Aigües Càlides, Capítol 2

Migdia. El mar encara li semblava càlid.

-Per què ho fas això? –va dir l’home a l’aigua, parlant més amb sí mateix que amb el capità. Va sentir un accés de fúria. –Es pot saber què t’he fet? Si ni tansols no t’havia vist mai abans! –va fer una esquitxada.

-Ah, un motiu. Una raó. –va dir el capità, somrient d’una manera que va fer sentir molt menut l’home a l’aigua. –Hi ha d’haver una raó. No pot ser qüestió d’atzar. No pot ser que et moris per casualitat! –supurant sarcasme. Va procedir amb un to gairebé filosòfic. -Una raó pot servir per aferrar-t’hi gairebé tant com una corda. Però escolta’m bé. Escolta’m. –va canviar el to a conspiratori i es va inclinar fora de la borda, com si volgués parlar confidencialment. –Atura’t a rumiar-te això per un instant: I si realment no hi ha cap raó? Potser ni tansols no hi havia cap pla! Has pujat a bord, a mig camí t’ha vingut de gust nedar, i quan t’he vist tornar, he pensat “i si no el deixo tornar a pujar?” No ho havies pensat, oi? No, és clar que no. Perquè seria tan injust. Si t’has de morir de fred enmig del mar, més val que sigui per una bona raó.

L’home a l’aigua havia parat de fer anar els peus i les mans. Al front se li havien fet uns plecs profunds. No havia pensat en res de tot això, en realitat no.

-Així doncs, diguem que sí que hi ha una raó. Només per continuar la conversa. Diguem que t’he escollit per un motiu. Diguem, fins i tot, que m’he passat tot el matí ficant-te al cap la idea de saltar del vaixell enmig del no-res. Diguem que hi ha un pla. Potser si hi rumies prou podries descobrir quin és. No seria bo. Que poguessis abastar-me, com si diguéssim, arribar a mi. –un èmfasi desagradablement sarcàstic en aquella paraula. –Que poguessis entendre què estic fent, per què ho faig, o per què t’ho estic fent específicament a tu. Et donaria un punt de suport, un punt de pressió. Qui sap si podria donar-te una oportunitat! –El capità va clavar un esguard intens a l’home a l’aigua que es va prolongar horriblement, en silenci. Després es va tombar, es va inclinar, i va agafar una llauna de cervesa de la nevera, al cofre de babord, sota el banc.

L’home a l’aigua es mirava les mans sota l’aigua, distorsionades i brillants i blanques. Les tenia arrugades com panses. Aviat es començarien a tornar blaves.

-Tindria més sentit, tot plegat- va continuar el capità, de nou com si pensés en veu alta. –Seria un descans. Que d’alguna manera haguessis fet alguna cosa per merèixer tot això. –El capità va fer un glop de cervesa gelada. L’home a l’aigua no el va mirar, però ho va sentir. Es va passar la llengua pels llavis secs. –Hi ha dies que penso que tots hem fet alguna cosa per la qual mereixem una mort cruel. Però si ens ho mereixem tots, llavors, d’alguna manera, no s’ho mereix ningú.