La gossera, capítol 6

6.
Llavis ressecs. Regust de sang. El cap espès. Les parpelles no volen obrir-se més que per deixar una escletxa. Tot borrós i desenfocat. Un pes terrible sobre el front i un martelleig implacable. Es palpa el clatell. Una punxada de dolor li ho fa veure tot vermell. Una crosta de sang seca. Si algú intentés fer-me mal, ara, si algú volgués atacar-me, estic totalment indefens, no puc ni aixecar un dit. La gola tan seca que hi sent una fiblada aguda quan intenta empassar saliva. A poc a poc, s’incorpora i experimenta amb obrir més les parpelles. On sóc. Fortor de gos i de menjar de gos humitejat. I llot. La gossera. Palpa el terra al seu voltant. Un “clang!” quan els seus dits ensopeguen amb un objecte metàl·lic, i esquitxos frescos. Un bol d’aigua. Hi mulla els dits i els xucla, els torna a sucar i es frega els ulls. Prèn el bol i beu, a poc a poc. Es passa aigua pel front. Obre els ulls. Hi ha una llum minsa i càlida, de capvespre. Es troba a l’extrem d’un pati enreixat, recolzat en una caseta de gos. Una cel·la de la gossera. No vol girar el cap perquè tem el dolor que podria sentir si ho intentés, de manera que a poc a poc es posa de genollons i gira tot el cos per examinar què hi ha darrere seu. La porta de la cel·la, de xarxa metàl·lica, assegurada amb un cadenat i un candau que, pel pes i pel gruix, comuniquen alt i clarn que no estan per brocs. Té temptacions de cridar “si és una broma, no té cap gràcia!” però se li fa clar com la llum del dia que el sentit de l’humor no hi té cap part en aquella situació. El fet és que és presoner, i que el cop al clatell és ben real, i que es troba en perill.

-Ei! Que em sent algú? –més que un crit li surt un grinyol. Encara sent la gola com paper de vidre. –Hola? –res de res. L’absència anormal de so habitual de la gossera.

Cridar li empitjora tots els mals, especialment el martelleig impacable al seu cap. No vol romandre dret i s’estira, la galta contra el sòl. El fang és fresc i l’alleuja.

Sembla que passin anys allà estirat, conscient però incapaç de moure’s o de mantenir els ulls oberts, els pensaments divagant i l’obsessió per preguntar-se per què no se sent ni un ocell enlloc. I tot d’una, un frec metàl·lic. Algú manipul·la el cadenat. Obre els ulls, s’ha fet de nit, l’única claror prové dels llums d’estadi a cinquanta metres d’allà. Per la clivella dels ulls distingeix una figura que se li acosta. Llavors una presa ferma al muscle i una sacsejada.

-Està despert, senyor Everton? –una veu de dona. En Tom intenta centrar-se. –Aixequi’s senyor Everton. Agafi’s a mi. –és la mestressa de la gossera. -Molt bé. Faci força amb les cames, empenyi. Agafi’s. Molt bé. Camini. Ràpid!

En Tom es recolza en la dona; és més forta que no sembla. Es mig deixa emportar i mig s’arrossega pel passadís a través de les cel·les, passat el cobert metàl·lic, fins a la casa. La vista i el cap d’en Tom es van aclarint. Van al bany, on ja hi ha preparada la pica plena d’aigua tèbia i un parell de tovalloles de mans. La dona el fa seure i li neteja la ferida del cap. Li ofereix un parell de píndoles. En Tom es malfia.

-Paracetamol, senyor Everton. –diu ella, amb to d’anar per feina.

En Tom se les prèn.

-Què està passant? –pregunta, mentre es passa la segona tovallola per la cara i pel coll.

-El van trobar al bosc. Saben que els ha descobert. Ha de fugir d’aquí abans que tornin i fer saber al govern el que està passant! –la dona ha deixat de feinejar. Es frega les mans amb angoixa.

-Però què és el que està passant?

-Les flors! Les flors de carn del bosc! Els cadells que no se sap d’on surten! Jo em pensava que vostè ho entendria millor que jo. Quina mena de científic és?

-Sóc enginyer.

-Enginyer! –la dona s’ha posat pàlida. –Però no va dir que treballava a l’hospital universitari?

-Vaig dir que havia fet feina per a l’hospital universitari.

La dona està horroritzada.

-De manera que no entén què està passant?

-Tant com vostè. –en Tom s’incorpora a poc a poc, es posa dempeus amb por de caure rodó. No cau rodó. –I les meves coses?

-S’ho han endut tot.

-La càmera?

-La càmera, el mòbil, la cartera, tot. Han anat a desfer-se’n a l’abocador. I després pensen desfer-se de vostè. Es pensen que és un científic i que li explicarà a tothom el que ha descobert de les flors. Se n’ha d’anar! Ara mateix!

-És vostè qui li va dir a la senyora Alastair com trobar-me, oi? Vostè li va dir que tot això m’interessaria.

-Em pensava que era metge o investigador o biòleg o jo què sé! –va ploriquejar. –Em pensava que vostè aturaria tot això! –estava desesperada. –Se n’ha d’anar. Em sap greu haver-lo barrejat en tot això. Vagi-se’n, ara! No trigaran a tornar!

-Penso anar a la policia, senyora.

-Intenti-ho si vol. Mai no s’han interessat per les meves històries de gossos embarassats per espores, però provi-ho. Vagi-se’n!

En Tom la segueix cap a una porta lateral. Es troba cara a cara amb el camp fangós un altre cop, sense la parka ni la motxilla ni la il·lusió de l’aventura. Quan es posa a caminar, es pregunta si sabrà trobar el cotxe. Encara té el cap espès i es sent confús. Els genolls els sent febles i el cap li batega dolorosament. Triga gairebé una hora i mitja a arribar a la tanca de fusta que delimita el camp, el doble que la primera vegada. Quan surt a la carretera, reconeix on es troba. Ha d’anar cap a l’esquerra. Abans que s’hi pugui posar sent el rugit d’un cotxe. Un instint que no sabia que tenia li ordena que s’ajupi i s’amagui. Obeeix.

Passa un jeep que és com un tanc, esquitxat de fang. És el de la gossera. L’amo d’Ickfield i el noi de les ulleres hi van a dins. El passen de llarg retronant.

En Tom té nàusees de terror. Corre i ensopega i coixeja vers el seu cotxe, que espera que encara hi sigui, bellugant-se com per un impuls espasmòdic de pànic. Ara sí que creia la dona: aquells homes eren capaços del que ell havia dit que li volien fer. El cotxe encara era on l’havia deixat, gràcies déu meu. Seria capaç de conduir? Tenia les claus a la butxaca. Gràcies senyora Ickfield! Engega el cotxe i avança a batzegades, massa aterrit per conduir recte. Mentre s’acosta a la carretera de la gossera, mentre la passa de llarg, el cor li batega removent-li el tors com explosions de profunditat, l’estòmac li crema i li cou. Quan arriba a la carretera principal respira fons, però al primer espai que troba s’ha d’aturar, sortir ensopegant del cotxe i vomitar. Vomita fel i aigua. Mentre intenta asserenar-se, s’adona que ni que aconsegueixi arribar a casa sa i estalvi no estarà salvat. Si aquells homes tenen tanta por com sembla de ser descoberts i que els prenguin la seva petita i pròspera explotació, en Tom no està segur enlloc. I no té raó la senyora Ickfield? Qui punyeta s’empassarà tot de fal·lòrnies de flors de carn en forma de cap de gos?

En Tom puja al cotxe i condueix cap a casa seva en un estat de serenor més enllà del pànic. Amb quina alegria s’havia llençat de cap a l’aventura, sense considerar-ne seriosament les implicacions i les conseqüències. Quina mena d’imbècil havia estat. El que està fet està fet, Tom, es va dir. Però i ara què?