La gossera, capítol 3

3.

En Tom es va adonar que s’estava marejant.
-Però... no pot ser! Això són ulls i això són... dents?
-Sí senyor, i això d’aquí orelles. –va completar l’home, acompanyant el gest d’en Tom que resseguia les formes que apareixien a la pantalla del telèfon mòbil amb la punta del dit, com si necessités assenyalar-ho per entendre-ho.
-Però el seu gos no era mascle?
-Sí senyor.
-Però això no pot ser! Això no és un tumor!
-Ho sé. Són cadells.
-Cadells! –en Tom no se’n sabia avenir que aquell remenat de parts anatòmiques poguessin tenir res a veure amb les criatures adorables en què normalment hom pensa quan diu “cadells”.
-El problema és que, quan el veterinari els va obrir, va dir que havien de ser tumors amb una forma... com ho va dir, capritxosa. Que no tenien òrgans i que no estaven vius. Que eren tumors amb una forma curiosa. Però senyor, si això no és un fetus jo em dic Napoleó.
-I com ho explica?
-Jo sóc lampista. No ho sé explicar.
-I el veterinari què va dir?
-Va dir que ho comentaria al congrés en qüestió i que, ja que hi estava tan interessat, que em diria què hi deien els seus col·legues.
-I què van dir?
-No van dir res, senyor: les coses mai no van arribar al congrés.
-Què va passar?
-Em van dir que el veterinari encarregat havia canviat d’idea. I que havia fet destruir les coses.
-Però com!
-A mi no se’m volia posar al telèfon i quan anava a la consulta sempre em deien que estava fora. Un dia el vaig enganxar sortint de treballar. Em va dir que havia examinat les coses a fons i que havia decidit que no eren si no una curiositat. Que les havia deixat emmagatzemades i que algun assistent devia deixar el pot mal tancat o el que fos, el cas és que van començar a podrir-se i els van destruir perquè ja no servien per res. Va anar inventant-se la història allà mateix sense cap vergonya! Després em vaig assabentar que aquella consulta era molt amigueta de la gossera d’Ickfield.
-Amigueta?
-Sap que són criadors, oi? Doncs tota la feina de veterinària la porten a aquesta consulta on anava jo. Moltes vacunes, moltes revisions i moltes medicines que deixarien de col·locar si els feien enfadar.
-Creu que els d’Ickfield van demanar-los que destruissin les...?
-Que destruissin les coses? N’estic segur!
-Però tot això és increïble. Què creu que hi passa en aquell lloc?
-Ja li ho diré jo, què passa: el govern hi fa experiments! Amb cèl·lules mare i tot això!
-Però per què no fer servir animals de laboratori enlloc de mascotes?–va seguir-li la corrent.
-Miri, jo això ja no ho sé. Però en aquell lloc hi passa una cosa molt sinistra. Ara ja és el seu gos i el meu, i segur que n’hi ha molts més!

Aquell vespre, a casa, en Tom no podia treure’s del cap la imatge que li havia ensenyat aquell home a la pantalla del seu mòbil. No s’empassava allò dels experiments amb cèl·lules mare perquè no tenia cap ni peus, però era clar que passava una cosa estranya. Tenia al cap la imatge del complex d’Ickfield tal com l’havia vist l’últim cop, en una nit llòbrega i fangosa, i se li barrejava amb les escenes de les pel·lícules de Frankenstein amb una facilitat que esparverava. No podia ser, no podia deixar-se endur per la fantasia. Havia de treure el trellat de tot allò, enfrontar-se a aquella gent, descobrir què passava! En el fons no podia treure’s de dins el sentiment de culpa pel què li havia passat al seu gos. Ell l’havia deixat a les urpes de la gent d’Ickfield perquè li fessin vés a saber què. Ara descobriria la veritat i aquells malparits pagarien.