Aigües Càlides, Capítol 1

Els ulls negres de l’home de la barca el cremaven com una burilla encesa.

-Ja t’has cansat de suplicar? –va dir l’home de la barca.

L’home que era a l’aigua no va dignar-se a contestar.

Havia trigat hores a adonar-se que el capità no feia broma. Al principi no s’acabava de creure el que li estava passant. Era absurd. La situació era simple: havia llogat una barca per a un cap de setmana llarg de pesca a l’illa. A mig camí li havia vingut de gust nedar una mica, just quan no es veia terra per enlloc. S’havia posat el vestit de neoprè i el ganivet a la cuixa per figurar, perquè l’aigua estava endimoniadament càlida, i què hi havia per punxar? Les aletes les duia per si les corrents eren més fortes que no semblava, i les ulleres i el tub se’ls havia posat per costum. Havia fet unes quantes braçades, havia fet el mort, havia sentit la connexió amb l’ànima secreta del planeta i tot això, i llavors havia nedat cap al vaixell. El capità havia engegat i s’havia allunyat, aturant-se a unes deu braçades. Ell va tornar a intentar acostar-se al vaixell. El capità se’n va tornar a allunyar. I així havia continuat, mantenint-se sempre a una distància calculadorament assequible, mai tan allunyat que semblés inútil d’intentar abastar-lo, mai prou aprop perquè hi hagués una possibilitat real, com el turment de Tàntal. Ell s’havia esgotat deixant-se temptar una i altra vegada, i posant-se rabiós, i maleïnt i insultant i suplicant, no necessàriament per aquest ordre. I sense obtenir cap resultat, ni tansols una resposta. Ara estava decidit a no deixar-se prendre el pèl un altre cop, a mantenir la calma i resoldre el problema. Va començar a repassar amb el pensament els perills de la situació, i les oportunitats. Havia començat a mirar al voltant seu sense ni adonar-se’n.

-Estàs pensant “apareixerà algú”, oi que sí? –va dir el capità. –Estàs pensant “Que no és aquesta la ruta cap a una illa de turistes? Les illes necessiten queviures. Passarà un ferri, o un carregador, o un repartidor de llet! Apareixerà algú, em veurà i estaré salvat.” –Era enervant el teatre que hi posava. –No és això el que estàs pensant?

L’home a l’aigua es va sentir estudiat, com un insecte sota la lent d’un microscopi, el llum de l’objectiu travessant-lo; com si no tingués substància. Sí, certament, aquest pensament li havia passat pel cap. I doncs, per què el capità semblava tan indiferent davant d’aquesta possibilitat? Era un inconscient, o és que tal vegada sabia quelcom que ell no sabia? Que difícil que era suportar aquella mirada tan negra, tan buida, tan brillant com uns ulls de nina.
-De fet, estava considerant si era millor tallar-te el coll amb el ganivet que porto, o si és millor escanyar-te. O potser t’hauria de fotre de cap per la borda i observar com t’ofegues. –va mirar de sonar tan amenaçador com el capità, però es va adonar que sobreactuava.

El capità va fer una rialla curta, cruel, com un grall de garsa.

-No és això el que estàs pensant. –i es va tirar cap enrere, desapareixent rere l’aleta. L’home a l’aigua sabia que s’havia estirat als bancs encoixinats que hi havia a la banyera on ell mateix havia estat feia un parell d’hores, gaudint de les vistes, prenent una cervesa de llauna, deixant-se amararar del sol i de la brisa salada, sentint-se viu.

Quins són els problemes més urgents a què m’enfronto?, va preguntar-se l’home a l’aigua. L’illa es trobava a unes tres hores cap al nord-est, si és que no s’equivocava –tres hores a motor, és a dir. En aquests moments, les seves aigües deuen estar plenes de turistes grassos i alegres que fan la primera immersió de la seva vida, mirant els peixets i les anemones, xisclant quan veuen que entre dues roques s’hi remou un pop que canvia de colors, fent-se fotos al costat d’un bivalve gegant amb les seves càmeres submergibles d’un sol ús. Als més atrevits –i els més afluents- les llanxes els durien a fer safaris a la zona dels esculls, a veure com alimentaven els taurons grisos de puntes blanques amb peixos morts. No semblava la idea d’un submarinista aficionat, però amb certa experiència, d’unes bones vacances. Què diables l’havia dut a ell a aquell paradís de turistes? Bé, era el lloc més proper per a una excursioneta d’un cap de setmana llarg, i ell es delia per una mica de mar. I llavors, per què diables no hi havia anat amb avió? S’havia dit que no volia començar unes vacances ficant-se en una llauna de sardines amb mesures de seguretat cada dia més absurdes. Que entre una cosa i l’altra –facturar, passar els controls, embarcar...- tampoc no era tan ràpid, i en tot cas preferia un i mil cops arribar-hi amb una llanxa, tot sol, ben còmode, sense haver de passar per arcs detectors de metalls descalç com si fos un delinqüent. Però per què collons havia cedit al caprici de saltar a nedar enmig del mar, això sí que no s’ho sabria explicar mai. Més que res perquè, quan s’hi posava a pensar, començava a veure-ho tot roig. Va inspirar profundament. Va mirar de calmar-se.

A tres hores cap a l’oest, més o menys, hi havia el continent. De nou, tres hores a motor. Què devia representar, aquella distància, a força de braços? Possiblement, massa. Els corrents li anaven en contra. Els corrents se l’enduien oceà endins. Has de reservar les forces, fer moviments suaus, pensar, va dir-li la veu del seny. He de fer alguna cosa o em tornaré boig, va dir una altra veu. Es va posar les ulleres i el tub i es va deixar flotar amb el cap dins l’aigua, potser amb l’esperança que allò li donaria idees, potser per poder-se oblidar dels ulls del capità durant uns minuts. No hi havia res per veure, ni un banc de sorra, ni una rocalla de corall, tansols blau, un blau que quan el mires fixament s’esvaneix, perquè al cap i a la fi és un color fantasma, un reflex. Els seus ulls van començar a resseguir les línies de llum blanca, evanescents i rectíssimes que naixien per damunt seu i covergien en un punt a una fondària impensable; apuntaven cap a un indret glacial i fosquíssim en què criatures de malson es nodrien de les coses mortes que queien del món de la llum, com ell mateix. Li va sobrevenir una glopada de vertigen. Va treure el cap de l’aigua amb un esquitx. Sentia el cor a la gola. Va pensar que fàcil que era cedir al terror, empassar-se aigua i ficar-se en problemes. Quan va mirar cap al vaixell, el capità l’observava. Es va sentir de nou estudiat com una bestiola de laboratori.

-Què estàs mirant. –va escopir, la veu encara escanyada pel pànic de feia un instant.

El capità no va alterar l’expressió hieràtica, com una icona romànica.

-Saps que podries morir-te de fred, en aquesta aigua? –va dir amb to casual, com si pensés en veu alta. -25 graus Celsius; 27, potser, al pic del migdia. I així i tot t’hi pots congelar, si t’hi estàs prou estona. Conducció: transferència de calor per contacte d’una superfície a una altra, d’un cos a un altre cos, o d’un cos al medi. A mesura que et refredis, se t’accelerarà el cor. Començaràs a tremolar. Moderadament primer, convulsivament després, fins que les mans se’t tornaran inútils. Quan la teva temperatura interna baixi a menys de 35 graus, començaràs a morir. El cor començarà a alentir-se’t. La respiració també. La tremolor crema oxigen i força el cor. Començaràs a sentir confusió. Arribat aquest punt, si no es fa res per escalfar-te, la mort pot ocórrer en menys de dues hores. No sé quin procés d’acidosi metabòlica. Als 33 graus, tindràs la consciència completament ocluïda. Per sota de 32, el tremolor s’aturarà, et pixaràs a sobre, entraràs en un estat d’estupor i després coma. A 27 graus perds els reflexes. Semblaràs mort. A 24 les funcions del teu cos es col·lapsaran. Han aconseguit reviure gent amb una temperatura interna inicial de 15 graus sense danys cerebrals notables, però es tractava de gent que havia estat immergida en aigua a temperatura pròxima al punt de congelació. No és el teu cas. –el capità va desviar la vista cap a mar obert, com si tot allò només tingués un interès relatiu.

L’home a l’aigua estava esparverat.

-Estàs intentant matar-me? –va fer, amb incredulitat.

-Ja ho estic aconseguint. –va dir el capità, retornant els ulls negres cap a l’home que volia assassinar.

-Però... però què collons et passa, tio? Quin problema tens? –va fer l’home a l’aigua amb un bleix de terror.

Un somriure minúscul va tòrcer la comissura dels llavis del capità.

-Em temo que el problema és tot teu. –va fiblar.