La gossera, capítol 5

5.
En Tom sentia com l’excitació de les darreres hores s’anava desinflant a mesura que els peus se li empastifaven amb el llot negre del camp d’Ickfield. Les vaques endormiscades semblaven estrips més negres que el negre en una nit amb una lluna prima com el blanc de l’ungla. En Tom no s’atrevia a encendre la lot per por que el descobrissin, i es guiava tansols pels focus d’estadi que encegaven el camí de la gossera, com si fos un far que, enlloc d’aclarir la nit, feia les ombres més fosques. Més d’una vegada va ensopegar amb un sot o va caure de nassos quan un bassal de fang espès va atrapar-li els peus i es va negar a alliberar-lo. En arribar al perímetre del complex, en Tom ja formava part del paisatge: cobert de fang i arrebossat de palla i d’herba. Els peus li pesaven com si fossin de plom i el gust metàl·lic de la por se li barrejava a la boca amb el gust de terra xopa. Tant de bo que la càmera s’hagués salvat de l’ensolsiada.

Va aturar-se a una vintena de metres de la casa. Va treure’s els guants enfangats per no embrutar l’equip. Va engegar la càmera i va activar el visor nocturn. Amb una escombrada de dreta a esquerra va convènce’s que no hi havia ningú en aquella banda de la gossera. Es va aproximar més, va parar l’oïda. No res. Els gossos també estaven en silenci. En Tom va acostar-se més a les cel·les. El perímetre exterior de la malla metàl·lica estava cobert amb un plàstic gruixut. En Tom hi va fer un estrip amb la navalla suïssa, i va enganxar-hi un ull. Aquella cel·la estava desèrtica. Va fer el mateix amb la cel·la del costat i un parell més. Totes semblaven buides, però podia ben bé ser que els gossos dormissin a les casetes tranquil·lament. No tenia manera de saber-ho, i en tot cas es va preguntar de què li serviria si ho pogués esbrinar.

Es va asseure en una bala de palla embolicada amb un plàstic moll d’aigua. Però què esperava que passés? Què esperava trobar? Es va preguntar si tot plegat no havia estat una rucada.

Va estar-se allà assegut un quart d’hora, desanimat, sense voler anar-se’n i sense raons per quedar-se. I llavors, un gemec. Un únic gos ploriquejava i panteixava. No sonava inusual ni estrany, excepte que era l’únic so en tot el camp, i pel fet que no feia reaccionar cap dels altres gossos, si és que n’hi havia. En Tom es va aixecar i va mirar de guiar-se cap a l’origen del so. Venia d’una cel·la que tocava al bosc. Va fer un estrip al plàstic. Enmig de la cel·la, ajagut de costat i boquejant, un pastor alemany es planyia. En Tom va encendre la lot i va passar el raig de llum per tots els racons del perímetre. Va veure la col·lecció habitual d’objectes enfangats, sabates velles, joguines de goma, trossos de corda, pilotes de plàstic. I res més. Tret d’aquella olor... sentia una olor que no podia identificar, de resclosit, de podridura, com un soterrani humit. Costava de respirar. Es va posar el passamuntanyes per sobre el nas però encara no n’hi havia prou. L’olor era cada cop era més intensa i sentia ofec, com si li escorreguessin els pulmons d’aire. Ara sabia què li passava a aquell gos.
Li fallaven les cames. Va rebuscar per les butxaques i la motxilla i va trobar el kit de primers auxilis, on sabia que hi duia gases. L’ofec i l’angoixa el feien maldestre. En va agafar un plec, les va sucar amb aigua de la cantimplora i amb un raig d’alcohol, i va tapar-se el nas i la boca, mentre s’asseia a terra per respirar. Quan li va passar el mareig, va allunyar-se amb passes pesades i trontollants de la cel·la. I tot d’una, l’olor va cessar del tot, sobtadament, com si fos un canó de llum en un escenari o en una pel·lícula de fugues de presó.

Ara en Tom no necessitava tapar-se amb la gasa, però se la va passar per la cara i les mans per refrescar-se i tornar en sí. Va sentir un formigueig per la pell, com si es desinfectés una rascada. I llavors va sentir passes que venien del bosquet que s’alçava a la part est de la gossera. Es va tirar de panxa a terra. Va veure una persona amb màscara de cirurgià i una mena de capelina de plàstic llarga fins als peus, amb guants de silicona i un bastó molt llarg.

A la façana de la gossera que tocava amb el bosc, hi havia una caseta de metall com la de l’entrada. La teuladeta del refugi feia com un ràfec, i a sota hi havien fixat claus, dels quals la persona que havia sortit del bosc en va penjar la capelina i la màscara. Quan s’ho va haver tret tot, en Tom va veure que era el nano de les ulleres. El noi va obrir la porta de la caseta metàl·lica amb la clau que li penjava del cinturó, i la va tancar amb un clang darrere seu. Només quan ja era ben lluny els nervis de’n Tom van asserenar-se, i només llavors es va adonar que el gos havia deixat de ploriquejar.

Ara en Tom estava segur que aquella expedició no havia estat cap rucada. En aquell lloc hi passava una cosa molt estranya. Va aixecar-se i va mirar per l’estrip del plàstic que havia obert abans. El gos semblava profundament adormit.

El bosc, es va dir en Tom. La clau de tot això es troba al bosc. Va agafar la mascareta de cirurgià i la capelina del noi de les ulleres. Va endinsar-se bosc endins. Hi havia molts arbres caiguts, les arrels suspeses a mig aire com caps de medusa petrificats. Esbarzers i branques baixes l’esgarrapaven i se li arrapaven a la roba com si volguessin impedir-li l’avenç. La lot projectava més ombres que llum enmig de la fullaraca. No sabia cap a on es dirigia. Mirava de seguir un sender que s’obria entre la malesa, però en aquella foscor no estava segur que no l’hagués perdut feia estona.

Llavors va tornar a sentir aquella olor. Ara era més boscana, més de fong, però igual de malsana. En Tom va alegrar-se d’haver-se posat la màscara, tot i que al principi s’havia sentit una mica ridícul. Va desitjar poder-la sucar amb alcohol. Va seguir l’olor per damunt d’una riereta amb un pont compost de tres posts esteses fixades amb fang, per damunt d’un turonet i fins a una fondalada. Ho havia anat observant tot amb la lot, sense veure-hi gens. Ara va engegar la càmera. Va fer una repassada general amb la funció de visió nocturna activada. No res, una simple clariana de bosc. Què havia esperat. Va fer tres passes endavant. Va trepitjar un terreny que el va intrigar. Hagués jurat a primera vista que tota aquella clariana estava coberta per una tofa gruixuda de fulles seques, però allò que trepitjava semblava més una mena de fang. Va apuntar la càmera cap als peus. Al principi no entenia què veia. La visió nocturna ho convertia tot en un paisatge fantasmagòric de color blanc mortalla i verd ectoplasma, i al voltant dels seus peus el que apareixia semblava un parterre de flors. Va engegar la lot i va il·luminar el terra. En Tom es trobava plantat enmig de l’estesa dels líquens més grossos i més estranys que havia vist en tota la seva vida. Enmig dels líquens sorgien unes flors enormes i carnoses, grosses com un puny, i un tros enllà, les flors semblaven...

-Déu meu. –va bleixar en Tom, alhora que el raig de llum que sorgia de la lot es posava a tremolar incontrolablement, seguint el moviment de les seves mans.

Enmig de l’estesa de líquens una excrecència rosada que semblava en tot un cap de gos. Malgrat el tremolor del raig de llum, en Tom hi va veure les dents i els ulls. Va notar que tota la sang li marxava del rostre alhora que l’estómac li pujava pel coll.

Després es preguntaria si havia estat el terror el que li havia impedit adonar-se que tenia algú al darrere. Va sentir un cop fortíssim al clatell, i mentre queia de cara cap als líquens monstruosos encara va tenir temps de sentir terror en pensar que tocaria amb la pell aquelles flors de carn.