Aigües Càlides, Capítol 4

*

Potser es va precipitar. El cas és que ja era negra nit i que li costava distingir els contorns de la barca. Era fosc com si mai més no hagués de sortir el sol. Feia segles que no sentia remor provinent d’a bord. Es va treure el ganivet de la funda de la cama. Les mans li resplendien amb una lluïssor verdosa, fantasmagòrica. El ganivet es veia negre com un sét al teixit de la realitat. Feia moviments molt lents i molt deliberats, perquè semblava que ja no es podia refiar dels seus membres. Es va posar el ganivet entre les dents i va serrar les barres tan fort com va poder. Necessitava aturar l’espetegar de les dents. Va renunciar al tub, que va embotir-se a la cintura del vestit. Va renunciar també a les ulleres, que va deixar penjant al voltant del coll, perquè fora de l’aigua li estrenyien el camp de visió i fàcilment s’entelaven. Potser es va equivocar en decidir de no submergir-se, però es va dir que d’aquella manera tenia un control més estret de la situació. Es va dir que si es capbussava faria una esquitxada sorollosa que el descobriria. Potser no va voler confessar-se a si mateix que era incapaç d’endinsar-se en aquella boca de llop per voluntat pròpia. Tenia por de desorientar-se i no saber trobar mai més la superfície. De manera que, molt a poc a poc, va començar a impulsar-se amb moviments amples i suaus de les aletes devers la barca. Va mantenir els braços endavant com una cunya que dividís les aigües. Va cobrir les deu o dotze braçades que l’havien separat del vaixell molt més de pressa que no s'havia esperat. Mentrestant, amb les orelles fora de l’aigua, el cor li feia bots a cada braça que guanyava sense tenir per resposta un so provinent de la banyera, on hi regnava un silenci de mort. Gairebé tenia por de fer el darrer impuls, ara que gairebé podia tocar amb el palpís dels dits les escales de metall, la plataforma coberta de llistons de fusta. En un sol instant brevíssim i aterrador es va adonar que, quan fos a bord, hauria de lluitar per la seva vida. Hauria d’enfonsar el ganivet que serrava entre les dents en un tou de carn viva. Hauria de cobrir-se de sang. Tal vegada la perspectiva de la sang càlida li va donar l’empenta final. Va allargar la mà, no cap a la barca i l’assassinat, si no vers l’escalfor. Va aferrar l’escala metàl·lica.

BANG!

Un espetec com un canó va extingir tots els sons del món. Tot el seu cos es va sacsejar com un fuet. El ganivet va saltar-li d’entre les dents. Va tenir sort que es va entortolligar amb la goma de les ulleres i no es va perdre per sempre al fons del mar. Va aferrar-lo com si fos un salvavides.

Al final resulta que sí que era una pistola.

Quatre estossecs del motor i un remolí sota els seus peus quan l’hèlix va engegar-se. L’impuls va projectar la barca endavant, lluny d’ell. Amb una mà encara aferrant el punyal, l’home a l’aigua va allargar el braç i va fer cops de peu com un boig. Va aconseguir afermar la barra de la plataforma i per un instant bellíssim i colossal va pensar que se’n sortiria. Però l’impuls de la barca era irresistible com la deriva d’un continent, i el mar que s’havia clos al seu voltant com un sarcòfag tibava d’ell per cada polzada del seu cos, com si volgués no només frenar-lo si no també xuclar-lo. Va contemplar astorat i embogit de terror com la seva mà cedia la presa, com si no li pertangués, com si fos una cosa morta. Es va deixar anar. El mar va deixar de tibar d’ell, una mena de força maligna que tot d’una és conjurada. La barca es va allunyar. Ell va començar a fer cops de peu amb fúria de bèstia moribunda. La barca semblava allunyar-se més i més. La deixant del vaixell era cada cop més agitada i impertinent. Per un instant va pensar que continuaria allunyant-se fins a perdre’s en la foscúria, que es quedaria sol enmig del no-res. El motor va aquietar-se i va callar.

L’home a l’aigua va sentir que el fred agut i punyent li retornava, com retorna la llum en alçar un vel. Tota la voluntat i tota l’empenta van abandonar-li el cos. Estava esbalaït i astorat. El xiulet de les seves orelles va pujar i pujar i pujar i després va afluixar-se.

Amb les mans tremolant-li exageradament, l’home a l’aigua va maldar per tornar a ficar el punyal a la funda del panxell. Havia de projectar cada moviment i gairebé dictar-se’l en veu alta. La connexió entre les seves extremitats i el seu cervell semblaven atuïdes. No es va preguntar per què volia encara el ganivet, per què volia encara cap cosa, per què no es desfeia del vestit de neoprè i es posava a fer el mort, i cedia a la son i a l’esgotament, i s’oblidava de tota aquella història, i de totes les històries, per sempre.

Enlloc d’això, va estirar la goma perquè li cobrís bé tanta superfície de pell com era possible, amb dificultats enormes. Va posar-se a flotar en vertical. Va abraçar-se fort. Va deixar de fer cops de peu. Va clavar els ulls a la franja esclarissada i misteriosa que guarnia l’horitzó cap a llevant.