Aigües Càlides, Capítol 5

Es va adonar que s’havia adormit. Va desvetllar-se sobressaltat, amb el cor a cent. L’esquitxada que va fer i la punyalada del fred que retornava amb fúria van acabar d’espavilar-lo. Si no hagués portat el vestit de neoprè... Bleixava i bleixava.

Quanta estona havia dormit? El cel encara era negre. Una lluentor argèntea de claror i calitja guarnia la foscúria per l’est com una randa antiga. No era gaire, però recorria el contorn de les coses amb un repunt més pàlid. Traçava la silueta de la barca i del capità com guix en una pissarra.

-Pensava que ja no hi eres. –va dir el capità.

L’home a l’aigua encara sentia bombejar el seu cor amb una força que semblava impossible, després de tantes hores. Mirava cap al capità amb una expressió estranya. L’home a l’aigua va prendre consciència que per un minut no havia recordat on es trobava.

-Sembles perdut. –va comentar el capità. –Em sembla que ha començat.

Els braços a l’entorn del seu tors es rabejaven com cadells rabiosos. Els va sentir aliens. Va sentir una por profunda, desesperada. Els músculs de les cuixes es convulsionaven. Tenia fam i set com no les havia conegudes mai. Llavors va tenir una mena de revelació que el va omplenar de vigor. Volia respondre al capità. Volia cridar “no, encara no ha començat. Encara no he deixat de tremolar. El meu cos encara no s’ha rendit. Encara no he començat a morir-me!”. Però dubtava que pogués articular més d’un grapat de paraules seguides. Les barres se li sacsejaven com les piconadores que fan servir per obrir les voreres. I era una maleïda llàstima. Tenia tantes coses per dir. Que aquella era una manera ben miserable de morir, i ben absurda.

-Perquè... ho... fas. –va dir entre els cataclecs desfermats de les dents. Unes paraules li sortien rabents com sargantanes, les altres es resistien a desenganxar-se-li de la gola, amb prou feines un so enmig de molts bleixos muts.

-Si no t’ho he dit fins ara, què et fa pensar que t’ho diré? –va dir el capità.

Perquè és el final, va pensar, malgrat tot, malgrat ell mateix. Perquè ja no queda enlloc on amagar-nos.

-Perquè... vols. –va dir, enlloc d’això. Tot i que sonava com la víctima d’un vessament cerebral, amb el to gutural dels sords, encara havia aconseguit projectar un to de desafiament.

-I si això fos un encàrrec? –va suggerir el capità. -I si jo fos un assassí a sou?

L’home a l’aigua va sacsejar el cap amb vehemència. Es va adonar que només calia que pensés en aquell moviment i la inèrcia tremenda del tremolor ja feia la resta.

-Personal. –va dir, massa ràpidament perquè se l’entengués. –Tu. Jo. –va explicar-se. Això no és un encàrrec. Això és personal, volia dir.

El capità va somriure. Ja hi ha prou claror per veure’t l’expressió de la cara a contrallum, va pensar l’home a l’aigua.

-D’acord. I doncs, es pot saber què m’has fet per merèixer això? –va dir el capità amb un to suau, gairebé gentil.

Digue-m’ho tu, va pensar l’home a l’aigua.

-Tu! –va aconseguir articular.

El capità va prendre aquell aire seu pensatiu, peripatètic, que l’home a l’aigua havia après a reconèixer i anhelar. Li feia venir al cap la imatge d’un vell professor passejant per un claustre, les mans a l’esquena, el cap cot i ben entaforat enmig d’un pensament molt complex i molt bell. Amb un vell professor s’hi pot parlar, s’hi pot raonar. Els vells professors tenen ànima.

-No serià fantàstic –va començar el capità, a poc a poc –que hi hagués una raó per a tot això. Que tingués un trauma d’infantesa, per exemple. Una història terrible que mai no he aconseguit de superar. Un trauma amb què tu poguessis ajudar-me; que entre tots dos poguéssim propiciar un moment de catarsi. No seria fantàstic que poguéssim parlar, tu i jo, d’home a home, de cor a cor, i resoldre aquesta situació. –la seva mà callosa i rugosa de mariner li fregava la barba curta i arrissada. Produïa un so claríssim, amb arestes, en aquell silenci de la matinada, la mar completament en calma.

L’home a l’aigua va agitar el cap amunt i avall amb força. Seria fantàstic, voldria dir. No és possible transmetre una nota de sarcasme simplement assentint amb vehemència, però, fins i tot si es pogués, l’home a l’aigua es preguntava si ho voldria.

El capità va mirar devers la banda argèntea a l’horitzó, encara gratant-se la barba.

-Et diré què farem. –va anunciar finalment. –Jugarem a “endevina el trauma.”

L’home a l’aigua devia fer una expressió desarmada. El capità va explicar-se:

-T’explicaré tres històries –va dir- i si endevines quina de les tres és veritat... –va rumiar-s’ho un moment. –Sí, què diantres. –es va dir a sí mateix. –Si endevines quina de les tres és veritat, et treuré de l’aigua. T’escalfaré i et portaré sà i estalvi a terra ferma. Et deixaré viure.

L’home a l’aigua devia fer una fila decididament suspicaç, però qui podia negar que la sang tornava a circular-li per les venes com un torrent, ja no d’esma, si no per dur vida veritable a les extremitats exhaurides. Digueu-ne adrenalina o, fins i tot, esperança.

-Acceptes? –va temptar el capità.

L’home a l’aigua va trobar-se mirant de descobrir on era la trampa, i es va sentir estúpid, beneit. Quina trampa vols que hi hagi? Què hi tens per perdre?

Va assentir amb força, els seus ulls vivaços i l’esguard intens, la ment clara.

El capità va fer un somriure ample i generós. Tocat amb aquella blancor de mortalla de l’alba, qui semblava un espectre era ell.

-Molt bé, doncs. La primera història.