de la universitat, aquest últim parell d’anys?

No, no n’havia tingut cap notícia.

-No! –va interrompre’l just quan l’altre anava a clavar-li una altra estaca. –Mai! No podria! –va cridar, intentant acallar el bleix del dubte que li xiulava a les orelles, massa odiós per poder-lo tol·lerar.

-Oh, però sí que podries. –va insistir el capità, inassequible. –Ho vas fer. Saps que ho vas fer.

-No! –va bramar, els ulls tancats, les mans inútils pel tremolor agitant-se a sobre les orelles.

Tantes coses que no encaixaven. Si pogués pensar clarament. Si pogués repassar tota la història des del començament. Com havia anat a petar en aquell vaixell, amb aquell home. Com havia anat a parar a l’aigua –li havien induït o havia estat decisió seva? No hi havia massa detalls que només podien haver estat cosa de l’atzar? Massa coses que era impossible que el capità pogués controlar? Que no se n’hagués assabentat d’alguna manera, si tots els seus companys de la universitat haguessin començat a desaparèixer? Però totes aquelles preguntes i moltes més s’havien convertit en un eixam de mosques i abelles que brunzien eixordadorament dins del seu cap. Els pensaments començaven però no concloïen, simplement quedaven pendents en l’aire, sense dur enlloc, interromputs pel següent, i un altre, i un altre. Si només pogués prendre’n un, un de sol, i considerar-lo amb calma. Però tots se li escapolien com una anguila d'entre les mans. Simplement, era incapaç de pensar clarament. La confusió que anunciava la seva mort imminent havia començat.

-Quin era el seu nom? –va dir, mentre les barres repicaven.

El capità va fer un somriure immens de satisfacció i de triomf.

-Així, estàs dient que optes per la tercera història?

L’home a l’aigua estava confós. Se n’havia oblidat, d’aquell joc macabre. Creia que estava sentint finalment l’horrible veritat de tot allò. De manera que sí, es pot dir que optava per aquella història.

-El nom? –va insistir, qui sap per què.

-Això vol dir que sí? Tries la tercera història? –el capità no pensava deixar-lo escapar sense una resposta, la voluntat fixa en el seu joc.

L’home a l’aigua va sentir el turment del fred, la seva carn com el marbre. Les barres encara li repicaven, però s’adonava que el tremolor a la resta del cos era menys violent que feia una estona. S’estava morint.

-Ho sento. –va dir aleshores, molt fluixet. No estava gens segur de què s'excusava. Però lamentava tantes altres coses. La veritat és que hagués pogut fer una cosa com aquella. Què diables, la majoria de gent en seria capaç. Si aquesta no era raó suficient per lamentar-se, no sabia què n’era.

-Tens un problema, doncs. –va dir el capità, molt a poc a poc, com si volgués que l’altre no es perdés ni una sola paraula. L’home a l’aigua les sentia com a través d’un vel. –Si el que t’he explicat és veritat, si tot aquest muntatge és una venjança pel que dic que li vas fer a la meva dona, i si m’he près tantes molèsties per trobar-te, per dur-te aquí i per executar-te, de veritat t’has cregut per un moment que ara et deixaré viure? Només perquè l’has encertada? Només perquè dius que et sap greu? De veritat et penses que estàs salvat?

L’home a l’aigua va tancar els ulls. No, no ho creia. No ho creia. No hi havia salvació d’una cosa així, d’un crim així. Fins i tot si no l’havia comès ell, gairebé començava a creure que algú havia de pagar-ho.

El sol era alt. A ell li semblava esblanqueït i balb, i el blau del cel transparent i agut com el glaç. En aquells moments, va prendre consciència del que li passaria. Això és tot, així s’acaba.

-Era veritat? La noia. –l’última voluntat del condemnat.

El capità va fer un somriure. L’home a l’aigua el va odiar per això. No tenia cap gràcia.

-No ho sabràs mai. Potser les tres històries eren veritat. Potser no n’era cap. Realment importa? Era tot part del joc.

L’home a l’aigua va somriure molt lléument, adonant-se que s’endormiscava.

-El joc. –va repicar.

Aigües Càlides, Capítol 7

-Molt bé, doncs. La segona història. Ahir em vas preguntar com em vaig fer aquesta cicatriu. –el capità es va fregar el panxell de la cama esquerra. Hi faltava ben bé un terç del múscul, i enlloc seu hi havia una marca d’un pam i mig de llarg, dentada i blanquinosa. –Et vaig dir que era una història molt llarga, però en realitat no n’és tant. Vaig ser idiota i cobdiciós, vèt aquí com me la vaig fer. Treballava en un vaixell de càrrega al mar Roig. Vaig descobrir molt aviat que transportaven armes il·legalment des de l’Aràbia Saudita cap a Somàlia. Tota la tripulació eren curts de gambals, els molt imbècils, del primer a l’últim, i el capità el pitjor. Es comportaven com si transportessin taronges. Sabia que era perillós, i sabia que n’hagués hagut de fugir cames ajudeu-me, però pagaven bé i em vaig quedar. Algun d’ells devia fumar-se un d’aquells cigarrets marrons i pudents que els agradaven tant on no hagués hagut de fer-ho. Un migdia va haver-hi una explosió ensordidora, i després una altra, i una altra, i una altra, i llavors un incendi, i llavors els dipòsits, i au, cap al fons. Cent cinquanta homes flotant enmig del mar Roig, entremig dels cadàvers dels cremats i els triturats per les explosions. Ja et pots imaginar quants bots portava aquell vaixell. El capità va agafar-se’n un amb un parell d’oficials i va deixar-nos abandonats, el molt fill de mala mare. Com que no volia preguntes, no va avisar. Ens hi vam estar gairebé tres dies.

El capità no semblava gaire afectat per tot allò. De tant en tant s’arronsava d’espatlles o negava amb el cap. L’home a l’aigua interrogava la seva alarma interior, encara sense cap resposta.

-Tu diràs que el pitjor devia ser l’esgotament i la set. Al cap i a la fi, molt pocs teníem salva-vides. Però no, el pitjor no era això, tot i que en van morir no pas pocs. El pitjor eren els taurons. Tigres i toros, em sembla, no sóc cap expert. N’hi havia dotzenes. Vam fer cercles de quatre o cinc i miràvem d’espantar-los amb bengales i restes del naufragi que flotaven, trossos de fusta, el que podíem arrambar. Quan se n’acostava un, qui el veia donava l’alarma, i tots començàvem a cridar i fer cops de peu, i clavar-li garrotades si podíem. I de vegades funcionava. D’altres vegades no. Amb els taurons passa una cosa: quan se t’acosten no sembla que tinguin vida. Tenen ulls negres, morts, ulls de nina. Fins que ataquen. I aleshores aquells ulls morts es tornen blancs, i l’aigua es torna roja, i sents sons que no haguessis cregut mai que podien provenir d’una gola humana.

L’alarma va disparar-se. L’home a l’aigua encara no sabia dir que era. Va seguir escoltant. El cor havia començat a bategar-li més de pressa.

-Recordo haver contemplat el sol ponent, com tu ahir, i pixar-me a les calces, pixar-me de veritat, per por de la nit que venia. Recordo que mirava cap a l’aigua negra, en què el meu cos desapareixia del pit en avall, com si ja hagués estat devorat. No podia deixar de pensar que, si venien d’allà sota, no els veuria, ni veuria com se’m menjaven les cames i la cintura, ni veuria la sang. Els meus companys s’allunyarien de mi nedant i esquitxant com bojos, i es reunirien a una distància segura, si és que això existia aquella nit en aquelles aigües, i mirarien cap a una altra banda, i potser fins i tot es posarien a cantar ben fort, esgargamellant-se, per si així aconseguien esmorteir una mica els meus esgüells. És exactament el que jo vaig haver de fer tres dotzenes de vegades, aquella nit. Encara recordo les cançons. Eren totes en llengües que no coneixia, però que havia cantat igualment, quan carregàvem i descarregàvem aquelles caixes maleïdes que anaven a ajudar a massacrar pobles i armar nens. De vegades, en els meus malsons, encara canto aquelles cançons mentre em devoren coses que no puc veure.

El capità continuava aparentant una placidesa misteriosa. Feia tornar boja l’alarma.

-El matí següent, un terç dels supervivents del naufragi havia mort. Alguns havien estat devorats només en part, i miràvem d’empènye’ls lluny de nosaltres amb pals i fustes. Estaven envoltats de peixos petits que se n’enduien bocinets, com si fossin esculls. Per alguna raó, ens resistíem a apartar-nos de les restes que flotaven, que era més fàcil que intentar que fossin els cadàvers els que marxessin, com si el mar obert i desert ens fes més por. També ens dedicàvem a aplegar els ferits, tot i que hi havia un parell de grups que s’hi negava. Deien que no podíem estar-nos costat per costat amb homes que sagnaven, que els taurons tornarien i allò era com agitar-los un drap vermell davant dels morros. Alguns de nosaltres no teníem pebrots de deixar-los morir sols. Hi havia un parell de mossos que es dedicaven a aplicar torniquets a tort i a dret, fets amb trossos de roba i cinturons dels morts –als quals també havíem près els salva-vides, sempre que en tenien. Malgrat tots els esforços, al cap de poques hores ens trobaríem empenyent també aquests cossos lluny de nosaltres.

>>Vaig anar a ajudar un amic meu, en Hariq, un dels pocs que havia dut salva-vides des del principi, que ara se li estava deslligant i aviat el perdria. Creia que estava adormit. Es remenava com una boia. Vaig sacsejar-lo per l’espatlla per espavilar-lo. Va tombar-se cap per avall. Vaig veure que l’havien devorat a partir de la cintura.

L’alarma l’ensordia. Què era, què era!

>>La segona nit va ser pitjor que la primera. Potser perquè nosaltres érem molts menys, els taurons semblaven molts més. Només cal que et digui que el matí següent només quedaven vint homes. Hi havia tanta carronya, que els taurons ens van deixar en pau en bona mesura la resta del dia i la nit següent. De tant en tant encara queixalaven, això sí, perquè al cap i a la fi els vius fèiem tanta pudor de sang com els morts.

>>El matí següent, un pesquer que passava ens va veure. Mai no vaig passar tanta por com aquells últims moments, esperant a ser recollit. Mai més no em tornaré a posar un salva-vides...

L’alarma va esclatar. Ho tenia.

-És d’una pel·lícula! Una pel·lícula! –va xisclar.

El capità somreia amb condescendència i bonhomia.

-Mentida! Mentida! –xisclava l’home a l’aigua, esquitxant i tremolant i intensament excitat. No sabia si estava content d’haver-lo descobert o irritat per haver estat perdent el temps amb fàbules marineres.

-No vols sentir la resta de la història? No vols sentir com gairebé em moro de gangrena a l’hospital de Santa Maria de les Xinxes i les Paparres del Iemen? Com vaig necessitar quatre operacions més, quan finalment vaig retornar al món civilitzat, només per poder tornar a caminar? Com encara em desperto xisclant de dolor per la carnisseria que em van fer aquells curanderos de Iemen? –el capità somreia mansament; era una expressió que no anunciava res de bo per a l’home a l’aigua.

Ell no volia sentir res de tot allò. Va bloquejar les oïdes amb pensaments que preferia: l’he caçat, l’he caçat. M’estava explicant una trola, i l’he caçat.

-No se t’ha acudit que podria haver-hi ficat aquests fragments de la pel·lícula per despistar-te?

Se li havia acudit, sí, però immediatament després havia ensopegat amb una inspiració que donava suport a la seva teoria que eren tot fal·lòrnies:

-I el trauma? –va dir, com si allò ho resolgués tot.

El capità va riure, una rialla lenta i bonhomiosa.

-La ment humana és una cosa complexa. –va dir.

Això no és una resposta, va dir-se l’home a l’aigua. Esquiva la pregunta. Tinc raó jo.

-Tercera història! –va dir, gairebé saltant de joia. Sentia coratge.

El capità seguia somrient i assentint, com si acceptés graciosament la derrota. Per alguna raó, aquella concessió va obrir una esquerda en la certesa a què s’havia aferrat tan cegament. Ha estat massa fàcil, botzinava l’alarma, massa fàcil.

-T’encantarà la tercera història. –va dir el capità, somrient d’una manera completament diferent. –Tracta de tu.

Aigües Càlides, Capítol 6

-Molt bé, doncs. La primera història. –El capità va encantar-se amb l’horitzó. –Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un pare que tenia molta fal·lera pel mar. Tenia dos fills, un noi i una nena. La mare no hi era. Estaven divorciats. No –va corregir-se- ella era morta. El pare va comprar-se un veler. Portava els nens a navegar els caps de setmana. És així com el noi va aprendre les beceroles de la navegació, però sobretot és així com va aficionar-se al mar.

L’home a l’aigua fustigava el capità amb la mirada, concentrant-se en detectar qualsevol senyal de mentida o de veritat. El capità parlava amb un to deliberadament lleuger, mentre els seus ulls contemplaven el buit. Els indicis suggerien que l’home mirava de protegir-se d’un record dolorós prenent distància. I malgrat tot, l’home a l’aigua sentia per dins una alarma. No creguis res del que et digui, deia l’alarma.

-El cas és –va continuar el capità -que un agost memorablement calorós van sortir a mar. Els va atrapar una tempesta d’estiu terrorífica, un tifó. El pare només era un mariner de cap de setmana. –en aquella afirmació hi ressonava la pena, el desdeny i el ressentiment en una sola nota dolorosa. -Ens vam enfonsar.

L’home a l’aigua va detectar el canvi de persona, i va creure que veia aquest canvi reflectit en el plec profund que va creuar ràpidament el front del capità.

-Només teníem dos salva-vides. No, un salva-vides. –ara parlava com un robot. –No em preguntis per què punyeta no en teníem més. Pregunta-li a mon pare. En fi. Potser perquè creia que ella era massa menuda i el perdria, potser perquè creia que podria subjectar-la millor a ella que a mi, o potser perquè m’estimava més, jo què sé, em va posar a mi el salva-vides, i ens va lligar tots tres amb una dotzena de nusos de sabater.

>>Les onades eren altíssimes. Unes vegades ens carregaven a l’esquena i ens feien pujar molt amunt, i aleshores havíem de veure el panorama horripilant d’un mar enfurit i sense fi. D’altres vegades les onades ens trencaven a sobre i ens engolien mar endins, tan al fons que no s’hi veien els colors. Recordo que el salva-vides m’estirava cap amunt, mentre ells dos m’estiraven cap a baix. Quan tenia els pulmons a punt d’esclatar i creia que mai no ressorgiríem, aleshores desitjava que el cap es trenqués perquè deixessin d’arrossegar-me mar endins.

>>Recordo com plorava i xisclava la meva germana, i com estossegava i s’ofegava. Tenia tanta por, pobreta. Crec que el pitjor era el brogit. Els trons llarguíssims que sonaven com edificis que es desplomen, els llamps que eren com una estripada a dins del propi cervell. Tret de quan et trobaves a la vall d’una onada, que cessava el vent i es feia un silenci de mort, i miraves amunt, amunt, amunt, i no veies el cel. I ma germana, com plorava. Gemegava “papa, fes que pari! Fes que pari!” i amb els sanglots fortíssims s’empassava aigua i s’ofegava. No em puc ni imaginar el que devia sentir quan una onada gran com una casa ens va caure a sobre, i en ressorgir, si és que va arribar a ressorgir, va descobrir que els nusos s’havien desfet i que es trobava sola enmig d’aquell horror. Espero que no arribés mai a tornar a la superfície, perquè no puc sofrir pensar que encara va haver de viure una estona més perduda, desesperada, i tan aterrida que encara em bull la sang de ràbia quan hi penso. No la vam tornar a veure més. -Els seus ulls eren com gemmes de vidre fumat.

El silenci va permetre que l’home a l’aigua percebés aleshores el primer bleix del mar que es desvetllava. Sonava com si una multitud llunyana s’amagués rere la línia de l’horitzó.

-I doncs, què, te la creus? –va dir el capità, tot d’una, lleuger com l’aire. Ben bé com un actor de cine després que diuen “talleu!”. –No trobes que té molt sentit? Un trauma relacionat amb el mar, i mira on som ara. Podria ser que intento comprendre el suplici de ma germana fent que el revisqui un desconegut, o potser intento sublimar el ressentiment que tinc contra el desgraciat del meu pare torturant un cap de turc que pateixi enlloc seu. Què opines?

L’home a l’aigua havia estat sentint una esgarrifança creixent. S’adonava que era incapaç de dir si s’ho creia o no s’ho creia. S’adonava que podia ser que li passés allò amb cadascuna de les tres històries. Se li va fer un nus a l’estómac. Va prendre consciència per primer cop que havia dit que sí a una partida de ruleta russa.

El capità va fer un somriure horripilant, cruel, maliciós, homicida. A l’home que era a l’aigua li va glaçar la sang a les venes. Sé què estàs pensant, deia aquell somriure, i és exactament el que jo volia. No te’n sortiràs d’aquesta, deia aquell somriure. Passarem una estona entretinguda veient com l’esperança i el dubte et dóna una raó per lluitar, i tot s’allargarà una estona més, però al cap i a la fi això acabarà com jo t’he dit de bon principi que acabaria. Moriràs de fred enmig del mar, mai no sabràs perquè, pobre desgraciat, i jo seré aquí per veure-ho.

-Teu pare? –va dir l’home a l’aigua, una inspiració sobtada.

El capità va enfosquir-se tot sense deixar de somriure.

-Ah, el meu pare. –sonava fred com una fulla d’afaitar. -Et donaré dues opcions. La primera: el nus que el meu pare va fer per lligar-se a mi era tan poc seriós com el que hagués hagut de subjectar ma germana. Pobret de mi, sóc orfe. De vegades em passo la nit en vetlla dient-me a mi mateix que mon pare mai no va tenir la intenció de sobreviure a ma germana. Era una nena encantadora, ma germana, i jo un malcarat. El divorci de mons pares... vull dir, la mort de ma mare em va enganxar a una edat difícil. El culpava de tot, i encara ho dec fer. Ma germana era més petita, era la nostra campaneta. De vegades he pensat que, amb aquell cap, no lligava dos cossos, sinó dos destins. I si ella no se’n sortia, ell tampoc no se’n volia sortir. Imagina’t com em fa sentir tot això. Però tot plegat poden ser fal·lòrnies meves. Figura’t quantes nits en vetlla m’he passat recordant allò. I cada cop que recordes una cosa, l’alteres. Potser m’invento més del que recordo. No oblidis en quina situació ens trobem. Només una persona molt malalta fa una cosa com aquesta. Una persona que confon les fantasies amb la realitat.

>>Però per què no et dic que ell va sobreviure al cap i a la fi, que ens van trobar a tots dos, que ell es va convertir en un borratxo, que vam perdre el contacte molts anys quan jo em vaig fer mariner, i que només el vaig tornar a veure quan ell va esdevenir el meu primer client en aquest joc que juguem tu i jo ara? Vaig pensar que posaria fi a aquella vida miserable, d’un home que havia estat inútil per a ma germana quan l’havia necessitat, i després inútil per a mi quan el vaig necessitar. Però la mort d’aquell desconegut decrèpit no va fer res per a mi. No hi va haver catarsi, ni un bleix d’alleujament, no res. Jo seguia experimentant la mateixa fúria, la mateixa frustració, el mateix odi, el mateix ressentiment. De manera que em veig impulsat a repetir-ho amb desgraciats que em coneixen quan tinc un mal dia, com tu, que pugeu a la barca vosaltres sols, que feu alguna cosa que em cabreja, o que simplement sou aquí, jo sóc aquí, i el mar és aquí, i necessito veure com us foteu de fred fins que us moriu.

L’home a l’aigua va sentir una tristesa enorme. Tenia molt de fred, molt de fred. Li feia un mal de cap terrible, tenia els músculs de tot el cos exhausts. No podia pensar amb claredat. El capità xerrava i xerrava i les esperances de l’home a l’aigua defallien, perquè l’alarma que duia a dins botzinava que tot era fals, que no s’empassés res, que tot s’ho inventava, però alhora sentia empatia i compassió. Se non è vero, è ben trovato i tot això. Mentida o veritat, començava a no importar-li. Estic perdent el cap, es va dir l’home a l’aigua. M’estic perdent, va murmurar.

-Què has dit? –va dir el capità.

-Segona història –va dir l’altre, entre espetecs de dents, amb una dificultat que feia mal de veure i molt poca convicció.

El capità el va contemplar amb ulls negres, buits, sense vida.

-Molt bé, doncs. La segona història.

Aigües Càlides, Capítol 5

Es va adonar que s’havia adormit. Va desvetllar-se sobressaltat, amb el cor a cent. L’esquitxada que va fer i la punyalada del fred que retornava amb fúria van acabar d’espavilar-lo. Si no hagués portat el vestit de neoprè... Bleixava i bleixava.

Quanta estona havia dormit? El cel encara era negre. Una lluentor argèntea de claror i calitja guarnia la foscúria per l’est com una randa antiga. No era gaire, però recorria el contorn de les coses amb un repunt més pàlid. Traçava la silueta de la barca i del capità com guix en una pissarra.

-Pensava que ja no hi eres. –va dir el capità.

L’home a l’aigua encara sentia bombejar el seu cor amb una força que semblava impossible, després de tantes hores. Mirava cap al capità amb una expressió estranya. L’home a l’aigua va prendre consciència que per un minut no havia recordat on es trobava.

-Sembles perdut. –va comentar el capità. –Em sembla que ha començat.

Els braços a l’entorn del seu tors es rabejaven com cadells rabiosos. Els va sentir aliens. Va sentir una por profunda, desesperada. Els músculs de les cuixes es convulsionaven. Tenia fam i set com no les havia conegudes mai. Llavors va tenir una mena de revelació que el va omplenar de vigor. Volia respondre al capità. Volia cridar “no, encara no ha començat. Encara no he deixat de tremolar. El meu cos encara no s’ha rendit. Encara no he començat a morir-me!”. Però dubtava que pogués articular més d’un grapat de paraules seguides. Les barres se li sacsejaven com les piconadores que fan servir per obrir les voreres. I era una maleïda llàstima. Tenia tantes coses per dir. Que aquella era una manera ben miserable de morir, i ben absurda.

-Perquè... ho... fas. –va dir entre els cataclecs desfermats de les dents. Unes paraules li sortien rabents com sargantanes, les altres es resistien a desenganxar-se-li de la gola, amb prou feines un so enmig de molts bleixos muts.

-Si no t’ho he dit fins ara, què et fa pensar que t’ho diré? –va dir el capità.

Perquè és el final, va pensar, malgrat tot, malgrat ell mateix. Perquè ja no queda enlloc on amagar-nos.

-Perquè... vols. –va dir, enlloc d’això. Tot i que sonava com la víctima d’un vessament cerebral, amb el to gutural dels sords, encara havia aconseguit projectar un to de desafiament.

-I si això fos un encàrrec? –va suggerir el capità. -I si jo fos un assassí a sou?

L’home a l’aigua va sacsejar el cap amb vehemència. Es va adonar que només calia que pensés en aquell moviment i la inèrcia tremenda del tremolor ja feia la resta.

-Personal. –va dir, massa ràpidament perquè se l’entengués. –Tu. Jo. –va explicar-se. Això no és un encàrrec. Això és personal, volia dir.

El capità va somriure. Ja hi ha prou claror per veure’t l’expressió de la cara a contrallum, va pensar l’home a l’aigua.

-D’acord. I doncs, es pot saber què m’has fet per merèixer això? –va dir el capità amb un to suau, gairebé gentil.

Digue-m’ho tu, va pensar l’home a l’aigua.

-Tu! –va aconseguir articular.

El capità va prendre aquell aire seu pensatiu, peripatètic, que l’home a l’aigua havia après a reconèixer i anhelar. Li feia venir al cap la imatge d’un vell professor passejant per un claustre, les mans a l’esquena, el cap cot i ben entaforat enmig d’un pensament molt complex i molt bell. Amb un vell professor s’hi pot parlar, s’hi pot raonar. Els vells professors tenen ànima.

-No serià fantàstic –va començar el capità, a poc a poc –que hi hagués una raó per a tot això. Que tingués un trauma d’infantesa, per exemple. Una història terrible que mai no he aconseguit de superar. Un trauma amb què tu poguessis ajudar-me; que entre tots dos poguéssim propiciar un moment de catarsi. No seria fantàstic que poguéssim parlar, tu i jo, d’home a home, de cor a cor, i resoldre aquesta situació. –la seva mà callosa i rugosa de mariner li fregava la barba curta i arrissada. Produïa un so claríssim, amb arestes, en aquell silenci de la matinada, la mar completament en calma.

L’home a l’aigua va agitar el cap amunt i avall amb força. Seria fantàstic, voldria dir. No és possible transmetre una nota de sarcasme simplement assentint amb vehemència, però, fins i tot si es pogués, l’home a l’aigua es preguntava si ho voldria.

El capità va mirar devers la banda argèntea a l’horitzó, encara gratant-se la barba.

-Et diré què farem. –va anunciar finalment. –Jugarem a “endevina el trauma.”

L’home a l’aigua devia fer una expressió desarmada. El capità va explicar-se:

-T’explicaré tres històries –va dir- i si endevines quina de les tres és veritat... –va rumiar-s’ho un moment. –Sí, què diantres. –es va dir a sí mateix. –Si endevines quina de les tres és veritat, et treuré de l’aigua. T’escalfaré i et portaré sà i estalvi a terra ferma. Et deixaré viure.

L’home a l’aigua devia fer una fila decididament suspicaç, però qui podia negar que la sang tornava a circular-li per les venes com un torrent, ja no d’esma, si no per dur vida veritable a les extremitats exhaurides. Digueu-ne adrenalina o, fins i tot, esperança.

-Acceptes? –va temptar el capità.

L’home a l’aigua va trobar-se mirant de descobrir on era la trampa, i es va sentir estúpid, beneit. Quina trampa vols que hi hagi? Què hi tens per perdre?

Va assentir amb força, els seus ulls vivaços i l’esguard intens, la ment clara.

El capità va fer un somriure ample i generós. Tocat amb aquella blancor de mortalla de l’alba, qui semblava un espectre era ell.

-Molt bé, doncs. La primera història.

Aigües Càlides, Capítol 4

*

Potser es va precipitar. El cas és que ja era negra nit i que li costava distingir els contorns de la barca. Era fosc com si mai més no hagués de sortir el sol. Feia segles que no sentia remor provinent d’a bord. Es va treure el ganivet de la funda de la cama. Les mans li resplendien amb una lluïssor verdosa, fantasmagòrica. El ganivet es veia negre com un sét al teixit de la realitat. Feia moviments molt lents i molt deliberats, perquè semblava que ja no es podia refiar dels seus membres. Es va posar el ganivet entre les dents i va serrar les barres tan fort com va poder. Necessitava aturar l’espetegar de les dents. Va renunciar al tub, que va embotir-se a la cintura del vestit. Va renunciar també a les ulleres, que va deixar penjant al voltant del coll, perquè fora de l’aigua li estrenyien el camp de visió i fàcilment s’entelaven. Potser es va equivocar en decidir de no submergir-se, però es va dir que d’aquella manera tenia un control més estret de la situació. Es va dir que si es capbussava faria una esquitxada sorollosa que el descobriria. Potser no va voler confessar-se a si mateix que era incapaç d’endinsar-se en aquella boca de llop per voluntat pròpia. Tenia por de desorientar-se i no saber trobar mai més la superfície. De manera que, molt a poc a poc, va començar a impulsar-se amb moviments amples i suaus de les aletes devers la barca. Va mantenir els braços endavant com una cunya que dividís les aigües. Va cobrir les deu o dotze braçades que l’havien separat del vaixell molt més de pressa que no s'havia esperat. Mentrestant, amb les orelles fora de l’aigua, el cor li feia bots a cada braça que guanyava sense tenir per resposta un so provinent de la banyera, on hi regnava un silenci de mort. Gairebé tenia por de fer el darrer impuls, ara que gairebé podia tocar amb el palpís dels dits les escales de metall, la plataforma coberta de llistons de fusta. En un sol instant brevíssim i aterrador es va adonar que, quan fos a bord, hauria de lluitar per la seva vida. Hauria d’enfonsar el ganivet que serrava entre les dents en un tou de carn viva. Hauria de cobrir-se de sang. Tal vegada la perspectiva de la sang càlida li va donar l’empenta final. Va allargar la mà, no cap a la barca i l’assassinat, si no vers l’escalfor. Va aferrar l’escala metàl·lica.

BANG!

Un espetec com un canó va extingir tots els sons del món. Tot el seu cos es va sacsejar com un fuet. El ganivet va saltar-li d’entre les dents. Va tenir sort que es va entortolligar amb la goma de les ulleres i no es va perdre per sempre al fons del mar. Va aferrar-lo com si fos un salvavides.

Al final resulta que sí que era una pistola.

Quatre estossecs del motor i un remolí sota els seus peus quan l’hèlix va engegar-se. L’impuls va projectar la barca endavant, lluny d’ell. Amb una mà encara aferrant el punyal, l’home a l’aigua va allargar el braç i va fer cops de peu com un boig. Va aconseguir afermar la barra de la plataforma i per un instant bellíssim i colossal va pensar que se’n sortiria. Però l’impuls de la barca era irresistible com la deriva d’un continent, i el mar que s’havia clos al seu voltant com un sarcòfag tibava d’ell per cada polzada del seu cos, com si volgués no només frenar-lo si no també xuclar-lo. Va contemplar astorat i embogit de terror com la seva mà cedia la presa, com si no li pertangués, com si fos una cosa morta. Es va deixar anar. El mar va deixar de tibar d’ell, una mena de força maligna que tot d’una és conjurada. La barca es va allunyar. Ell va començar a fer cops de peu amb fúria de bèstia moribunda. La barca semblava allunyar-se més i més. La deixant del vaixell era cada cop més agitada i impertinent. Per un instant va pensar que continuaria allunyant-se fins a perdre’s en la foscúria, que es quedaria sol enmig del no-res. El motor va aquietar-se i va callar.

L’home a l’aigua va sentir que el fred agut i punyent li retornava, com retorna la llum en alçar un vel. Tota la voluntat i tota l’empenta van abandonar-li el cos. Estava esbalaït i astorat. El xiulet de les seves orelles va pujar i pujar i pujar i després va afluixar-se.

Amb les mans tremolant-li exageradament, l’home a l’aigua va maldar per tornar a ficar el punyal a la funda del panxell. Havia de projectar cada moviment i gairebé dictar-se’l en veu alta. La connexió entre les seves extremitats i el seu cervell semblaven atuïdes. No es va preguntar per què volia encara el ganivet, per què volia encara cap cosa, per què no es desfeia del vestit de neoprè i es posava a fer el mort, i cedia a la son i a l’esgotament, i s’oblidava de tota aquella història, i de totes les històries, per sempre.

Enlloc d’això, va estirar la goma perquè li cobrís bé tanta superfície de pell com era possible, amb dificultats enormes. Va posar-se a flotar en vertical. Va abraçar-se fort. Va deixar de fer cops de peu. Va clavar els ulls a la franja esclarissada i misteriosa que guarnia l’horitzó cap a llevant.

Aigües Càlides, Capítol 3

Quan tens els ulls tan a prop de la superfície de l’aigua, és impossible distingir el camí d’or que deixa el sol a l’horitzó quan es pon. Si mires a ponent, tansols t’encegues. L’home a l’aigua tenia el cap sota l’aigua, amb les ulleres i el tub posats, flotant en direcció a on el sol incendiava l’oceà. Per aquella banda l’aigua era d’un verd de jade, com si el fons del mar fos a prop i fos de sorra daurada. Partícules blanques nedaven i voleiaven al seu voltant en una mena de dansa primordial, sense present. Era recomfortant. L’home a l’aigua estava decidit a mirar-se el mar de ponent tanta estona com durés aquella verdor tangible, càlida, que l’envoltava com una flassada.

Cap a l’est, el mar ja era de color blau com un tinter. Reflectia la nit que ja s’alçava. Sobre el seu cap, una lluna prima com el blanc d’una ungla penjava en un cel que encara era clar. L’estel vespral ja brillava. Just on el cel nocturn es trobava amb l’aigua, hi havia una franja prima, d’un argent espectral. L’home a l’aigua temia aquella visió, i temia el mar de color de plom que l’emmarcava, perquè era l’anunci de la nit que avançava. Un cop s’hagués post el sol, el mar i el cel apareixerien com una sola massa negra, i seria com si el món sencer s’hagués fos en el no-res. I aleshores els malsons de les bèsties que emergien des de l’abisme impensable dessota seu passarien de ridícules a embogidores. Tenia por que aquell no-res sense temps fos la darrera cosa que arribaria a veure.

Havia mirat d’ignorar el tremolor atroç de les seves extremitats des de feia una bona estona. Sabia que anunciaven una cosa que encara no era capaç d’afrontar. Tenia molt de fred. Les dents li repicaven amb una constància mecànica, ignorants a la seva voluntat. Era com si el seu cos hagués començat a abandonar-lo. Havia començat a repassar les dates de la Revolució Francesa, les capitals dels països, qualsevol cosa per mantenir la ment desperta, per comprovar que encara hi era tota. Era conscient que, quan detectés la primera confusió, voldria dir que havia començat el compte enrere. Però s’adonaria dels signes quan la ment comencés a fallar? Ho sap, el boig, que es torna boig?

El sol es va pondre. Va treure la cara de l’aigua. Encara hi havia claror al cel, però el mar era fosc. Feia basarda. L’home a l’aigua va mirar cap a la barca per primer cop en molta estona. S’hi va trobar els ulls del capità. Una claror verdosa, mig argèntea, els comunicava.

-Deu fer molta por, ser allà fora. –va comentar el capità. -Tens por?

-Em moro de por. –va dir l’home a l’aigua, esbarallant-se amb el castanyoleig de les dents.

-Ja m’ho pensava. I tens fred? –va interrogar, clínicament.

-Em moro de fred. –va repicar.

-Literalment. –va assentir el capità. –Se te’n va el cap, ja?

-No. –una nota de desafiament.

-Ja ho farà. Ja no falta gaire. No crec que sobrevisquis fins la matinada, tot i que l’aigua segueix a una temperatura molt càlida.

-Molt càlida. – clac-clac-clac-clac-clac.

-Tens la paraula “pla” escrita a la cara. –va declarar el capità.

-Què?

-Un pla, una estratègia. Encara no t’has preparat, no has fet les paus. Encara no has acceptat que aquí és on s’acaba tot. Estàs a l’expectativa. Deixa’m que ho endevini: esperaràs fins que sigui fosc del tot. Esperaràs fins que faci una estona prudencial que no sents cap soroll que vingui de mi. Et posaràs les ulleres i el tub i nedaràs fins aquí tan silenciosament com puguis. T’enfilaràs a la plataforma de popa i em saltaràs a sobre amb aquest ganivet que tens. Que no és això, exactament, el que portes de cap?

El silenci de l’home a l’aigua era el·loqüentíssim.

-No és que tingui telepatia ni res d’això. Només és que, quina altra cosa podries fer? –El capità va xarrupar d’una llauna de refresc. –Mira, sé que tu diràs que és una pregunta absurda, però fes-te un favor i considera-la per un instant: ja t’ho has rumiat bé, això? Tu diràs que hi has estat donant voltes tota la tarda, mentre miraves cap a l’abisme amb el cap sota l’aigua. Però, n’estàs segur? Pensa-hi. Quines possibilitats tens? Quines possibilitats tens que jo permeti que això ocorri? Penses que m’endormiscaré, que em despistaré?

L’home a l’aigua veia el capità com una silueta retallada maldestrament contra la claror groguenca i esmorteïda del llumet de la banyera. No podia veure’n l’expressió. El seu to de veu era monocorde i indesxifrable.

-Dit això, també és cert que un cop poses el cap al coixí del banc, i els ulls se’t perden mirant els estels, i el pensament prèn el ritme del batec de les ones contra el casc, és molt fàcil distreure’s. Aquest lloc ho té. És com trobar-se en un món primitiu. Sembla que tot el que veus hi ha estat des de les primeres edats de l’univers. I llavors aquesta situacioneta nostra, tu, jo i aquest miserable assassinat, semblen molt poca cosa en comparació. Deixen de tenir importància. No és per això que miraves mar endins tota la tarda? I resulta tan impensable que d’aquí a una estona, podria començar a vacilar-me la voluntat de continuar amb aquest joc? És tan absurd pensar que podria sentir-te quan t’enfilis a la barca, que podria contemplar com te’m llences a sobre punyal en mà, i que no mouria ni un dit per defensar-me? I doncs, per què no ho fem encara més interessant?

GRRANNNNNG! Un esclat metàl·lic i una esquitxada. L’home a l’aigua es va sobressaltar.

-Té, he baixat l’escala. Creus que hi pots arribar? Fins i tot si el que et deia fa un moment són bajanades, fins i tot si jo volgués continuar amb això, podria ser que el motor no s’engegués a temps. Que no l’has sentit com li costava, aquest matí? La meva Orca és una carraca vella. I el mar és tan fosc. Si et submergissis, et perdria completament de vista. Em podries sorprendre. Potser encara tindràs prou forces per tombar-me. L’adrenalina fa miracles. I el més important de tot: avui podria ser la teva darrera oportunitat. Perquè si penses que ara tens fred, imagina’t com et sentiràs demà. Si és que ets viu, demà!

L’home a l’aigua va tenir una esgarrifança més aguda que les que li provocava el fred. Una veu solitària a dins seu va esgargamellar-se “i és clar que seré viu!”.

-És a dir, que reconec el valor d’una motivació poderosa. –va prosseguir el capità. -Però jo això ja ho havia previst. –CRRC! Un cataclec metàl·lic va seguir les paraules del capità, com si fos un signe d’exclamació. Va sonar fortíssim. L’home a l’aigua es va sobresaltar. El capità va fer un gruny de satisfacció. Era ben bé com si pogués veure l’expressió de l’home que torturava. –Reconeixes aquest soroll, oi? L’has sentit mil cops abans. En mil pel·lícules. És una pistola. Però espera! –una pausa dramàtica. L’entonació, teatral. –És una pistola? Ho has sentit bé? Com ho saps, tu, com sona una pistola a la vida real? Et podria estar prenent el pèl. No podria ser una mandanga nàutica? Una carraca? Un trenca-nous? Que no he estat jugant amb tu tot el dia? Que no t’he intentat fer ballar el cap tant com he pogut? Podria ser qualsevol cosa! Vols saber l’única manera que tens de descobrir si és o no és una pistola? Doncs que et foti un tret. Val la pena arriscar-s’hi? Potser val la pena arriscar-s’hi. Hi ha hagut casos de persones que sobreviuen fins i tot a una bala al cervell. No sé de cap cas d’algú que hagi aconseguit retornar una barca a port i arribar a l’hospital amb una bala al cap, però mai no se sap. I potser no t’encerto el cap. D’altra banda, no saps com és de gran aquesta pistola. I podria no ser una pistola, dèiem. Tens tantes coses per considerar. La pregunta sempre és la mateixa: com n’estic, de malalt? Quant de temps fa que ho preparo? Ho he fet abans? Si sapiguessis tot això, potser podries prendre una decisió informada. Tal com estan les coses, no saps res. Facis el que facis, és com una ruleta russa. I tot el que em queda per fer a mi és asseure’m a observar.

Les paraules del capità voleiaven al voltant del seu cap com un eixam d’abelles. Gairebé les podia veure, gairebé les sentia zumzejar. Sentia unes ganes terribles d’agitar les mans en l’aire per dispersar-les. Enlloc d’això, va deixar-se envair per un corrent d’acer fos d’odi i de fúria; va contenir els grunys de ràbia perquè es convertissin en onades de cremor que duien vida i força a les seves extremitats balbes i arrugades. En aquell moment bellíssim, va creure fins al fons de tot que l’odi el faria invencible. No tenia cap mena de dubte que sobreviuria, encara que només fos per arrencar la satisfacció de la veu del capità. Va experimentar optimisme. Gairebé es va sentir alegre.

-Vols matar-me. –va dir el capità lentament, com si desxifrés amb dificultats els pensaments de ràbia que emanaven de tot el cos de la seva víctima, viatjant a través de l’aire salobre. –Creus que series capaç de matar-me. Però no és gens fàcil, saps?, matar algú. Has de voler-ho molt. Has de voler-ho de veritat.